El darrer èxit de El sueño de Morfeo no és precisament l’origen d’aquest post. [Ara no toca, però, ja que hi som, aquest sueño és sospitosament clònic a un altre grup amb un nom ben, com us ho diria, curiós: La Oreja de Van Gogh]. Aquest és un text dedicat als meus amics. Els que et truquen quan tu els truques, els que estan al lloc on toca quan toca, als que els pots explicar les coses més íntimes (o no), als que trobes a faltar, als que a vegades et treuen de polleguera (però, tant se val), als que un dia va i et fan una sorpresa que et deixa clavat a terra, als que a vegades deuen pensar ‘Però a aquest quina mosca li ha picat?’, ‘Quina barra que té!’ i coses similars, simplement provocades per la deixadesa o la certitud de saber que sempre seran allà.
I recordes tot allò que has fet, tot allò que encara fas i, sobretot, tot allò que encara et queda per fer… i se t’omple l’ànima (digues-li ànima, digues-li esperit o digues-li interior) d’una mena de benestar. Sí, són els meus amics. I és veritat que sento la cançoneta de marres penso en ells. Gràcies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!