Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 30 de desembre de 2008
La meva particular novetat d’aquestes festes ha estat l’arribada a casa de la TDT. Moltes esperances per veure tants canals de televisió amb bones pel·lícules, documentals interessants, informació de qualitat i dibuixos animats a tothora per un cas d’emergència… Bé doncs l’experiència ha estat un pèl decebedora, ho he de reconèixer.
De la trentena de canals que arriben només s’aprofita el 3/24, el que ja molta gent podia veure sense l’aparell de la TDT. És l’únic que en trauré de l’estri aquest que va cagar el tió el dia 24. Agraeixo el poder veure la versió televisiva del Catalunya Informació i la qualitat de la imatge però en dues paraules, m’he quedat igual. Pràcticament els mateixos canals que ja veia o que ja veuria si visqués a l’àrea metropolitana, on tot arriba molt abans. Planyo però a les grans cadenes que hauran de fer miracles per sobreviure en un espai tant cotitzat. No vull pensar que això és la crònica d’una mort anunciada per les televisions locals, des del meu punt de vista, molt necessàries per mantenir la proximitat amb l’audiència. Però de la mateixa manera que tendim a demanar el consum de productes autòctons, també és important confiar en els mitjans locals i en la seva tasca per donar a conèixer els nostres productes o serveis. Aquest recentment anomenat ‘patriotisme comercial’ l’hauríem d’aplicar a tot i més ara en temps de crisi en què encara ens hi juguem més tots plegats. No em sorprèn que s’hagi reactivat el debat sobre si la coexistència de la televisió privada i la pública suposa un acte de competència deslleial pel fet que les cadenes públiques reben ingressos de la publicitat a més dels que provenen dels pressupostos públics. El descens de la publicitat en els mitjans és l’efecte més palpable d’aquesta davallada econòmica que afecta a tots els sectors productius. Però hi ha una doble lectura. Si fem cas al que deia un informe publicat recentment, resulta que les cadenes públiques autonòmiques amb llengua pròpia són pel contribuent, les més cares. Aquest podria ser l’argument més demagògic per als partits polítics espanyolistes per defensar una centralització també en el mapa televisiu. Ja el tenim en el sistema ferroviari, en el de carreteres…i en tants d’altres àmbits que no ens vindria de nou una estratègia en aquest sentit. Ja ens hem hagut d’escoltar més d’una vegada que tots els alumnes catalans tindrien ara un ordinador a la seva disposició a les aules com tenen a Extremadura si el govern de la Generalitat no se’ls hagués ‘gastat’ en fer una televisió pública catalana. Però el que haurien de centralitzar i no ho fan és la despesa en promocionar la TDT. És normal que el govern espanyol i el català facin tots dos una campanya per implantar la TDT? Aquest 2009 és també el de l’apagada analògica, veurem si s’apaga alguna cosa més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!