Segur que si estiguèssim tots reunits en una sala, i demanés que dels presents aixequessin la mà els que coneixen/freqüenten el Mercat de Sant Antoni els diumenges…pocs n’hi haurien sense la mà ben amunt.
Doncs bé, l’interessant d’aquesta cita dominical per a molts en són els llibres, jocs o DVD…per a mi, l’interessant és aquests "molts". Para muestra, un botón.
9am.
Un diumenge qualsevol al Saint Anthony’s Market.
Ubicació de l’escena: El Cafè del Barri, antru conegut per la estima que els seus propietaris profesen als escarabats. (Nota: que podrien controlar la plaga contractant una empresa de control de plagues? Sí. Perquè no ho fan? intueixo que dóna la seva gràcia que els escarabats facin la seva entrada a escena de tant en quant, per llocs inverosímils…cof cof). Concretament, la terrassa.
Jo, asseguda. Bé, quasi arraulida, doncs el fred ja començava a colar-se intimidatòriament a través de la minsa jeca texana. Havia sofert, just uns dies abans, el trauma d’acomiadar-me de l’estiu definitivament guardant les xancles a l’armari. Cafè amb llet a la mà, croissant in his way de digerir-se i cigarreta consumint-se en el cendrer. Un cel plom, pesat, amb una tènue amenaça de pluja. No sé perquè però matinar els diumenges, amb una bona dosi de son consumada la nit anterior, em sembla màgic: els matinadors de diumenge som una raça ben estranya, anem de puntetes pel carrer per no despertar als pernoctadors, i mirem el què ens envolta i qui ens envolta amb ulls d’espectador privilegiat.
A la taula del costat, un grup de persones que he batejat com la Generació d’en Jon Vaine: si sumèssim les seves dents, no completaríem una dentadura adulta sencera. Especialment un d’ells, que no només té una dent solitària, que aguanta estoica entre tanta geniva, sinó que és el marginat del grup.
Aquest grup de iaios requetesimpàtics, apoltronats amb puro i tallat, repassen una i altra vegada les sinopsis de les mateixes pel.lícules, i critiquen i ensalçen indefectiblement els mateixos actors i actrius. La diferència rau en les conquestes de la jornada. Sí, sí, conquestes, perquè són caçadors de pel.lícules. Així, es reuneixen amb els DVD de pel.lícules clàssiques que han trobat, i els uns envejen clarament les troballes de l’altre. El triomfador de diumenge passat va ser el somrient propietari d’una peli d’indius i vaquerus d’en John Wayne, i em disculpareu que no en recordi el nom, però als demés sel’s queia la baba.
A un d’ells, li encanta la Esther Williams, i proclama als quatre vents que no coneix actriu que hagi resistit millor el pas del temps: "I encara està de bon veure, eh?". Un altre, li diu que està massa grassa. I el succedani del Cuñaaaaaao intenta dir la seva, però ràpidament el tallen. Val a dir que encara no li he sentit la veu. A la bella sirena la segueixen en Jon Vaine, en Gregori Pec, la Olivia de Javilan, la Mae Vest i si no recordo malament, en Jamfri Bogard.
I així una hora, tots ells amb els seus rols marcats (líder inclòs, encarregat de suggerir actrius/actors i pel.lículen que generaran els discursos amor-odi de la resta), fent-la petar…i el més sorprenent, sense parlar de fútbol!. Vaig sentir quatre paraules sobre en Zapatero (a tus zapatos), però no vaig poder-les sentir bé, casum.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!