A vegades escric/ A veces escribo/

Les rambles  incendiades i tu marxes. Tot el fum envolta el teu cor cremant. Les sirenes dels mossos t’envolten. La por s’accelera. Els manifestants corren i Amelie s’escapa de tu. Marxes i ella es queda soterrada entre boires de gasos. Porta una carpeta, un llibre per llegir i una paraula sense dir. L’abraçaves mentre sou dos cors que no sabeu com respondre al que tot va començar amb un estupit cafè. I ara què? Passes per la ronda sant antoni et suen les mans, aquella vida era del passat i et preguntes en quin punt et trobes? de què vas disfressada avui? Veus a gent malalta fent esclatar la seva pròpia crisis. I tu no saps com fer bombardejar la teva pròpia.
Una cançó que no et correspon. L’engany està flor a pell en un sofà perdut per barcelona. Els racons del teu cos busquen el desig incontrolat que no pots dir ni expressar. La ciutat t’atrapa entre carícies literàries i que no hi són. Perdona’m. Disculpa jo no em volia posar dins de la teva vida. I ja hi ets aquí. Massa endins mentre tot es para. Una hora que no existeix. La nit plena d’insomni i no saps que coll et passa…entre cels i fums la por t’atrapa entre una vaga general. Plores i no saps a qui dediques aquestes llàgrimes, a l’assassí. Una església a la que vols tornar. Una confessió on vas predicar més que els teus pecats. No tornis enrere, et cremaràs, bulliràs i tot s’encendrà. Una catàstrofe s’acosta. Prepara’t. No ensopeguis amb això. Amb el que pot passar i el que no ha de ser. Els manifestants aliens et miren amb passat incrèdul, no t’entenen mentre tu surts del teu palau literari, vas corrent mentre les boles de fum t’atrapen pels teus pecats. Haguessis preferit fugir dels mossos i no dels teus maldecaps insensats provocats per insomnis. No vols somiar amb peterpan, no el vols al teu costat, ell et segueix fins a quedar-te buida, buida, buida, per ronda sant antoni on veus cremar la teva ciutat, avui molt, molt bruta i tu estàs massa ensopegada per tanta vaga i per un aeroport on no hi haurà comiats ni paraules boniques. Et quedes sola esperant a que tot torni al seu lloc mentre intentes balla la samba que no saps balla a ritme de la vida. Sola, sola entre carrers cremats. Avui no es pot respirar. Tot tremola.