La premsa del dia recull dos articles d’opinió que carreguen contra la gestió de la consellera de Cultura, Caterina Mieras. A l’Avui, Hèctor Bofill, amb el títol Una novel·la execrable centra la seva crítica en la decisió de concedir el Premi Nacional de Literatura a Toni Sala, nom proposat per Dolors Oller, a qui la consellera va facultar per fer tal tria. No em sorprèn que es reconegui a gent que no està l’alçada, en el cas que sigui així, ja que no puc opinar sobre el tema perquè no he llegit la novel·la Rodalies que Bofill deixa per terra, tot i que alguns extractes recollits per l’articulista ja són força il·lustratius del pobre nivell de Sala. No crec però, que com diu Bofill, això obeeixi a una estratègia o predeterminació dels qui a ell diu que els convé “una literatura de curta volada”, sinó que simplement respon a la mediocritat dels qui ocupen els llocs que ocupen.
Per altra banda, a La Vanguardia, Francesc-Marc Álvaro, dedica la columna Huyendo de Mieras als alts càrrecs del departament de Cultura que han marxat corrents de la consellera més qüestionada del Govern i dels que ha fet fora. Sembla que està batent tots els rècords. Ara són Xavier Folch, director del Ramon Llull, i Josep Maria Bricall, comissionat de Cultura i de les Arts, els qui volen fugir de l’òrbita de qui l’articulista diu que “mana con formas rígidas de institutriz desconfiada y lega”.
Qui va proposar a Maragall el nom de Mieras per a un càrrec com aquest, tenint en compte que Cultura havia de ser una de les grans apostes del seu Govern, només li podia desitjar mal. Diuen que la necessitat imperiosa de posar dones a l’executiu va influir en la decisió, però segurament que no calien gaires exercicis de gimnàstica mental per trobar centenars de noms femenins amb un millor perfil i aptitud. I si el seu nomenament no té explicació lògica només les circumstàncies d’un Govern que no pot donar més munició a l’oposició justifiquen que es mantingui a la consellera. Si Maragall finalment és valent i tira endavant la remodelació que convé a l’executiu i que fa temps que li corre pel cap no s’entendria que la primera a caure no fos Mieras.
Una novel·la execrable
El cercle d’amics propers a la conselleria de Cultura socialista han arribat a una cota espectacular de nepotisme i de desvergonyiment promovent la concessió del Premi Nacional de Literatura a Toni Sala per una novel·la execrable: Rodalies. Amb el vistiplau de l’honorable Caterina Mieras, com provaré de demostrar en aquest i en d’altres articles, s’està adoptant un gir dirigista i sectari en matèria literària que comporta no sols la promoció dels afins al règim sinó també la pretensió de convertir en hegemònica una estètica basada en l’absència de conflicte i en una apologia de la mediocritat com a forma de vida. Per bé que la consellera Mieras difícilment deu ser conscient dels corrents literaris que protegeix, això no resta efectivitat a l’estratègia que despleguen les persones en les quals delega la decisió, em refereixo als seus subordinats amb càrrecs institucionals que han venut antics ideals sobiranistes per un plat de llenties i als mentors culturals del poder socialista que es mouen entre bambalines, tot amanit amb la complaença de determinats sectors mediàtics i, en particular, dels crítics interessats a mantenir la literatura catalana com una mena de reserva índia, sigui per incompetència, com en Julià Guillamon a La Vanguardia, sigui per la seva voluntat de genocidi cultural, com el crític d’El País i signant del manifest d’intel·lectuals espanyolistes, Ponç Puigdevall.
