El Campanaret

L’exposició Hammershøi i Dreyer que el CCCB ha tingut l’encert de programar és de visita obligada. És potser la millor mostra que ha acollit Barcelona des d’aquella meravellosa coincidència al Caixafòrum de les exposicions de Lucian Freud i Pierrick Sorin.

Cada pintura de l’artista danès ens invita a deixar-nos endur per submergir-nos en un viatge introspectiu. Els seus enigmàtics interiors recorden Vermeer i ens fan anar més endins encara, de l’obra, de l’autor i de nosaltres. S’estableix aquella comunió entre obra i espectador que exalta l’ànima i ens altera, que ens fa diferents, aquella estranya sensació que experimentem davant d’una gran obra d’art. Els colors grisos, típics de Dinamarca, encomanen sentiment de melangia. Les llums dels quadres sembla que il·luminin tela enfora. Els personatges, sempre dones feinejant o llegint, fan preguntar-nos i jugar a endeveninar mil qüestions.

El muntatge de l’exposició, amb il·luminacions diferents, també és excel·lent i confereix més força encara a cada quadre. Espectacular el contrast entre la lluminositat de les “Quatre habitacions” i l’obscuritat de “Capvespre al saló”. La influència en l’obra de Dreyer és evident com es constata en la mostra. Es nota que van compartir un mateix paisatge. En disciplines artístiques allunyades com la pintura i el cinema demostren una plena sintonia en el sentit de l’estètica, en el misteri, en la posada en escena i, especialment, en el tractament de la llum.

Cal felicitar els responsables del CCCB per regalar-nos el privilegi de descobrir l’obra de Hammershøi. I és que reunir la seva obra i treure-la de Dinamarca, on són molt zelosos del seu artista, no és fàcil. Fora dels països escandinaus només se n’han pogut veure antològiques a París, Nova York i Hamburg. Barcelona té ara la fortuna de sumar-se a aquest reduït llistat de ciutats.