La pell massa fina
Hi ha gent que té la pell fina, extremadament fina. No sé si és pel costum però els insults ja fa temps que no em crispen. Però hi ha gent a qui sí. I amb unes dosis d’excitació que fan feredat. I, si no us ho creieu, atents a l’anècdota. Sis del matí. Benzinera Agip del Paral·lel. Un tràiler que acaba de descarregar benzina es disposa a sortir de la instal·lació. Durant la maniobra ocupa part del carril bici mentre un servidor era a punt de passar. Com que el conductor mirava cap a la banda contrària, quan em veu s’atura bruscament i li recrimino, amb la mà alçada, que no m’hagi vist (porto tantes llums que semblo un arbre de nadal). La seva resposta és directa i senzilla: ‘Vete a la mierda!’ Caram: quina educació i quin bon humor a aquestes hores del matí. I faig allò que diuen (a mi m’ho deien) que no s’ha de fer: posar-te al nivell del teu rival. Com que m’altera molt que la gent que no té raó en vulgui tenir, li responc també amb claretat i en espanyol: Tu puta madre! La cosa podria haver quedat aquí però hi ha un detall que, tot i que podria no tenir importància, en aquest cas en té. Tant ell com jo dúiem la mateixa direcció: anàvem cap al mar.
Tres o quatre carrers més enllà, veig que el camió-cisterna arriba a la meva alçada, m’avança i segueix el seu camí. De fet, això ho dic ara amb la perspectiva dels fets esdevinguts, però en aquell moment ni me’n vaig adonar. Només vaig ser conscient de la seva presència quan va fer una frenada d’aquelles que decanten la part davantera del vehicle contra l’asfalt, s’atura al semàfor (que estava en vermell), obre la porta, i l’energúmen que m’havia enviat a la merda (i al qual jo, injustament, vaig recordar el passat laboral de la seva mare) sala del vehicle i ve corrents cap a mi.
Què faig? L’adrenalina a tope, no era el cas d’estar-se aturat i reflexionar. Era obvi que hauria estat inútil de parlar amb aquests personatge que, com si fos un jugador de rugbi, m’esperava al mig del carril bici per fer-me un placatge. Com que fa molt de temps que no em barallo, vaig optar per la tàctica evasiva i aprofitant la inèrcia de la velocitat que duia vaig ocupar una part del carril contrari del Paral·lel (per sort no venia ningú) i vaig intentar esquivar-lo. Ho vaig aconseguir, però tot i així, la finta no va evitar que m’endugués una puntada de peu a la roda del darrere. Per sort, em vaig poder escapolir i el bon home es va quedar, palplantat al mig del Paral·lel, a les sis del matí, amb el camió aturat al semàfor, que ja s’havia posat en verd.
Des de la distància, encara vaig tenir forces per dir-li que estava boig. I aquí sí que estic segur que tenia raó. Que la seva mare es dediqués a la noble feina de la prostitució no n’estic tant. Tot i que, per la manera com es va posar, potser sí que s’hi dedicava. O això o era una santa, no ho sé. Si de cas, tampoc no li preguntaré.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
això es mereix un comentari.
Primer que l’anècdota tal com està explicada (de bé) m’ha deixat impactat i mentre llegia veia la seqüencia com si fosa una pel·lícula….
i segon, brutal, no? a aquestes hores del mati quan la gent decente està ben dormida, pensar que hi ha gent que es vol barallar ho trobo surrealista.
Per cert, quina por, no? n’està ple de psicòpates al món!!