A vegades escric/ A veces escribo/

Busques la primavera. Trobes un punt entre la boirina d’aquesta merda d’hivern. Tot està AQUÍ. Davant de casa teva se’t plantarà la santa primavera i et preguntarà que has fet durant aquest temps. I no t’abraçarà. perquè l’has traït, l’has enganyat. T’has Amagat entre cançons i lletres. Tot s’escola entre el vent fred de la bruta ciutat. Ja no tens res a dir, res per sentir ni una llàgrima surt de fora a dins ni de de dins a fora. Ja no trepitges les estrelles que et feien volar entre la Diagonal i passeig sant joan. Ulisses et crida i Tàpies s’ha mort. Les avantguardes cauen en el forat negre de la ciutat i tu vas darrera. 

 La poesia l’han matat. I et penses perquè vas matar? Per què vas porta al suïcidi aquelles cent llibretes i un cor perdut entre la gent. No et pots trobar perquè ja està lluny de la ciutat. NO et pots sentir perquè ja estàs morta. Vas dir un t’estimo un parell de cops i la poesia vitalista ja no la trobes.  Podries dedicar-te a la mística i torbaries un quelcom que t’ajudés a respirar. Fa temps que no escoltes somriures, fa temps que no tens abraçades d’esperança. Tot s’ha mort.  307 i una habitació infidel. Tens una dona que no estimes i un marit que ja no t’escolta. Tens un fills que et prenen el pel. Tens zeros negatius al compte. Tens una puta feina i ja no tens ni temps per escapar-te  entre els llibres. Treballes dotze hores al dia. I l’amor ja no saps ni que coll és. No pots sortir d’aquesta fosca. I Romanya de la Selva està lluny de tots. Vols ser un infant i recordar-me mentre jo t’acariciava dient-te que tot aniria bé. Que encara has de créixer. Barcelona es desvivia amb nosaltres i nosaltres entre els seus fanals. Un got de vi es trenca. Mates a la dona, al fill, al marit. Busques entre les teves llibretes i només veus la nit. Una creu embrutada. Voles, escrius una novela i clash. Et veus a dalt de Montserrat. Les muntanyes et criden. Respira respira. Lllenca’t llenca’t. Les avantguardes han mort. Tu has mort. Tu ja fa temps que no respires. Agafes l’aire. L’aire que t’empeny a quedar-te entre els penya-segats. Des d’alt veig una taca rosada i penso que ja feia temps que estaves fora del que es respira. Que tinguis més pau entre les escales de Montserrat. Jo me’n vaig a buscar la felicitat que vas robar-me. Una creu neta.