Euterpe

Ahir, després de mitja jornada de feina, vaig estirar-me, com si fos un llangardaix, al sol. Mirava al meu voltant i pensava que la gent, després d’un hivern que no ha estat especialment fred però sí llarg, tenia ganes de platja. Platja a qualsevol preu. Perquè de fet, calor, allò que se’n diu calor, que no en feia. Ara, sempre hi ha atrevits i atrevides que desafiaven el ventet que corria (no sé si gregal o migjorn, ara no ho recordo) i començaven a lluir el cos. Uns i unes amb més gràcies, altres amb menys, però tots feliços i contents. Sense gaires preocupacions, en definitiva. Això sí, i aquest és el tret comú que caracteritza l’espècie humana (i concretament el subgènere a qui li agrada d’estirar-se al sol): amb aquella pell blanca, un xic malaltissa, segons com, sinòmin de molts mesos de reclusió forçada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!