La caseta del plater
Cròniques musicals del país invisible
Vergonya, cavallers, vergonya (que ausades que en fa falta)
El primer fou l’enregistrament del disc 25 anys en directe (Picap, 2001) amb la Unió Musical de Torrent. Un projecte necessari –vinculava el grup a l’element principal del paisatge sonor valencià— que sucumbí a la lògica dels seus propis imponderables: una gravació en directe d’aquelles característiques implicava unes dificultats tècniques, interpretatives i de coordinació de tot plegat que superaven de llarg els recursos de la formació. Tot i això, Al Tall aconseguí confegir un repertori de gran efectivitat en directe i apropà alguns dels seus vells clàssics a un públic nou i a un món, el de les bandes de música, ben necessitat de reptes diferents.
(continua)
El caràcter de work in progress d’aquest darrer treball, demanava una segona part que aprofundira els solcs oberts, n’escrutara els insinuats i s’aventurara pels intuïts: Envit a vares (Picap, 2006), enregistrat en directe a Algemesí amb una nodrida colla de músics de folk, jazz i rock, en fou l’espectacular resultat. Novament, no es satisfeien els objectius marcats de bon començament, però s’hi arribava, certament, més lluny que mai.
En aquesta tessitura Al Tall aborda un nou projecte conceptual que pretén recuperar l’estructura de cantata —que tant bé els funcionà en Quan el mal ve d’Almansa (1979)— per confegir un muntatge al voltant de la figura de Jaume I aprofitant el 8é centenari del seu naixement.
Vergonya, cavallers, vergonya (Picap, 2009) renuncia d’entrada, i des del seu mateix títol, a plantejaments historicistes i capteniments nostàlgics de cap mena: és una reivindicació ferotge i radical de l’obra de Jaume I, que és traslladat del passat al present, i viceversa, en un continu joc d’espills i de nivells que la mà sàvia de Vicent Torrent basteix amb passió i astúcia en textos carregats ara de lirisme, adés de ràbia, i sempre amb una tossuda voluntat didàctica i proselitista.
Vergonya, cavallers, vergonya fluctua així, doncs, de la reflexió al pamflet, de la poesia a la lliçó d’Història, del plany al clam, del murmuri introspectiu al crit abrandat.
S’inicia amb el “Romanç de cec del Rei Jaume” on, com ja feien a Almansa, aprofiten la amanosa funcionalitat narrativa del gènere –que permet una notable llibertat mètrica– per exposar els fets històrics que més tard la resta de cançons glossaran: encaixat entre dues polifonies que serveixen de pròleg i epíleg de la història, el romanç és una petita joia musical que juga amb una de les melodies tradicionals més conegudes acostant-la i allunyant-la de la tonalitat menor, amb una encantadora elasticitat harmònica, mentre l’interludi instrumental s’expressa amb unísons que remeten a l’estètica modal.
Així és dóna pas a la “Cançó des d’Occitània” que inclou dos números amb la intervenció del músic provençal Jan-Mari Carlotti, vell conegut de la banda. A “Vent d’autan”, la veu gutural i afuada del fundador de Mont-jòia obre un episodi musical de gran solemnitat, puntejat per uns cors cerimoniosos i unes dolçaines que sonen a fanfàrria gòtica, per acompanyar l’indignat sirventés que el trobador Bernat Sicart de Marvejòls adreça a un “Rei d’Aragon”, que no pot ser altre que Jaume I, davant l’ocupació francesa de “Tolosa, Proença / e la terra d’Argença, Bezers e Carcassei, /com vos vi e co·us vei”.
Prossegueix la peça més audaç des d’un punt de vista musical —“Destrucció i renaixença”, signada per Manolo Miralles—, que enllaça amb els treballs precedents i que convida els músics a improvisar sobre una estructura que deixa anar aires de contradansa i que assoleix moments de bella tensió sonora.
I arriba l’hora d’un dels millors moments del disc: la “Cançó des de València” que s’inicia amb “Senyor Rei”, un tour de force argumental —el protagonitza un immigrant àrab valencianista, descendent dels moriscos expulsats el 1609—, cantat amb una bella melodia construïda sobre un ritme de 9/8 que s’aproxima de vegades al pasdoble i que esdevé, d’immediat, un clàssic a l’alçada dels seus èxits històrics —com aquells, pot fet brollar les llàgrimes si us agafa en un moment d’expansió sentimental:
“Visc al barri de Russafa, la d’al-Russafí
d’on tancareu Balansiya en estricte setge,
he estudiat el català segons es parla ací,
tinc amics valencianistes i el Casal freqüente.
El Casal Jaume I, al vostre nom adscrit,
on parlem de tantes coses d’esta nostra terra,
més enllà de la ciutat, per retrobar un país
molt més clar directament sense esta boira incerta”.
La capacitat de Torrent per connectar idees-força i aconseguir que la sensibilitat estove els ressorts intel·lectuals assoleix ací la seua màxima dimensió.
Ben adobat el terreny, arriba el moment d’exhibir el gruix de l’argumentari: “Vergonya, cavallers, vergonya / féu de la llei vella / una fruita nova”. Acompanyats només de colps de mans sobre una taula, Al Tall adreça a la classe política del país la mateixa recriminació que Jaume I adreçà als cavallers reticents a entrar en batalla a Porto Pi. I hi afegeix un corol·lari recurrent en la seua obra: “No perdeu València / no veneu la terra / a aquells que vos la furten des de fora”.
