Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 30 de juny de 2009
L’Instituto Cervantes celebra aquest any la majoria d’edat. Hagués dit que tenia molts més anys que 18. La direcció d’aquesta institució entén l’ens com a ambaixades culturals de la llengua espanyola -la castellana, és clar-. A banda de difondre la llengua amb exposicions i pedagogia, fan classes de castellà als nadius del país que els acull.
La voluntat és prestigiar i posicionar la llengua castellana arreu per consolidar-la com la tercera més parlada al món. Una filosofia prou legítima però que contrasta amb la idea d’un estat plurinacional i plurilingüe que des del govern espanyol intenten vendre’ns com a riquesa cultural pel conjunt de l’Estat. La visió tan meridianament clara o més ben dit la no visió d’aquesta pluralitat l’encarnen també aquests centres Cervantes repartits per tot el món. En només 18 anys, l’Instituto Cervantes té 73 delegacions en edificis històrics la majoria, tots als principals nuclis històrics de les grans capitals. No només això, amb la inauguració de l’últim a Sydney, l’Instituto ja abasta els cinc continents del planeta. La directora, Carmen Caffarel, deia en la inauguració del centre d’Austràlia que és només un punt i seguit a un període d’expansió per la zona d’Àsia i el Pacífic on l’Instituto ja té seus a Manila, Tòquio, Pequín, Xangai, Kuala Lumpur i Jakarta. I va assegurar que el Cervantes serveix per donar a conèixer la cultura de tots els països de parla hispana. No sé exactament de quina cultura parlava, intueixo que només la d’Espanya com a nació de capital Madrid, amb un sistema radial de comunicacions i un poder polític central que vol i dol. En cap moment, ni una referència a la diversitat lingüística de l’Estat ni que aquestes magnífiques ambaixades en cèntrics i patrimonials edificis tenen com a mecenes, com a pagadors, una part d’espanyols amb una altra llengua oficial com pot ser la catalana, la gallega o l’euskera.
Això m’ha fet pensar en les “ambaixades” del govern català que ha impulsat el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira. En total són cinc però tenint en compte la polseguera que han aixecat, equivaldrien a moltes més que les 73 delegacions de l’Instituto Cervantes. S’ha dit que aquests centres de la Generalitat són una despesa excessiva i no necessària. La seva funció no és només la cultural, també fan d’enllaç amb els catalans que viuen lluny i vetllen per les relacions empresarials amb Catalunya tan necessàries en aquests moments. Ningú posa en dubte el que ens costa a tots plegats aquests 73 edificis emblemàtics per encabir-hi les exposicions i els cursos de castellà de l’Instituto Cervantes. Increïble la impunitat amb què actua l’Estat i també increïble com nosaltres mateixos ens autoinculpem de tot allò que es fa per mantenir-nos en el mapa mundial en termes culturals i econòmics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!