A vegades escric/ A veces escribo/

Baixes la pujada que ja no tombes i en la que ja no hi creus. Un temps present plantejat en passat. Un passat. Un ball. El primer ball. I que més dóna si la vida té preu de crisi. Jo avui agafo la maleta i agafaré un vol cap a Frankfurt. Allà ballaré una rumba amb nom de Joan i guinya’m una volta. Els dilluns fan mal i el cap et bombardeja. Podries haver dit que no. Podries haver afinat més fi ,però no, havies de fer la teva marca del nom. I tornem al mateix lloc. Una cantonada i una castanyera se’m planta davant meu. I em pregunta quina és la gràcia de la vida. I jo avui me la quedo mirant, faig un somriure sospitós, mentre li dic, que la meva vida és subsistir i que potser aquesta deu ser la gràcia de la vida. Mentre veig passejar a l’Amelie que em dóna l’esquena i la Cleopatra fa setmanes que no surt de casa. I una Laura que vaig abandonar fa temps, però ella no ho sap, la trobo a faltar. Vaig estar a punt de donar-li el ball, però els dies passen i no veig cap tutú ni cap teatre per tornar-la a reviure. No és demanar tant. Potser una escriptura mecànica no té sentit però en el meu cap sí. Potser és aquesta la gràcia de la vida. Un never more es retroalimenta dins del meu estómac, i escolta’m , et vaig dir t’estimo, i que més dóna si pels carrers de Barcelona tot s’ha esfumat. Torno a olorar un altre hivern. Un hivern fred, fred. Ja el sento a les meves mans i se me’n va un altre estiu en mans de qui sap. I què em quedarà. Un teclat buit i 100 fulls blancs. No hi ets ni et busco, un octubre ignorant, ple de bruixes escopides per un drac que es fa dir venjança. Un poema de Dickinson em fa cridar a la Laura. Et necessito. I de mentre Amelie i Cleopatra no em feu cas. No us vull així, no us vull escoltar, o potser només es que necessito un bocí d’amor. Un castell, una princesa i la meva pura inquisició. Sense hores, sense poder escriure, porto un bel a les mans, mentre intento sortir d’aquest exili temporal. Una vida no és més que això, li vaig dir a la castanyera.