Després d’aquest clímax narratiu, el disc es deixa momentàniament a l’arbitri musical de Tomeu Penya, qui intervé en tres números —titulats, genèricament, “Cançó des de Mallorca— en els quals, de manera progressiva i descarada, es va emportant l’aigua al seu molí: el primer és un bell lament posat en boca d’Abu Yahia de Mallorca que connecta sense estridències amb el context precedent; després són la Balanguera i la Sibil·la les que, per boca del narrador, recorden, sobre aires d’havanera, l’esplendor de la Mallorca sobirana que llegà el monarca; i, per fi, es recupera el lema principal —“Vergonya, cavallers, vergonya”— a ritme de swing en el que esdevé, sens dubte, el moment més desconcertant de l’enregistrament: la marrada estilística sembla excessiva i trenca per la meitat el discurs musical mantingut amb força coherència fins llavors.
Afortunadament, aquest es reprèn de seguida amb un d’aquells moments intimistes que delaten, novament, el mestratge de Torrent per dibuixar escenes quotidianes carregades d’una molt subtil emoció: “Presa de Borriana” explica la trobada furtiva de Jaume I i una donzella mora en els banys de Borriana i es canta sobre la que potser és la melodia més bonica del disc, obra de Manolo Miralles.
Després, la “Jota de Jaume I”, en realitat una jota i fandango a l’estil del Maestrat —s’hi escola, entre d’altres, la melodia instrumental de la “Jota de Tírig”—, aprofundeix en la idea central i l’exposa de manera encara més explícita:
“Jaume I és un arbre
amb tres branques principals,
l’antic regne de València,
Catalunya i Balears.
Espanya vol esqueixar
l’arbre de Jaume I,
vol separar les tres branques
per fer llenya de foguer”
Aleshores el disc torna a enredar-se una mica amb el “Cant alternatiu”, una mena de totum revolutum que mescla l’enfrontament amb el feudalisme de Jaume I amb Francesc d’Asís, els hippies, el “no serem moguts”, els anarquistes i les mobilitzacions antisistema contemporànies. Hi abunda el traç gruixut, tant en la música com en el text —“i allà va Berlusconi al front dels carabiners / a clavar una mà d’hòsties a la bona gent”— i, tot i el seu evident caràcter d’entremès que alleuja la densitat de la cantata, dispersa novament el fil discursiu.
Serà, però, la darrera esgarriada: a partir d’aquí totes les peces es recomponen i el disc pren volada, preparant-ne la part de major complexitat.
Inicia aquesta darrera part una versió cantada de la Muixeranga, amb un text que s’adiu perfectament amb el seu caràcter d’himne nacional i que Al Tall canta amb la barreja d’emoció i circumspecció que s’hi escau.
A continuació s’inicia la llarga suite “Des de la tomba”, afavorida de la saviesa musical de Jordi Reig i conformada per sis peces carregades d’ambient gòtic i mortuori: un descens al regne dels morts per escoltar la veu de Jaume I que, finalment, s’adreça a nosaltres. La primera és breu un cant d’ànimes que preludia una polifonia popular, on el grup demostra la seua familiaritat amb aquesta mena d’interpretacions i la seua forma de construir els jocs harmònics —amb la seua heterodòxia, els seus valors flotants, la seua irregularitat rítmica. Prossegueix un tema on dialoguen dos melodies amb un interludi de dolçaina urgent i inquietant, inspirat en els tocs de “La Degolla” del Corpus de València i, més tard, una mena de marxa cristiana on el rei reclama que tot l’homenatge que se li reta siga defensar la seua obra amb coratge: “jo sóc el vostre país […], sóc l’expansió de la llengua, […] sóc l’ordenació jurídica, […] jo sóc la sobirania, sóc quatre barres de sang”. La suite acaba amb un nou i bellíssim joc d’espills: és també el país el que roman en la foscor i sota terra —un argument que remet al de “Romanç de la Terrània” de Vares Velles— i cal aflorar de nou a la superfície “des del món fantasmal que ocupeu ara”.
Arribats aquí, és el moment de la catarsi, de la eufòria col·lectiva, de les dolçaines enervants: la “Marxa Jaume” que reprodueix l’estructura i el to del “Cant de Maulets” d’Almansa i que ens deixa una última i taxativa interpel·lació:
“Hissem la llengua de terra,
que l’hem de traure a la llum,
passem de l’autonomia,
trenquem tots els estatuts,
portem la sobirania
i fem restablir els furs”.
Em comentava un amic català, crític musical de professió, que era el millor disc d’Al Tall que havia escoltat en molts anys. Jo seré menys imprecís: no tinc cap dubte que és el més ric musicalment, el més ben acabat, i el més emocionant que han fet Torrent, Miralles i tota la seua tropa des dels temps gloriosos de Tocs i vares.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja feia temps que volia afraïr a Vicent Frechina aquesta resenya tant afovoridora i emocionant sobre el disc “Vergonya, cavallers, vergonya”, però no sols per ella, també pel tot el seu treball magnífic de suport a la música en valencià, i al mateix temps el seu coneixement amb profunditat de tot allò que es mou en la música en valencià i les seues crítiques sempre enriquidores, de les quals hem d’aprendre amb humilitat els músics.
No mes donar-te les gràcies de nou, i el meu reconeixement a la teva tasca, de la que soc un sincer admirador.
M. Miralles