Aquesta connivència mediàtica explica, tal vegada, que davant del cas d’en Toni Sala ningú no hagi badat boca, ningú no hagi posat èmfasi, per exemple, en el fet que és el primer any que es trenca la filosofia del premi. Fins enguany, el Premi Nacional de Literatura servia per homenatjar una figura literària consagrada a través d’una obra publicada recentment (només recordo els quatre anteriors premiats: Emili Teixidor, Màrius Sampere, Baltasar Porcel i Carme Riera). ¿Per què aquest any s’atorga un premi a un xicotet que malda per professionalitzar-se com a escriptor i que es dedica a parlar de la mena de coses que interessen als que volen que la narrativa catalana sigui petita i sense esdeveniments? La persona directament responsable d’aquesta atzagaiada té nom i cognom: Dolors Oller. Dolors Oller, professora de teoria literària, propera al PSC, és la persona col·locada per la conselleria en el jurat dels Premis Nacionals d’aquest any, i comptava amb la facultat de proposar el premiat en el camp literari. Però no era el primer cop que Dolors Oller votava a favor de Toni Sala. Ella ja havia estat membre del jurat del Premi Sant Joan de novel·la 2004 que s’havia concedit al mateix autor per la mateixa novel·la. Toni Sala, doncs, beneït per Dolors Oller, s’ha embutxacat amb el seu Rodalies els 18.030 euros del Premi Nacional pagat amb els diners de tots els ciutadans, als quals cal afegir els 30.000 euros que ja havia rebut pel Premi Sant Joan. No sé què hi pot haver de més proper a la paraula corrupció en matèria cultural (si no és que el llibre fou publicat a Edicions 62, en la qual tenen interessos actuals càrrecs polítics socialistes com Xavier Folch, director de l’Institut Ramon Llull, editorial que probablement es beneficiarà de la promoció que comporta un Premi Nacional).
Amb tot, si la novel·la tingués algun al·licient potser sí que se’n podria pagar això i més. Però, no ens enganyem, Rodalies no és el Pa negre d’Emili Teixidor ni L’Emperador o l’ull de vent de Baltasar Porcel. Rodalies és, per utilitzar la feliç expressió de Sebastià Alzamora, un nyap il·legible, i ho dic amb aquesta contundència per tal de compensar l’abúlia d’una crítica podrida i servil.
Es tracta d’un intent de descripció asèptica i monumentalment soporífera de persones i situacions al voltant del tren de rodalies del Maresme, tot amb un cert regust d’imitació noveau roman (a aquestes alçades ja força superat) però, a diferència del que podia succeir amb els novel·listes francesos, sense cap mena d’originalitat i, per descomptat, sense cap idea. Les situacions es presenten amb una successió de tòpics que fan venir basarda; així el tren, quan passa a la vora de l’interior de les cases, ho fa a tocar de finestres amb “una mare que serveix el sopar, un televisor encès. Gent com formigues a dintre els cublicles” (que el mateix lector jutgi si aquesta comparació de “gent com formigues a dintre els cublicles” val la xifra de 48.000 euros). O, per posar un altre exemple del talent literari descomunal, quan apareix el revisor se’ns diu d’ell: “La missió de la seva vida: que els passatgers hagin pagat el bitllet. Una missió clara i factible. Un milió de bitllets revisats. Milers de vegades el mateix trajecte. Ara d’anada, ara de tornada”. Una descripció d’una agudesa trepidant, caram amb aquesta nova, sorprenent i desconcertant manera de veure el món que consisteix a dir que la missió en la vida d’un revisor és que els passatgers hagin pagat el bitllet! No m’estendré més per no encomanar la sensació de vergonya aliena que produeix la lectura del text ressenyat. Sí, en canvi, no m’estaré d’insistir en el perill que hi ha de consolidació d’una literatura migrada, en la qual s’exalça un realisme de baixa estofa, on tota posada en qüestió radical de l’estat de coses és vista amb recel i on es tracta d’amagar els conflictes que de debò sacsegen la nostra societat (conflictes emocionals, conflictes ideològics i conflictes nacionals…). Hi ha, com he provat d’explicar, massa gent a la qual li convé una literatura de curta volada, resignada i que tingui, sobretot, les menors pretensions possibles.
Hèctor Bofill. Escriptor
Huyendo de Mieras
FRANCESC-MARC ÁLVARO – 30/08/2005
Uno de los recreos políticos de este verano ha sido, en las sobremesas socialistas acariciadas por la brisa del Empordà federal, hacer apuestas sobre cuántos cargos más de su departamento haría saltar la consellera Caterina Mieras antes de Navidad. Es un asunto más divertido – y más seguro- que el nuevo Estatut. La alta cota de mortandad de cargos de confianza que puede exhibir la titular de Cultura la convierten en un personaje tan temido por sus próximos como falto de sintonía con aquellos que deben desarrollar directamente el programa cultural del Govern. Los últimos en expresar privadamente a Pasqual Maragall sus ganas de escapar de la cansina órbita de Mieras son precisamente dos hombres de total confianza presidencial, colocados en lugares estratégicos del maragallismo estético y cultural: Xavier Folch, director del Institut Ramon Llull, y Josep Maria Bricall, comisionado para el Consell de la Cultura i de les Arts, organismo que debía ser la niña de los ojos del president.
