Romaine Brooks
Mon pare em deixarà molta inmaterialitat en herència, que perviurà en mi i que possiblement, saltarà a una altra generació.
Records d’infància: els jasmins de l’estiu, les parets enmoquetades de casa i l’ambient carregat de solemnitat que hi regnava, amb ma mare de regent absoluta, asseguda a la butaca del balcó, enmarcada per el marfil xinès. Ella i la seva obsessió per la perfecció estètica.
Els llibres i llibres que endrapava a altes hores de la nit, a l’esmorteïda llum del passadís mentres tothom dormia, atemorida per fantasmes que apareixien de 3 a 5 de la matinada. La coca-cola no em deixava dormir, deien. No, era la curiositat, mamada del pit inexistent de mon pare i que ell projectava amb tot el que feia.
Amant de la pintura, la filla petita aprengué a apreciar els colors, l’atmòsfera i el context, el traç i la espàtula. No compartim les mateixes inclinacions: jo em sento, desde adolescent, atreta magnèticament per la crudesa i la fragilitat de Frida Kahlo. Onirisme, primigeni surrealisme, diuen uns. Bah, Kahlo era carn crua, vermella, amb l’ànima oberta en canal i d’una absoluta sinceritat.
Ara descobreixo Romaine Brooks.
Nascuda a Itàlia, als trenta anys abandona marit (dotant-lo d’una acomodada pensió) i fa via cap a França: surt de l’armari, es talla els cabells i aterra com un àngel als voluptuosos anys que encerclaren la capital en el context de la Primera Guerra Mundial. Els Feliços 20 despertaren amb un Paris alliberat dels corsés gràcies a la revolucionària Cocó Chanel i l’ebullició intel.lectual portà a Brooks a desenvolupar el que seria el seu talent: el retrat. Gràcies a una benestant posició, els seus retrats fluïen lliurement, sense la llosa de dependre de benefactors: els seus retrats eren tan diseccionadors, que aviat li donaren el mal nom de La Lladre d’Ànimes. La seva mirada escrutadora es capbussava fins les profunditat de la persona que li feia de model, amb resultants que mai deixaven indiferent.
Petits affaires la conduïren a una relació de 50 anys amb Natalie Barney, una mena de Reina de Saló de la Il.lustració, que presidia les reunions de l’haute societé. La casa d’ambdues, com la de Kahlo i Rivera, eren dues residències connectades per un menjador comú.
Els Anys Feliços passen factura a Brooks, que fastiguejada de la vida social i amb una forta tendència introspectiva es muda al sud de França, on envelliria i moriria a la dècada dels 70.
Mireu als ulls de qualsevol dels seus retrats i digueu-me que no veieu una llum que sembla que mai s’hagi d’extinguir.
Post data: La imatge és un autorretrat, del 1923.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
vaig descobrir Frida Kahlo després de veure la pel·lícula "Frida" i m’agrada molt, la trobo potent, forta i les seves pintures amb molta vitalitat. Romaine Brook no la conec.