Com que totes les crítiques generades arran del nou merder de ca l’ample en què s’ha posat el president de la Generalitat en intentar remodelar el Govern van en contra de la seva actuació, i tot i que puc estar fins a cert punt d’acord que part d’aquestes poden estar més que justificades, em centraré en els possibles motius que l’han dut a procedir de la manera com ho ha fet.
Primer de tot dir que Maragall és el president de la Generalitat, el seu càrrec institucional està per sobre dels partits, i ell té la potestat per impulsar els canvis en l’organització i composició de l’executiu que estimi més oportuns per rellançar l’acció de govern. També s’ha de tenir en compte la seva coneguda heterodòxia, que considero una virtut en un estadista com ell, tot i que això fa que sovint molts no l’acabin d’entendre. Evidentment no es pot posar els partits que li donen suport en contra però aquests, començant pel seu propi partit, haurien de tenir més confiança també cap a la seva persona i les seves decisions. Si no se supera la desconfiança mútua entre el president i el partit, o més aviat entre el president i una part significativa de l’aparell del PSC, les tibantors aniran a més.
El Pacte del Tinell té una cara B que estableix el repartiment de responsabilitats entre els socis del tripartit però seria absurd que això no es pogués revisar, així com la reducció de les actuals 16 a 13 o 12 conselleries, si això ha de comportar una millora en la coordinació, impuls i consistència de l’acció de Govern. El president ha de treballar amb un equip de govern que li mereixi la màxima confiança. Està clar que l’objectiu central d’aquesta legislatura és l’aprovació de l’Estatut per disposar d’una eina que ens permeti un millor autogovern i més recursos per fer més i millors polítiques socials, però després dels 23 anys de pujolisme gran part del país va viure el canvi de govern amb l’esperança i la il·lusió d’una nova manera de fer política, d’uns canvis en les prioritats de l’acció executiva que es notessin en el dia a dia. I Maragall, que sí que ha de fer un major esforç per explicar millor les seves intencions i el perquè dels canvis que proposa als partits que li donen suport, no ha de ser presoner de les direccions dels partits, ha de tenir més llibertat d’acció. Legítimament les formacions que integren el tripartit pensen en clau de partit i electoral i no volen perdre pes dins del Govern. Però penso que el més rellevant no són la quantitat de consellers d’uns i altres partits sinó donar compliment als objectius polítics consensuats en el Pacte del Tinell. Per això cal que Maragall pugui fer i desfer sense dependre de tants condicionants partidistes. Al capdavall ell és qui comanda l’executiu i qui ha de guiar l’acció global dels diferents departaments. És ell, per tant, qui ha de decidir quins consellers poden continuar fent la seva feina i quins han de ser substituïts com també el moment en què vol fer efectius els canvis.
Ara, tal com estan les coses, havent transcendit que Maragall creu pertinent una reorganització i canvis de persones en el govern i a dos dies del debat de política general, la remodelació no es pot aplaçar. Encara que pugui semblar que es dóna la raó a les peticions de l’oposició el president ha d’actuar en conseqüència. I el PSC, ERC i ICV, que lògicament han de poder dir-hi la seva i ser informats pel president, han de confiar més en un Maragall que ha demostrat amb l’acord estatutari que ha assumit perfectament el seu rol institucional, ens representa a tots, no només als que el van votar, cosa que vol dir que ha d’actuar en clau de país, encara que això, algunes vegades, no concordi al 100% amb el que diu i pensa el seu partit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El president de la Generalitat NO està per damunt dels partits. El president de la Generalitat no és el president de la república, tot el contrari: és el director de l’executiu. Les eleccions es fan per decidir quin partit ocupa aquest executiu. Com a tal, doncs, és membre d’un partit. Així va ser durant 24 anys de pujolisme, i ho continua sent encara que hi hagi tres partits al govern.
Té una filiació i aquest plantejament que fas de de càrrec institucional neutre no s’adiu gens ni pot explicar el perquè de tantes crisis governamentals.
Planteges el canvi de govern com una aposta benintencionada per dur a terme un projecte. Res més lluny de la realitat. Em sembla que posant el seu Tete a govern, i en una conselleria que esdevindrà molt important en els propers temps, no és precisament una acció altruista (i menys quan l’actual titular ha fet una feina excel·lent malgrat els límits imposats des de Madrid). Tampoc és gaire benintencionat canviar governació, ara en mans d’ERC: la conselleria responsable d’elaborar els esborranys a debatre sobre l’estructuració territorial de Catalunya (les vegueries) dels quals derivarà la base de la futura llei electoral!
I pel que fa als consellers que vol canviar del seu partit? No és una estratègia per ocupar posicions en la jerarquia del PSC (ara en mans de Montilla, de Madre, Zaragoza i Iceta)? Recordem que ell és un "don nadie", una marca electoral i prou. A més en Siurana està molt desprestigiat i encara no ha superat la mort de la seva família, no pot continuar. En Rañé de quina corda és (pregunto tot i que sospito que és un home del Montilla)? I la Mieras brilla per la seva mediocritat a Cultura.
I d’ICV? La veritat és que el Milà no ha cobert en absolut les seves expectatives. Una de les principals promeses electorals dels tres partits del govern era l’aposta per l’habitatge per la joventut. Doncs bé, a la meitat de la legislatura només el 4’8% del pla s’està aplicant, i els pisos no es fan en només dos anys. No sembla il·lògic, doncs, que després de l’escàndol de l’helicòpter el tregui.
Així doncs, fes el favor de no fer plantejaments enganyosos, al darrere d’aquesta paret blanca hi ha una realitat partidista a tenir en compte! I el que jo he fet no és més que un plantejament pobre i d’aficionat: al darrere hi ha molta més realitat encara.