El full de ruta post-plebicitàries
… Aquesta és la reflexió de dos dels membres del CATN consultats per Nació Digital per recordar a CiU, ERC, CUP i el Govern que el seu informe número 10 exposa de manera concisa i breu com bastir el “full de ruta” seguint criteris de dret internacional, de realitats polítiques properes i segons els darrers exemples històrics de construcció d’Estats després d’unes eleccions de “caràcter plebiscitari”.”L’escenari postplebiscitari està pensat, aconsellat i mesurat”, afegeixen i més en un moment que la Mesa de Partits de l’ANC, Òmnium i AMI que l’està dissenyant està congelada fins el mes de febrer.
L’alto el foc
Salvador Cardús
LES DIFICULTATS DE FONS, des del meu punt de vista, són les següents. Una: acordar com i quan arribar, des de l’ordre democràtic actual, a la ruptura amb l’Estat, sent que una via reformista és inimaginable. (…) Dues: no és fàcil sortir del cercle viciós que significa demanar la unitat provisional dels partits sobiranistes quan l’objectiu és establir el futur camp de batalla -la nova República-, on, precisament, s’hauran d’enfrontar, llavors ja sense els adversaris exteriors. (…) Tres: aquest procés s’ha de fer amb partits i líders que, si acaba bé, hi deixaran la pell. I si no, també.
… DARRERA CONSIDERACIÓ. És molt probable que el trencament del cercle viciós que significa voler fer una ruptura sense prendre-hi mal, és a dir, al gust del curs central de la societat catalana sobiranista, ens el resolgui l’Estat. Vull dir que mentre aquí estiguem preparant els escenaris formals per fer una ruptura sense trencadissa, l’Estat -com al Guernica de Picasso- entrarà com un bou en un taller de terrissa. Serà llavors que caldrà demostrar que tenim la determinació que ara exigim als nostres governants.
No volem un país mort
Eva Piquer
La pastanaga de la classe mitjana duia anestèsia incorporada. No feia falta fer la revolució si la majoria de gent del nostre entorn podia aspirar a una hipoteca i una tele amb pantalla plana, equivalent de fa uns anys al somni petitburgès de la caseta i l’hortet.
Però va esclatar la crisi, l’atur massiu i les retallades van venir per quedar-se, i a les “economies desenvolupades” es van accentuar les desigualtats entre rics i pobres. ()…
Molta gent que fa poc criticava els “plantejaments infantils” de l’independentisme que pregona la necessitat de canviar-ho tot ha entès ara que canviar-ho tot és l’única sortida possible. La independència no hauria de ser forçosament un gest revolucionari: podríem construir un nou estat sense qüestionar el sistema de dalt a baix. Però cada cop són més els que creuen que la independència és una oportunitat per fer un país amb més justícia social i amb més democràcia. Cada cop són més els que ho volen tot.
El discurs de “primer la independència i després ja decidirem quin país fem” perd adeptes per moments. Per la mateixa raó que ens indigna viure en una ciutat morta, ens sembla que no té cap sentit fer néixer un país mort.
Cicle de conferències: és possible un país sense exèrcit?
Centre Delàs
Una Catalunya independent tindria un ‘rating’ superior al d’Espanya
Estudi del Col·legi d’Economistes
o podeu accedir al document a través de Google Drive.
Una Catalunya independent, pel pes econòmic i amb un PIB per capita per sobre de la mitjana europea, obtindria una nota de les agències de ‘rating’ d’A+ cosa que suposa set esglaons més que la nota actual que és de BB equivalent al ‘bo porqueria’ segons la qualificació de Standard & Poor’s. L’estudi ha estat elaborat pels economistes Joan Elias i Joan Maria Mateu, membres de la comissió d’Economia del Col·legi d’Economistes i defensa que amb una Catalunya independent, sense arrossegar el dèficit fiscal històric que es manté amb Espanya, s’obtindria una nota ‘com a mínim’ igual a la que tenen el País Basc i Navarra i això li permetria accedir als mercats, que avui té tancats per captar finançament.
Tecnologia i país, 2015
Carles Toronjo
Parla dels reptes tecnològics, que, com a país, tenim per a aquest 2015.
La cooficialitat té un preu
Eva Piquer
Periodista i escriptora
Jordi Pujol declara en català en un jutjat d’instrucció de Barcenatahlona i els qui l’escolten necessiten un intèrpret. La traducció genera problemes i l’exhonorable salta al castellà. És a dir: qui va presidir la Generalitat durant anys i panys no pot declarar en la llengua pròpia de Catalunya… a Catalunya, no pas a la Conxinxina.
