El Campanaret

Encara no refet de les emocions viscudes ahir a la tarda un no acaba de tocar de peus a terra per l’èxit rotund de la manifestació que va superar totes les expectatives més optimistes, per la capacitat de resposta del poble català, aquest que molts pensàvem que ja havia dimitit però que ahir va renéixer i va sortir al carrer per proclamar, per si algú en té cap dubte, que som una nació i tenim dret a decidir el nostre futur col·lectiu. Mai la causa nacional catalana havia aplegat als carrers de Barcelona tanta gent com ahir. Després de 25 anys d’autonomia i d’una classe política dirigent que no ha estat mai a l’alçada de les circumstàncies la ciutadania ha dit prou a tanta incompetència, al vassallatge, a l’infantilisme, a què prevalguin els interessos dels poderosos per sobre dels de la majoria. És l’hora de la dignitat. Qui no sàpiga entendre que ara ja no val això de la política de peix al cove, d’haver de demanar permisos a Espanya per tot, és que té pa a l’ull.
Va ser Gandhi qui va dir que la política és massa important per deixar-la en mans dels polítics. I si fins ara s’ha delegat massa en els polítics la mobilització d’ahir palesa que la gent ha deixat ja de confiar en uns polítics que no estan a l’alçada.
Els centenars de milers de persones que ahir vam sortir al carrer –no sé quants perquè això és incalculable– sabem que la data del 18 de febrer del 2006 passarà a la història, marcarà un abans i un després. No pot ser d’altra manera. I com canta Al Tall ara sé que sí, que viurem, per damunt de tot viurem, per damunt de tots els pactes, per damunt de botiflers.