La caseta del plater

Mapasonor, Carles Santos i Jordi Molina, La Banda d’En Vinaixa, Fatima Spar & The Freedom Fries

Torna la Fira Mediterrània i hi torne a formar part de la seua comissió artística, la qual cosa es traduirà en quatre dies frenètics, veient concerts i espectacles sense parar, amb algunes de les millors propostes de música d’arrel tradicional de casa nostra i del veïnat de mar. Hi seran Aljub i Krama, am el seu espectacle conjunt Afluències, Pep Botifarra, Carles Dénia, Mara Aranda i Solatge, Mirna, Sol i Serena, Sitja, el macromuntatge de Compartir dóna gustet, Souad Massi, Elena Ledda, Mor Karbasi, La Squadra, I Beddi, Aksak, Panselinos, Mar Mur, nova proposta del combo Martinotti-Fàbrega-Torregrossa, cant d’estil amb Veus i Paraules (amb Josemi Sanchez i Apa al front), Jérez-Texas, Acquaragia Drom, Marcel Casellas i la seua aventura de House Aborigen, Música Nostra, Xaloc Música, etc., etc.

La primera cita ineludible de la Fira ha estat la presentació del tercer documental que l’associació Mapasonor està realitzant sobre les músiques de la Mediterrània. Després de València-Istambul-Tessalonika-Kabul, que enregistraren amb Efrén López com a protagonista, i d’un segon dedicat a Palestina, el tercer episodi d’aquest  extraordinari projecte cultural (realitzat amb un voluntarisme modèlic i amb una passió que s’encomana) s’anomena D’Es Castell a Sa Pobla i consisteix en un viatge per les músiques de Menorca i Mallorca de la mà de dos incansables agitadors culturals, Miquel Ametler i Toni Torrens. Podeu veure’l íntegrament aquí. Resulta especialment recomfortant començar així el cap de setmana, amb la companyia de Maria Salicrú i Alba Roig, de Mapasonor, i dels dos amics balears explicant-se des de la pantalla, amb la seua assaonada saviesa, el seu compromís amb el país i aquella insubornable murrieria que els fa tan entranyables.
(continua)

Lamentablement, no em puc quedar al debat posterior perquè m’espera la inauguració oficial de la Fira amb els consabuts discursos de les autoritats i l’espectacle de Carles Santos i Jordi Molina, Sis tenores i un senyor.

Amb Carles Santos es produeix una curiosa paradoxa: és un trangressor que ha acabat presoner del seu estil. Vull dir: la transgressió ha acabat sent una obligació, fet que no deixa de conformar un bucle pintoresc i contradictori. Tot i això, sempre acaba salvant-se perquè posseeix una imaginació prodigiosa, un domini del temps teatral endimoniat i, a més, és un gat vell que se les sap totes. L’espectacle que ens proposava volia il·lustrar el discurs teòric que alimenta enguany la Fira: explorar les relacions, conflictives o no, del binomi tradició-modernitat. Per això se sustentava tot ell en la pedra angular de la tenora (únic rastre de la tradició al concert): sis números musicals i sis formes diferents d’emprar-la, sempre allunyadíssima del seu territori suposadament natural de la cobla i la sardana. 
El resultat fou inapelable: la interpretació de Jordi Molina restarà com un dels moments on més al límit s’han dut les possibilitats expressives de l’instrument en tota la seua història; i el número teatral, amb Molina gitat al terra cap per amunt fent sonar la tenora, i una soprano espatarrada a sobre seu dalt d’una escala, en un joc de veu i tenora conduït per un erotisme primari i salvatge, romandrà a la nostra memòria molt de temps.
L’espectacle, curt, intens i efectiu, es saludat per un Kursaal ple de gom a gom amb una llarguíssima ovació.

Després del sopar inaugural, on compartim taula i xarrada amb el més representatiu de l’eix del mal (amics periodistes i músics), aguaitem a la taverna on la proposta de ball amable de La Banda de Vinaixa ha trobat un públic còmplice que els segueix l’explicat i balla aplicadament la sèrie prescriptiva de xotis saltats, masurques, valsos i pasdobles.
Més tard serà l’hora de la primera gran sorpresa de la Fira: Fatima Spar & The Freedom Fries. Sorpresa sospitada, hem de confesar. Aquesta banda, formada per músics procedents de diversos països del centre d’Europa, prometia molt en disc, però en directe són, senzillament, irresistibles. Practiquen un gipsy-swing cabareter i canalla, interpretat amb una barreja esplèndida de bogeria i virtuosisme, i posseeixen una front-woman que omple l’escenari amb la seua presència pletòrica de frescor, convicció, subtil erotisme i nocturnitat. Es guanyen el públic amb una golejada d’escàndol i ens envien a descansar amb un agraït somrís de satisfacció.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!