Això passa ara i aquí, mentre parlem d’independència i aquestes coses. Alguns preferirien ajornar el debat sobre l’estatus jurídic de cada llengua en un hipotètic estat propi. Però la filosofia de l’ara-no-toca ens ha dut on no hauríem volgut arribar mai. El tema lingüístic, a part de ser delicadíssim, és massa essencial per aparcar-lo i després ja veurem què en fem. A sobre, aquesta setmana hem conegut l’esborrany de Constitució catalana redactat per Santi Vidal i companyia: el text dels juristes estableix que el castellà serà llengua cooficial. Un adjectiu que, no puc fer-hi més, em dispara les alarmes.
El castellà també és patrimoni de Catalunya, i tant que sí. És la llengua materna del meu pare i de la majoria de catalans. Però prometre la cooficialitat del castellà en un futur estat sobirà em sembla precipitat. Són molts els sociolingüistes que alerten d’un panorama possible: ens podem trobar en un país independent on el català es mori, ja veus quin negoci.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
Colonització intel·lectual i afectiva
Fèlix Martí
President Honorari de Linguapax Internacional
El procés cap a la construcció de l’estat propi ha de saber vèncer la guerra ideològica i sentimental promoguda pels poders espanyols.
En la seva interpretació del projecte independentista han volgut imposar la idea que la participació popular no ha mobilitzat una majoria de ciutadans de Catalunya perquè la xifra de manifestants és molt inferior a la que comptabilitza el cens demogràfic.
Han insistit en la necessitat d’atendre els problemes reals de la gent com si la proposta de crear un estat nou fos una distracció i amaguen els estudis econòmics que demostren que les retallades en els serveis públics són conseqüència de la injustícia fiscal que pateix Catalunya. Busquen obsessivament casos de corrupció de polítics catalanistes per demostrar que l’autogovern i els seus dirigents tenen com a prioritat enriquir-se i que utilitzen les institucions pròpies com una coartada per obtenir la impunitat.
Contineu llegint l’article aquí.
Seguretat i defensa
Miquel Sellarès
Llicenciat en Filosofia i lletres i director del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya
Miquel Sellarès, llicenciat en Filosofia i lletres i director del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya ens explica en aquesta entrevista que els cossos de seguretat d’una Catalunya independent han de ser una policia moderna, integrada a Europa i que reflecteixi la societat que serveix. També diu que el nostre país no pot renunciar a la seva defensa, i que en tot cas, un cop tinguem estat, entre tots haurem de decidir quin model defensiu volem, valorant també, els costos econòmics que això té. Vídeo del projecte ambindependencia.cat.
Podeu veure el vídeo aquí.
Pau Vidal: “Durant trenta anys no hem dit la veritat sobre la immersió lingüística”
Pau Vidal
Filòleg
Entrevista feta per Bel Zaballa. Fotografia: Bi Bi Oye – Núvol
El català no s’està morint, l’estem matant. L’està matant la fal·làcia oficial segons la qual aquí no hi ha conflicte lingüístic.’ Amb aquesta contundència parla el filòleg Pau Vidal en l’últim llibre, amb un títol també prou rotund i provocador: ‘El bilingüisme mata’ (Pòrtic). Hi parla de la contaminació lingüística, sobretot al Principat, que fa que el català vagi perdent genuïnitat i diluint-se. ‘El català no es morirà per falta de parlants, sinó de català’, alerta Vidal, que diu que ens podem arribar a trobar amb la paradoxa que els catalans tinguem estat i no tinguem llengua. De tot això tracta aquesta entrevista, on Pau Vidal tomba mites sobre la immersió lingüística i diu que l’hem santificada. ‘Val més dir la veritat.’
—Provocador, això de ‘El bilingüisme mata’…
—Sí. És provocador perquè en realitat va néixer d’una imatge d’un paquet de tabac. ‘Fumar mata’, i vaig pensar ‘El bilingüisme mata’. La primera intenció era que la portada fos com la imatge d’un paquet de tabac.
—Quins riscs veieu per dir això?
—El risc és un: la desaparició. El bilingüisme és un estadi transitori en el camí de la substitució lingüística. Això ha passat en molts casos i és el que passa aquí, més lentament perquè nosaltres som rars. I, a més a més, és un camí que s’ha accelerat perquè la revolució tecnològica ha fet que els canvis vagin molt més de pressa. El contacte de llengües fa que el final sigui la substitució per via de falta de transmissió. És el model País Valencià: els pares deixen de parlar-lo als fills i cada vegada hi ha més pocs parlants fins que ja no es transmet. I quan es mor l’últim s’ha acabat.
—I en el cas del Principat?
—Seria una via nova, perquè som com un poblat gal: la via de la dissolució. Augmenta el nombre de parlants (des d’aquest punt de vista sembla que la llengua es refà), però en realitat el contacte fa que la contaminació sigui tan aclaparadora que et quedes sense llençols. La paradoxa és aquesta: el català no es morirà per falta de parlants sinó de català. A les enquestes diran ‘Vuit milions de catalans!’ i parlarem castellà.
—La condició de la llengua en un hipotètic estat independent no és cap debat secundari. En canvi, s’ha convertit en tabú, en una mena de ‘ara no toca’.
—S’ha convertit en un tema tabú per motius de tipus pràctic, polític. La paradoxa és que a aquesta situació d’ara, d’exaltació del bilingüisme d’aquests últims trenta anys, també hi hem arribat pels mateixos motius. ‘No toquem això de la llengua perquè tindrem sarau!’ Per no tenir conflicte sempre hem anat presentant una versió edulcorada i ha arribat un punt que anem de baixada. Si no en prenem consciència, ens podem trobar –fins i tot de manera involuntària– que tinguem estat i no tinguem llengua. I llavors per a què putes el volem, l’estat?
—Pensar que la defensa del català com a llengua única en un nou estat pot fer apartar de l’independentisme els qui no tenen el català com a llengua materna no té un deix de paternalisme?
—Jo sóc científic i en això no m’hi he de ficar, més enllà d’opinar com a ciutadà. Però almenys estaria bé que, ja que hi ha aquesta tirada a parlar-ne quan convé i no fer-ho quan no convé, la gent en parlés amb coneixement de causa i sabés que quan parlem de contacte de llengües hem de tenir present aquests riscos. És molt fàcil d’escriure articles de diari.
—Som massa tous? Diuen que hem de fer el català més seductor, que hem de recollir el català que es parla al carrer…
—Hem rebut tant que és normal que tinguem por. Som com el gos apallissat que quan t’hi acostes ja recula i comença a glapir. És per això que parlem als forasters en castellà sistemàticament, per evitar el conflicte. També és veritat que, precisament perquè és un punt central de la nostra comunitat, el parer de tothom és considerat igual. I en el temps es poden crear idees falses. Com això que ‘les llengües evolucionen’ i més bestieses que diu gent que no hi ha rumiat ni deu segons. En el nostre cas això fa molt de mal, perquè s’evita de superar la subordinació mental –que és la clau de volta– a causa de l’autoodi.
—Aquesta subordinació mental la veiem exemplificada en els insults, que es mereixeria un capítol sol. De fet, en un llibre en recollíeu un fotimer. És allò que diuen que els insults en els films doblats al català no sonen ‘reals’. Que dir ‘talòs’ o ‘capsigrany’ fa pagès, i que s’ha de dir ‘gilipolles’.
—És un fenomen curiós. Passa a tots els llocs del món on hi ha una llengua dominant que s’imposa a una altra. Els lingüistes parlen d’autoodi, la gent normal en diu complex d’inferioritat. Passa quan t’han dit durant segles i segles i segles que la teva llengua no val res i te l’han associada a la idea de pagès, de rústic, d’antiquada. Totes les innovacions que ens arriben del castellà funcionen i en canvi és molt difícil de fer entendre a algú que dir-li ‘hosti, nano, estàs de pega’ és una expressió perfectament funcional. A mi, un dia que vaig dir això, em van respondre: ‘Parles com el meu avi.’
—És allò que en dieu la ‘síndrome del polvo’?
—La ‘síndrome del polvo’ és la manifestació material de l’autoodi, de veure com a inferior qualsevol innovació o material propi de la llengua. Si tu dius a algú ‘Ahir vaig fotre un clau de collons’ de seguida t’imaginen amb una barretina en un paller del Solsonès. En canvi, si dius ‘Quin polvo que té aquesta tia’, l’imaginari és tot un altre. No és millor que el clau, però la submissió fa que a la gent li sembli així. Passa en tots els estaments. A mi, com a usuari de la llengua, em passa com als altres! S’ha de solucionar d’una altra manera, el parlant prou problema té a parlar.
—I què és el català ‘low-cost’?
—L’etiqueta de català low-cost és de la Patrícia Gabancho; l’Enric Gomà en diu català mandrós. Són maneres de batejar un fenomen: el català traduït automàticament, normalment per castellanoparlants, que no l’han après a escola sinó per contaminació ambiental, i que han après el necessari per a fer vida i prou. Són els que després creen moltes innovacions, com per exemple ‘Nitbona’. És un fenomen molt freqüent per diversos factors, no es tracta de culpar el parlant, però el resultat és que fa mandrós també l’idioma dels altres. És el fenomen de les set i mitja. En una generació hem passat de dir l’hora en quarts a dir-la en mitges perquè normalment el que en sap més s’acosta al que en sap menys, i al final el primer renuncia a dir dos quarts de vuit i diu les set i mitja.
Podeu acabar de llegir l’entrevista a Vilaweb.
El debat
L’individu com a subjecte polític i motor del moviment polític català
Entra i participa! Les teves aportacions ens ajuden i t’ajuden a reflexionar sobre el procés cap a la independència, a construir opinió i a aprofundir en l’argumentari que ens dóna força i solidesa per poder afrontar el gran repte que suposa la cruïlla política on ens trobem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!