Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 3 de febrer de 2009
Internet ens ha facilitat molt la feina, ens permet resoldre qüestions que a través de telèfon o per correu postal s’allargaria en el temps. Però també ens permet jugar amb un cert anonimat per dir i fer coses que havent de donar la cara no ens atreviríem a fer.
Estic pensant amb les vegades que ens arriben a la redacció històries i documents de fets i de queixes que després no tenen sortida perquè quan intentem treure’n l’entrellat i que suposa identificar-se, el procés queda avortat i no s’arriba a publicar res d’allò. Com a mitjà de comunicació i com a filosofia bàsica del periodisme l’obligació de corroborar les dades i la informació que ens arriba és d’ofici. Fins i tot una carta al lector en cert moment pot ser objecte de demanda i si el mitjà no disposa de la identificació real de qui ho ha escrit pot veure’s en un embolic judicial que no interessa cap de les parts. Per norma, tot allò que es diu amb respecte, sense exabruptes, és publicable. També allò que es fonamenta i s’argumenta amb dades. Però acusar algú o alguna institució o empresa d’haver fet alguna cosa que sabem del cert que pot desprestigiar al protagonista crida si més no l’atenció i per molt que l’afectat ho negui, d’entrada generem el dubte i escampem el rumor. D’aquí que quan algun document d’aquest tipus ens arriba a la redacció del tipus notícia, denúncia o carta per la bústia, siguem cautelosos en demanar la identificació de qui ho signa i serà sota la seva responsabilitat allò que denunciï o expliqui. Fer aquest pas és poc popular perquè d’entrada sembla que posem en dubte aquell nom de persona que se’ns ha donat o aquella adreça de correu electrònic que pot haver estat creada amb qualsevol nom inventat. L’autor ha de pensar que sota la premisa de la llibertat d’expressió no tot s’hi val. Des del primer moment que pots crear una adreça de correu amb un nom fals, sense haver de justificar res ni donar cap altra dada que acrediti que es tracta de tu, sembla que per alguns dóna dret a difamar o difondre mentides. Tot i que seria trencar la filosofia per la qual es va crear Internet, com una xarxa lliure, sense lligams, totes les eines de comunicació s’han acabat regulant d’alguna manera i aquesta no pot ser diferent a les altres. L’ús de les noves tecnologies té una cara amable però hi ha una segona part que no ho és i que obre les portes a expressar-nos sense compassió i fer mal. Vegi’s si no el munt de confidencials que han aparegut a la xarxa i que sovint publiquen informacions falses que poden acabar amb el bon nom de persones innocents. Els filtres per evitar abusos o excessos que tenim tots els mitjans de comunicació s’haurien de reformular per adaptar-los també a Internet perquè la llibertat d’expressió no es malinterpreti.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!