Fundació Pere Tarrés

Qualsevol organització humana amb una missió o finalitats, intenta portar-les a terme centrant-hi la major part dels recursos de que disposa. Amb tot, els errors organitzatius, les motivacions de les persones no sempre alineades del tot amb les finalitats, la falta de mitjans que podrien facilitar el treball i altres raons fan que només una part de l’energia introduïda en el sistema es transformi en els resultats que es busquen. Sempre hi ha una part dels mitjans, de l’”energia introduïda” en el sistema que es dissipa. Pensem en altre tipus de sistemes, un motor de gasoil en un vehicle transforma només entorn un 5 % del combustible en moviment del cotxe, la resta, tot i els estudis fets, es perd. 
 

Josep Oriol Pujol i Humet.

Catalunya, país amb una tradició intel·lectual anarquista bastant més significativa del que es té consciència, una nació sense estat, sense cap administració nacional durant molts anys, ha incorporat en els seus estereotips la desconsideració del treball dels treballadors públics. Certament, el nivell d’exigència de moltes de les oposicions de la Generalitat de Catalunya i dels ajuntaments, restablerts després de la transició democràtica, no ha estat massa elevat. No s’ha constituït, amb notables excepcions, un cos de funcionariat d’alt nivell que governi amb eficàcia i independència política del sistema. La falta de lideratge de les plantilles ha portat massa sovint desmotivació, absentisme, desestabilització en l’ànim del personal fins arribar a la depressió… Per contra, l’esperit emprenedor del nostre poble, la petita i mitjana empresa dirigides de prop per la propietat ha sobrevalorat l’eficiència en la petita gestió privada. Sentim sovint: “El privat sí que estalvia enfront al malbaratament de recursos i de temps en lo públic”. Ara bé, ens hem aturat mai a pensar en l’eficiència en empreses grans? I en organitzacions patronals? I en els sindicats? I ho hem comparat per exemple amb l’eficiència en qualsevol escola on els grups d’alumnes no permet distreure’s al nostre ni un moment. 

Costa pagar els impostos, s’accepta com una necessitat però s’és exigent en analitzar com aquests reverteixen en el ciutadà. Quan les despeses públiques ens poden beneficiar som més tolerants vers l’eficiència de les mateixes: sanitat, carreteres… Ara bé, quan s’adrecen als més febles, entre els quals esperem no trobar-nos-hi mai, llavors som implacables en l’exigència. Sovint partim a més de la premissa que el pobre ho és perquè vol i si volgués treballar de debò no estaria en una situació de marginalitat. Ens costa acceptar feblesa en la seva formació, en les seves capacitats personals, admetre que no tothom ha tingut el mateix suport ni la mateixa herència que possibilita o no unes competències personals. A tall d’exemple, i sense voler analitzar el cas concret però, aquest estiu s’ha sentit un excés de comentaris sobre els abusos de les persones que perceben la renda mínima d’inserció -PIRMI-. Segur que n’hi ha hagut i potser n’hi haurà de frau, però que no n’hi ha en la declaració de l’IRPF? Cal combatre’l però sense desligitimar una renda mínima social com no deslegitimem el sistema impositiu progressiu en funció de les rendes. 

Una societat avançada, rica en comparació a la mitjana dels habitants del planeta, s’ha de dotar d’un sistema de serveis socials. D’un sistema que s’ha de procurar eficient pel que fa al consum de mitjans, que com hem defensat moltes vegades ha de respectar i promoure el rol de les entitats socials sense afany de lucre que també en formen part per la seva proximitat a les persones i per la seva eficiència en la gestió. Si es vol mantenir una mínima cohesió social amb criteris d’equitat social, de respecte pels febles, cal dotar-se d’un sistema de serveis socials. En l’economia social de mercat europea el lloc directiu dels serveis socials és l’administració. Els abusos del sistema són això, abusos. Cal denunciar el frau i evitar-lo, però que aquest existeixi no pot justificar una desligitimació del sistema de serveis socials. Desligitimar-lo per falta d’eficiència pot confondre’s amb qüestionar una mínima solidaritat social i la defensa dels drets individuals.