La caseta del plater

Cada nou treball que publica Xavier Baró significa un salt endavant tan substancial en la depuració del seu fascinant univers estètic que el situa, indefectiblement, com a colofó provissional de la seua carrera musical atípica i desparionada. De cop i volta, tot el seu passat es reordena apuntant en la direcció del nou disc, com si els anteriors formaren part d’un pla pleestablert de bon començament que conclouria defintivament en ell. Això ocorre, una vegada més, amb La màgica olivera, un treball inesgotable, desconcertant en la seua bellesa, on el cantautor d’Almacelles aconsegueix una identificació inaudita amb les foscors més impenetrables del cançoner tradicional.
(continua)

No busqueu aquí voluntats rehabilitadores, modernització de repertoris històrics o altres actituds pròpies dels grups folk. El propòsit que anima Baró en reproduir “A la plaça fan ballades” —severa i pertorbada, a anys llums del pervers candor amb què la despatxava El petit de ca l’Eril— o “Bac de roda” —amarada d’un punt de misticisme inquietant parent llunyà del que un dia li imbuí Rafael Subirachs— sembla ben lluny de tot això: Baró no busca dignificar la balada tradicional mitjançant la seua actualització sinó dignificar-se ell mateix, en la seua recerca expressiva, a través de la balada. Tant és així que, al llarg del disc, no sabríem discernir on acaba la mà de la tradició oral i on comença la seua, de tant lluny que du el procés de compenetració. Un procés que assoleix el seu paroxisme final amb els dos talls que tanquen el disc: “Una història del Montsec”, vora deu minuts irresistibles que passegen pel folk, pel pop i pel rock de garatge —aquells deixos de Hammond que esclaten a meitat cançó!— i que expliquen, amb una narrativa commovedora, les aventures de Macot i Guillemota d’Àger, el bandoler i l’heroïna que salvà la vila de les seues malifetes en sedduir-lo; i “Per Sant Blai”, recuperada de Deserts (2000), que adquireix un nou significat, més emotiu i transcendent, en aquest nou context.
“S’invoca Joglaria, l’arrel més fonda de l’olivera”, canta acompanyat de Miquel Àngel Tena, Meritxell Gené, Jordi Gasión i Heura Gaya —també hi compareixeran en altres episodis Jaume Arnella, Clara Viñals o David Esterri—. I, efectivament, d’això tracta el disc: de mirar-se en l’espill de l’olivera, escrutar la fondària de les seues arrels i, armat només del ganivet de tall antic de la cançó, fendir el temps per retrobar-se amb un mateix. Ningú no ho havia fet abans amb aquesta clarividència.

Caramella 25