Putades històriques: I si Ferran no hagués sigut tant capullo i hagués fet prevaldre la seva preminència enfront Isabel? Tenia territoris a ultramar i sortida a mar, amb un consolidada tradició mercadera, el seu regne era més gran…perquè coi va permetre que es fixés la capital en el mini-regne de la seva consort?. Hauria sigut llavors el català la llengua del regne i ara tota Hispano-Amèrica catalanoparlant?.
Dues llengües, una mateixa arrel.
Quin va ser el punt d’inflexió que va suposar la remuntada d’una i la devallada de l’altra en aquest tour de force?.
Si hagués guanyat el candidat alemany a la Guerra de Successió, no tindria la sensació ara, en el despertar del s.XXI, de portar sobre la meva esquena la condició de "proscrita"?. Entenc que la Història és un devenir de fets causa-efecte, amb tangencials, i que alhora, en el cas que el català s’extinguís, no seria la primera ni la última llengua morta. Però el poble català és un poble orgullós, que resistí gràcies a la oralitat Decrets de Nova Planta i d’altres incursions polítcolegals, i que amb els movimients nacionalistes del s.XIX va cridar a ple pulmó que Catalunya era una nació, tal i com el senyor Stuart la va definir. La Renaixença entrà en escena, adonant-nos del ric patrimoni cultural que teníem i en els pobles, catalans i catalanes estimàvem, discutíem i pensàvem en català.
Amb la República del 31 recuperàvem institucions històriques, i dintre del federalisme, teníem una situació més o menys semblant a la actual. Llavors, si la nostra llengua va resistir fins llavors…com ha canviat tant el panorama en quasi 70 anys?. Franco deu estar mirant-s’ho, divertidíssim ell, desde la tomba: la inmersió lingüística. Tres regions (Catalunya, País Vasc i Galicia), detentores del poder industrial i generadores de la majoria de la riquesa del reino: si no pots vèncer l’enemic, al.lia’t amb ell. Polítiques d’emigració sud-nord, aquests emigrants es casarien amb gent de la regió, que a la vegada tindrien fills, que a la vegada parlarien dos idiomes (el matern i el patern en el cas de que pare o mare no s’haguessin integrat lingüísticament)…Bona part del procès socialitzador es duu a terme en el nucli familiar, del qual sovint heretes ideari polític i religió. Resultat? minva la sensació de pertinença.
El poble al que vaig nèixer, actualment, té una gran masa d’habitants d’origen emigrant, en conformen un 80%. Rarament escoltes el català, i si en mires el cens, descobreixes que s’hi establiren fins a poblacions senceres forànies.
Entenc, com deia, la cadena acció-reacció històrica, accepto la situació actual i tolero amb respecte que se’m parli en castellà. El que detesto desde el més profund de la meva ànima són les mirades reprovadores d’aquells que, parlant-me en castellà (¡hay que ver qué poco respeto!), reben una resposta meva en català. Ai las, amb la constitució (espanyola) en una mà, i l’estatut en l’altra… en tinc tot el dret!. La situació de bilingüisme m’obliga a conèixer i entendre el català i el castellà…però em dóna al dret d’emprar la que jo esculleixi!.
Holanda: situació de bilingüisme semblant. Ells, més pragmàtics, parlen l’anglès a la perfecció. Població? menor a la resident dins el territori que determina el nostre Estatut. Els Països Baixos surten en tots el mapes, i ningú discuteix la seva legitimació sobirana, ni es posa les mans al cap perquè parlin l’holandès, i és una llengua oficial, reconeguda, dins la Unió Europea. Ai, perdó, me n’oblidava, els catalans som uns munta-merders, uns "pesseterus" que hem oblidat la concordia de l’esperit del 78 i proposem un Estatut antidemocràtic i insolidari per omplir-nos les butxaques. Si estiguèssim al segle XV, ja estaríem tots fent maletes, com els jueus.
Ai Ferran, Ferran…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!