Alain de Botton i l’Art de Viatjar

El 33 sempre depara agradables sorpreses.
Amb quasi la última cullerada de sopa a la boca hi he anat a petar i feien un documental sobre el llibre d’Alain de Botton L’Art de Viatjar, on hi he vist plasmat molts pensaments propis.

Botton disecciona un dels hobbys més comuns de la societat global: el viatge. El viatge és sinònim de necessitat de mobilitat però tot sovint és un viatge iniciàtic cap a l’interior del nostre interior. Tal com sona.
Ens desplacem, doncs, però quan viatgem a aquest desplaçament se li suma la curiositat, inherent a la naturalesa humana: exotisme, noves formes de viure, edificis, carrers, gent…Què deu fer que anem a un determinat destí? Quina motivació ens ha dut cap a altres indrets? Allò desconegut pel sol fet d’èsser-nos desconegut?. Quan he viatjat, i ha sigut bastant, com a malalta de curiositat que sóc, ho he fet perquè he llegit sobre l’indret en un llibre, o perquè hi va viure un personatge que em fascinava. El meu primer viatge autèntic fou a Londres i Liverpool, amb quinze anys. Hi vaig arrossegar als meus pares, amb una càmera de filmar nova de trinca, i em van seguir pacientment a peu per tot Liverpool cercant els indrets que tenien relació amb els Beatles. Mon pare em feia mofa, perquè un 90% dels indrets estaven mig derruïts, o res tenien a veure amb el què eren als 60. Però tu, em sentia una exploradora i em donava la sensació de poder-me transportar en el temps i treure el nas en el que va succeïr en aquella època. La meva imaginació completava àmpliament el que els meus ulls veien.
En el documental, que he enganxat a deu minuts d’acabar-se, Botton parla de les fotografies, de com les usem per perllongar els records, la màgia que la fotografia encara té per capturar moments. Èssent només imatges congelades, les fotografies són un bitllet per a viatjar per la nostra memòria, que tant atrafeguem en el dia a dia. Doncs bé, Botton comentava que John Ruskin, filòsof (o podríem dir crític social, sense oblidar-nos la seva qualitat com a pintor d’aquarel.la) de finals del s.XIX , es queixava perquè la gent es desplaçava sense observar la bellesa dels llocs pels quals passaven. Una fotografia resoldria aquest greuge, però sobretot ara amb les càmeres digitals, fotografiar és com mirar. Dispares i llestos, quasi ni cal enquadrar, mesurar la llum amb un fotòmetre ni pensar l’equivalència de obturador i diafragma… Ara bé, hauríem de fer l’experiement de dibuixar, en comptes de fotografiar. El haber de dibuixar ens obliga a fixar-nos realment en el què dibuixem, i alhora la nostra percepció del lloc i el nostre estat d’ànim hi queda reflexat.
I m’ha semblat fantàstic, doncs farà dos anys que vaig decidir dibuixar i que corro pel món amb la llibreta a sobre. No hi ha discussió: recordo exactament la situació de cada dibuix, les persones, el context personal…també genera més satisfacció. El traç canvia, curiosament.
No heu recorregut Barcelona amb ulls de turista? Jo no hi sóc nascuda, amb el que recordo els primers anys de viure-hi com una turista, explorant carrers i creant-me el meu mapa mental. Les meves excursions pel Raval i Ciutat Vella eren fantàstiques, i encara ara, quan trobo temps i la nena curiosa que cada cop més tinc adormida, passejo amb ulls com plats. I em fa somriure més. Edificis, cantonades màgiques, converses al.lienes…Botton també en parla, d’aquesta actitud curiosa envers el què t’envolta, parlant-nos d’un pensador francès: Demestre. Aquest bon senyor va reflexionar a Un viatge al voltant del meu dormitori sobre la creixent fascinació dels francesos envers l’estranger, fins el punt que s’oblidaven de la bellesa del què els envoltava. Així, Demestre escriu un assaig explicant-nos el seu dormitori, cada racó, cada pam.
D’Alain de Botton en vaig veure un altre documental al 33, farà uns dos anys, i se’m va quedar gravat a la memòria la seva conclusió sobre el mal de la societat actual: lluny de les pandèmies i d’altres afers de la salut que sacsejaren la nostra història, Botton determinà que la malaltia del segle XXI era la insatisfacció. Impressionant.
Demà toca visita al llibreter, i demanar el que trobi sobre Botton.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *