Carles Mundó. Advocat
En aquestes alçades del procés, sense haver arribat encara al moment decisiu, és molt bona notícia que els partidaris de convertir Catalunya en un Estat independent es mantinguin en el 45%, segons el CEO.
I per més que els contraris a la independència se sentin victoriosos per veure que arriben al 48%, el cert és que la partida no s’ha acabat.
Ni els que es declaren indecisos, ni molts dels que ara descarten la independència, no dubten sobre les bondats de ser un Estat. Tothom sap que disposarem de més recursos que revertiran en millors serveis i pocs dubten que tenir veu pròpia en institucions, organismes i fòrums internacionals ens dóna més oportunitats que no pas no ser-hi. Els que encara no es declaren partidaris d’un Estat per Catalunya no temen el resultat sinó les incerteses per assolir-lo.
Per aquests ciutadans, les reaccions abruptes i intransigents de l’Estat espanyol porten a pensar en un procés tortuós, desgastador i de resultat incert. I davant d’això prefereixen quedar-se com estan i renunciar a un futur millor per a les noves generacions, incloses les dels seus fills.
Per convèncer els indecisos que encara hi ha no ens en sortirem explicant només els avantatges d’una Catalunya independent, perquè molts ja els saben. El que cal és vèncer pors i temors explicant com es fa. Els protagonistes que han de liderar la fase final d’aquest procés, els partits i les entitats sobiranistes, han de saber guanyar-se la confiança dels ciutadans, parlant clar, actuant amb determinació i dient les coses pel seu nom. Per ser majoria cal un full de ruta fiable i rigorós que sigui defensat per tots amb la mateixa convicció.
Podeu continuar llegint l’article aquí
Aureli Argemí, President emèrit del CIEMEN
El turisme que ens arriba
Catalunya és, des de fa molt temps, una destinació turística de primer ordre. Ofereix platges, muntanyes, bon clima, seguretat… i tants altres atractius. Gairebé sense voler ens arriben gent i més gent d’arreu. Sobretot aquests últims anys, en què el turisme s’ha incrementat d’una manera tan espectacular, Catalunya ha esdevingut una destinació de moda. I. a la vegada, el nostre país és una de les potències turístiques del món, tenint en compte les proporcions del seu territori i de la seva població.
Si ens atenem a la publicitat que reben els turistes per tal de convidar-los a viatjar cap al nostre país, hi trobem una sèrie de tòpics, definicions o descripcions que, en general, tenen ben poc a veure amb el que som o, millor dit, amb el que ens distingeix com a poble. La informació més difosa ens presenta en tant que espanyols residents al nord-est d’Espanya. Alguns informatius afegeixen la curiositat o el toc folklòric que, a més de l’espanyol, parlem també una llengua o dialecte local, reflectit en moltes senyalitzacions públiques.
Tanmateix som tan amables que ens esforcem perquè els estrangers ens entenguin, ens passem fàcilment a l’espanyol o utilitzem la mica d’anglès o francès que sabem. Catalunya, afirmen la majoria de guies turístiques, no és una destinació massa cara, disposa d’una xarxa de mitjans de transport i de carreteres en relatiu bon estat, posseeix aeroports internacionals, sobretot el de Barcelona, un dels més importants d’Europa, i té un port freqüentat per centenars de creuers de tot el món. Les platges de Catalunya són variades, els locals i llocs d’esbarjo hi abunden, on tot tipus de disbauxa és possible, la seva xarxa d’hotels de les diverses categories és bona i els restaurants són força acceptables quan no són excel·lents. La muntanya és ben dotada d’estacions d’esquí i de camins per a fer-hi senderisme. Els paisatges són molt heterogenis, agradables, bells i sorprenents… Hi abunden els boscos, els conreus de vinya, oliveres, arbres fruiters…
Certes guies posen de relleu que Catalunya gaudeix d’un patrimoni artístic notable, amb monuments i museus interessants, i mostra un folklore característic, que completa els famosos flamenc i pandereta espanyols que també hi són. Un nombre inferior de guies indiquen que els catalans són remarcablement regionalistes (sic), estan orgullosos de la seva autonomia (sic), tenen un nivell de vida que supera la mitjana espanyola, són l’exponent d’una societat industrialitzada en crisi, en ple procés marcat per la postindustrialització. Aspectes que despunten especialment a la capital, Barcelona, i a la seva perifèria, on es concentra més de la meitat de la població.
En definitiva, els turistes que ens vénen estan imbuïts de les informacions que acabo de sintetitzar. Ens arriben amb aquest coneixement previ o prejudici i s’adapten al clixé que han rebut. El tipus de turisme que rebem, almenys en la seva gran majoria, està condicionat, doncs, per aquesta visió superficial del nostre país.
Quin turisme ens cal
Si anhelem tenir un país lliure i millor ens és imprescindible repensar la nostra manera de transmetre, als eventuals turistes, informacions que els condueixin a conèixer-nos com volem i a realitzar les seves visites d’una forma que intel·lectualment els sigui profitosa, a més de ser-los plaent des del punt de vista físic.
Certament, no és fàcil entrar en el circuit de la propaganda que els touroperadors escampen. Tanmateix, cada català pot compensar o mirar de resoldre aquest destorb si pren la responsabilitat d’utilitzar les xarxes socials per a difondre un missatge que expliqui per què desitgem i necessitem, sobretot, un turisme ben informat, de qualitat. En benefici nostre i també dels qui han decidit passar uns dies de vacances o descans a casa nostra.
En les xarxes socials podríem exposar que Catalunya té unes ofertes que ens són pròpies i que es distingeixen de les que es troben en altes països. A Espanya, per exemple. Cal, en aquest sentit, donar un tipus d’informació que porti els turistes a sentir-se atrets per les nostres preferències i els vinguin ganes de ser curiosos per a descobrir-ne el seu contingut. A fi d’assabentar-se de qui som realment i de com desitgem que s’ens reconegui.
Aquesta recerca ha de ser facilitada a través d’indicacions que duguin els turistes a dirigir-se vers ambients i llocs que els siguin agradables i en què es faci palesa la personalitat i la identitat del nostre país. Em refereixo, naturalment, als ambients i llocs que no coincideixen amb els indrets que s’adapten a la consideració del turista com a moneda de canvi, com un mer objecte d’explotació i un mer subjecte de consum.
D’aquí en naixerà un model de turisme que, seguint uns criteris que es fixen més en la qualitat de les ofertes que en la quantitat de propostes, anirà definint quin tipus de turisme ens cal per a garantir el respecte a tot, des de la natura a les obres d’art. El respecte que derivi del dret i del deure a mantenir la dignitat d’uns i altres.
Seguint aquests criteris, el perill d’erosió en tants sentits del nostre país, provocat pels milions de turistes que ens visiten anualment, podrà ser compensat per una sèrie de normes i comportaments que nosaltres mateixos ens haurem de fixar, per a poder-los exigir després també als qui ens visiten.
És a través d’aquests supòsits que el nostre turisme podrà esdevenir sostenible i de referència. Allò que som nosaltres, la nostra manera de ser, s’hi reflectiran. Sempre i quan siguem capaços, per exemple, de brindar instal·lacions turístiques ben conservades i ben gestionades, uns entorns nets i curats, unes notícies precises sobre els nostres distintius en l’art, etc. S’establirà així un contacte mutu que fàcilment podrà derivar, d’una banda, cap a un diàleg, cap a l’obertura dels turistes a la comprensió d’allò que volem, evidenciada ja en els símbols i les nostres actuacions col·lectives que veuran al carrer. I, de l’altra banda, podrà suscitar l’interès que ens despertaran aquells turistes decidits a fer-se conèixer tal com són.
D’aquí en sortirà, de forma espontània, una simpatia mútua, entre visitants i visitats. Una simpatia que pot esdevenir l’inici d’una xarxa de solidaritats que internacionalment tant necessitem de la societat civil.
Si són molts, milions, els ulls dels turistes que ens miren, no ho hauríem de fer tot perquè ens admirin? És a les nostres mans.
Marc Gafarot. Llicenciat en Humanitats. Investigador i periodista.
En els darrers temps moltes són les coses que s’estan movent a la política espanyola. Nous partits emergeixen i fan trontollar el bipartidisme, fins ara, hegemònic i irreductible i noves maneres o expressions de fer arribar el missatge polític podrien començar a obrir-se pas. Aquestes noves formacions, Ciutadans i Podemos notablement, suposen per a molts electors espanyols un alè d’aire fresc i no contaminat de vicis i males costums, la qual cosa, aconsegueix amenaçar electoralment als dos grans partits d’Espanya PP i PSOE –i també EU- marcats per un oceà de males pràctiques i d’excessos de tota mena. A Catalunya, encara està per veure, quin pes podrà tenir Podemos però, com sigui, Ciudadanos ja és una autèntica realitat de la política catalana com ens ensenya la seva presència parlamentària i les darreres enquestes d’opinió. Sens dubte la crisi de PP i PSOE els afavoreix i, en certa mesura també, la indefinició i, a voltes, frivolitat i manca de consistència d’una formació desnortada com és Iniciativa.
Davant d’aquests canvis sociopolítics partits catalans com CiU i ERC no sembla que reaccionin amb gran excitació ni que se’ls vegi apressats per modificar la seva manera particular de conduir la política i llurs canals comunicatius. A voltes, es podria pensar, que la sovintejada referència al procés fa que els mals o ineficiències d’ambdues formacions puguin restar més amagats de la inspecció ciutadana –gran error d’apreciació- i, en conseqüència, no els calgui renovar llurs estructures, discursos programàtics, recursos humans i, de nou, canals comunicatius. Si la darrera enquesta del CEO és encertada molt haurien de rumiar i replantejar-se les coses convergents, democristians i republicans car les coses no els van, a cap d’ells, precisament com una seda. Els canvis avui són trepidants i algunes dinàmiques, d’aquests partits, semblen més amarades de la filosofia curt terminista de “qui dia passa, any empeny” que no pas de l’assumpció immediata de responsabilitats i la reorientació estratègica.
Podeu continuar llegint l’article aquí
Albert Calls. Periodista, escriptor
Algú em dirà que no és el moment de parlar d’això, ja ho sé. És evident que primer cal ajuntar esforços i trobar-se en la mateixa direcció per avançar i consolidar el Procés perquè ens permeti anar de ple cap a l’autodeterminació de Catalunya, cosa que no és tan fàcil perquè cal arribar-hi convencent una majoria àmplia, que s’infla i desinfla segons el moment. Però també difícilment s’avançarà si no perfilem com volem el nostre futur, partint d’errades del passat que ens afecten el present, i conscients, també, que les utopies pures no existeixen.
És l’hora, doncs, de saber trobar camins comuns però també de dibuixar llums i ombres perquè el futur cap al qual avancem sigui el millor possible dins de les possibilitats que només nosaltres mateixos podem obrir. És el moment en què cal donar forma al projecte i al somni, que ha de ser diferent del que teníem i capaç de convèncer molta gent que encara ens falta. I per convèncer res millor que projectar, dissenyar, dibuixar, mostrar, dialogar… escoltant i incorporant idees.
Tot aquest preàmbul em serveix per plantejar que, en una Catalunya independent, dins l’ordre de coses importants i transcendents que s’han de plantejar, les famoses estructures d’estat, hi ha pendent un repte que normalment es queda sempre al tinter: la vertebració i el respecte al territori, moltes vegades marginat pel pes de Barcelona i d’una certa classe dominant que des de la capitalitat posa en una carpeta petita tot allò que passa fora del seu radi d’acció.
El repte inajornable de la vertebració
En molts àmbits, però especialment en la cultura i en els mitjans de comunicació, en trobem exemples, que encara hi ha una ciutadania de primera i una de segona, depenent d’on estàs ubicat al mapa. Segons el meu parer, no es dóna el mateix valor a allò que es fa des de Barcelona que a propostes similars fora del seu espai territorial. I caldria analitzar-ne les causes i les possibles millores.
També penso, n’estic convençut, que en els darrers anys hi ha hagut propostes amb major o menor esforç per intentar llimar aquesta evidència tangible, seria injust no dir-ho, però també tinc la mateixa certesa que encara queda molt de camí per recórrer. Hi ha organismes i institucions que intenten pal·liar aquesta problemàtica i consells comarcals, diputacions i etc. hi aporten la seva tasca, però en aquest cas, sovint, mirant cap endins, cap al propi melic, caient en el mateix parany de la centralitat però a l’inrevés.
Molt més enllà, el que caldria seria un projecte de vertebració i respecte envers tot allò que no emani directament de la capital o de les grans ciutats, que acaben esdevenint grans forats negres que atrauen i absorbeixen el que s’hi apropa. Trobar les formes i els mecanismes útils per desenvolupar una xarxa descentralitzadora més completa, amb capacitat d’integrar i retroalimentar-se mútuament, sense vassallatges. Fent broma, moltes vegades dic que allà on s’acaba el Metro difícilment s’hi acostarà el barceloní. I sempre és més fàcil que siguem els altres els que ens apropem a ells.
Interacció real, tots col·laborant amb tots i en igualtat
Dins l’àmbit de propostes de futur, junts hem de poder dibuixar un futur polític. És cert que no és gens fàcil, però també és il·lusionador i esperançador, en un món en el qual sembla que s’han matat les il·lusions del canvi i que el descrèdit de la classe política ens arracona al córner obscur del no-res; hem de poder plantejar una revertebració del territori tenint en compte la interacció dels municipis amb les grans ciutats, en un pla d’igualtat, per trencar l’esquema que el que viu a les capitals és un ciutadà de primera, i el que no, un de segona, com es constata en molts factors per la mateixa dinàmica.
Per construir una Catalunya independent primer hem de convèncer els de casa, i res millor que treballar per trencar distàncies i per integrar projectes i sinergies dins el territori. És molt necessari, doncs, asseure’s a analitzar les causes d’aquesta problemàtica i buscar-hi solució amb les parts que hi participen, solucions pràctiques que permetin redimensionar accions i fer interactuar la metròpoli i les grans ciutats amb la resta de territori.
Conscient que hi ha experiències i provatures i que a vegades la societat civil va molt per endavant, caldria asseure a parlar agents i entitats, i plantejar-los la seva relació real amb la capitalitat; analitzar, per exemple, com molts cops les notícies que passen a Barcelona tenen una dimensió molt més gran que d’altres del mateix nivell que es generen fora del seu radi més directe, i moltes d’aquestes, a més, són menyspreades fins a l’oblit sistemàtic.
Col·laborar per un projecte comú. El global comença en el món local
No es tracta, tampoc, de promoure un enfrontament entre les grans ciutats i els municipis i pobles, sinó de treballar, amb més profunditat, un teixit i un mapa d’integració de tot el territori, partint d’experiències que ja s’han fet i es coneixen i d’altres de les quals ni tan sols es té coneixement.
Dins el projecte d’una futura Catalunya independent, haurem d’aprendre encara a entrellaçar molt millor tot allò que fem i desenvolupar una cultura des de les grans ciutats i els petits municipis, amb capacitat d’integrar-se, enriquint-se mútuament, treballant molt més unides les grans urbs i el que anomenem perifèries, amb perdó pel mot, que sovint té connotacions pejoratives però que ens fa dibuixar mentalment una imatge clara i precisa.
Una Catalunya vertebrada, integrada i integradora és la millor opció de futur. Cal que hi treballem des d’ara mateix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!