Ambos próceres han hecho saber que preferirían que sus respectivas áreas de actuación pudieran, mediante alguna fórmula administrativa, pasar a depender directamente de Presidència de la Generalitat en lugar de estar sujetas, como ahora, al organigrama de Cultura, donde la señora Mieras manda con formas rígidas de institutriz desconfiada y lega. Hay ironías agridulces de la existencia: Bricall se ha pasado media vida esperando el fin del pujolismo al fuego virtual del tarradellismo paliativo y, cuando le toca algo del reparto, el pobre se las tiene que ver con Mieras; por no decir de mi admirado Folch, cuyos años de esfuerzos en pro de la unidad de los hombres y mujeres de izquierda acaban cuajando en el desconcierto ante una responsable que parece propulsada al cargo por los peores enemigos de Maragall. Ya lo dijo aquel ex conseller: “En política nada es seguro y, además, hay que estar siempre a disposición”.
En una situación normal, Mieras ya habría sido recambiada. Los atropellados avatares del tripartito en los casi dos años de legislatura que llevamos han apuntalado a este miembro del Govern y, metidos en la harina del Estatut, es improbable que el president monte ahora una crisis de su Gabinete para hacer éste y algún que otro retoque. Así las cosas, Maragall se irá tragando los ceses que Mieras vaya generando con su arte. También en otra situación, la mayoría de la intelectualidad catalana (siempre progresista, si nos fiamos de las firmas de apoyo en elecciones) ya habría denunciado airadamente el escándalo que significa la continuidad de esta consellera. Escándalo o chiste, vaya usted a saber.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vaig llegir fa uns mesos Rodalies aconsellat per una crítica radiofònica molt positiva que li havia fet l’Emili Teixidor, curiosament un dels protegits de l’Hèctor Bofill i la resta de la banda autoanomenada Els Imparables, nascuda a costa dels diners públics invertits durant anys i anys a l’Avui.
Al contrari que Emili Teixidor, en Bofill fa trampes i escull dos paràgrafs fluixos per carregar-se una novel·la sencera. A mi no em va entusiasmar tant com a l’Emili Teixidor, que el comparava amb el nobel sudafricà Coetzee, però no comparteixo ni molt menys l’esmena a la totalitat de Bofill.
L’obra és un viatge interior cap a la decadència per part del protagonista, a través dels paisatges decadents i marginals del Maresme interior, entre la urbanització il·legal i les hortes mig abandonades.
És clar que en Bofill en realitat contra qui apunta és contra la consellera Caterina Mieras i el presumpte sectarisme dels seus premis. El que em sorprèn és que ell mateix no vegi el seu propi sectarisme en citar autors premiats com el mateix Emili Teixidor -premiat el 1999 pel Llibre de les Mosques, una autèntic nyap, un intent de best-seller tipus El Nom de la Rosa sense cap misteri ni cap transgressió, ple de tòpics sobre la transició i sobre els mestres rurals-, com el Baltasar Porcel -que porta anys intentant viure del seu propi personatge després d’esgotar el geni creatiu de les primeres obres- o la professora Carme Riera. Aquells premis no van ser sectaris? En Porcel sempre ha estat una gran autor, en cadascun dels seus llibres? Voleu dir?
L’única diferència clara que vegi entre aquests protegits dels imparables i el Toni Sala és que aquest últim no escriu a l’Avui i des de comarques intenta fer-se un lloc a la literatura sense pagar peatge a certes patums barcelonines.
No em sorprèn qualsevol decisió que hagi pres la sra. Mieras (tan si la pres directament o mitjançant delegacions i derivacions a càrrecs, d’ella dependents) I no m’estranya perquè ho veig com el tot que es va imposant a la televisió, a cert cinema … etz, en el que allò que prima es la lleugeresa, l’arribar fàcil, el llenguatge "quotidià" (per no dir vulgar). Ho reflexa molt be la sra.Ada Castells en la contraportada del diari AVUI d’avui. Lamentable però cert: ja no importa la qualitat; s’imposa lo barat, ràpid i fàcil.