La caseta del plater

Les severes disfuncions que pateix el mercat cultural català es fan especialment patents quan s’intenta ubicar en aquest espai obres amb un cert component de risc artístic. Aleshores emergeix amb tota cruesa l’anormalitat d’una situació que, especialment al País Valencià, sembla molt lluny de resoldre’s: els consumidors de cultura expressada en català conformen un contingent ben minso i deixen ben poc marge per a productes fora del cànon; la resta del país difícilment té accés a aquests productes perquè les principals plataformes de difusió funcionen amb inèrcies endèmiques, arrossegades per corrents circulars de retroalimentació i seguint el toc de corneta de les tendències majoritàries —d’aquí quatre dies els Manel ho taparan tot en la nostra particular i autocelebrativa festa de l’escuma—; i la frontera lingüística que, de fora cap endins, resulta fàcilment permeable, sembla ben bé infranquejable quan l’intent de saltar-la es realitza en direcció contrària.
Pensava en aquesta autolesiva manca de vertebració mentre escoltava el devessall creatiu contingut a L’embaràs d’Agnieszka, primer llarga durada d’El Corredor Polonès, i especulava sobre les raons que podien justificar el poc ressò d’una obra amb una magnitud artística com la seua. I molt em tem que el motiu és tan simple com significatiu: el públic de la música en català no ha mostrat mai predilecció per aquestes músiques i els seguidors d’aquestes músiques troben inversemblant que es puguen fer en català.
(continua)

L’embaràs d’Agnieszka és una obra pretesament conceptual que explica —amb una narrativa caòtica i tèrbola— les vicissituds de Krzysztof Wojtkiewic:  un recurs que sembla concebut, més que per a dotar d’un possible fil argumental al disc, per contribuir decisivament en la producció de l’atmosfera insana i angoixant que el protagonitza. De fet, el llibret —magníficament il·lustrat amb dibuixos de Cèsar Barceló— ens proposa una seqüenciació diferent dels temes per a fer més intel·ligible el discurs, però es tracta, més aviat, d’ordenar d’altra manera les sensacions que inspira sense que per això la història prenga un altre significat. Perquè el que importa ací és —o almenys aquesta és la impressió que deixa tot plegat— exactament això: les sensacions.
Cadascuna de les cançons s’estructura en diferents escenes musicals que creen una tensió sostinguda al llarg de tot el treball, marcat pel so envoltant, una agressivitat fosca i reprimida, i un rerefons tòxic, neguitós i obsessiu, que fa confrontar la violència de les trames rítmiques amb unes melodies d’una bellesa pertorbadora.
Des de bon començament, hom ha volgut alinear la banda d’Ontinyent amb les seqüeles contemporànies del grunge i l’stoner. I, indubtablement, ací s’hi claregen el gust per l’arquitectura psicòtica de Josh Homme  —més el de Queens of Stone Age que el de Kyuss—, el múscul guitarrer de Kim Thayil o la inclinació per les dinàmiques extremes de Gavin Rossdale —Bush—; però tot això s’hi amalgama amb altres referents més insospitats com els paisatges canviants i els gestos èpics d’Oceansize o, fins i tot, el dramatisme malaltís de Jeff Buckley i la mirada barroca i retorçuda de Tom Yorke.
Ja el primer tall, la monumental “Hertzianes”, destapa per complet la caixa de Pandora del seu talent musical: un banquet de guitarres espesses i batecs pesats sobre els quals suren unes veus estranyament àgils que contraresten amb la seua insòlita efervescència la gravetat de l’ordit instrumental; la combinació, desconcertant en la seua harmonia, es dissol a poc a poc fins que queda sola una guitarra repetint, com a preludi del final, la successió bàsica d’acords; aleshores, però, s’engega un segon riff majestuós —amb l’ombra de Thayil clarament retallada a l’horitzó— que s’eleva sobre un repic de toms, hi entren noves veus conclusives i tot s’arremolina en una catarsi sonora final d’una intensitat aclaparant.
I això era només el principi: després arriba una imprevista cabriola de pop nerviós, “Cigarrets”, amb una veu que se situa entre l’histrionisme calculat de Robert Smith i el frenesí una mica llunàtic d’Adrià Puntí i amb un desplegament decidit i vigorós, deutor del pols metronòmic d’uns The Jam, per citar un nom equiparable en fibra i convicció.
“L’anul·lació del jo”, per contra, s’enceta amb una incerta i enganyosa innocència: té alguna cosa del “Black Hole Sun” de Soundgarden, però de nou uns cors cadenciosos i frescos allunyen la sordidesa grunge per omplir-ho tot de llum pop. Un pop, però, soterradament esverat que finalment ensenya el que abans només insinuava quan, a meitat de la peça i després d’una transició expectant, esclata una segona melodia més urgent i deprecatòria: “Jo vull ser un altre jo / compacte a tu”.
El clima pausat es perllonga una mica més amb “Cèlia”, una peça amb aire psicodèlic beatle i desenvolupament progressiu que desemboca en el riff, substanciós, sumptuós, inevitablement adhesiu, que obre “La cançó negra”, un dels moments més poderosos del disc.
No estranya, per això, que situen en aquest punt un bell interludi instrumental: un abric enmig de la tempesta que, tot i resguardar-nos durant uns minuts de la virulència expressiva anterior, no deixa de recordar-nos, misteriós i inquietant, que la tronada espera afora.
I no es fa esperar: el torb arriba de la mà de “Vos meretriu”, segurament la millor peça del treball, amb la seua melodia infecciosa, les seues modulacions rítmiques i la seua evolució amargant.
A partir d’aquí tot es precipita en la fondària: la combinació d’arrossegament i sincopa de “Monstres USA” no és més que l’anunci dels territoris ombrívols i esquius que explora “La fi del món” i la marxa fúnebre que representa la primera part del “Rèquiem”.
“El reflex de l’homosàpiens”, breu segon capítol d’aquest “Rèquiem”, ja s’esdevé completament en les tenebres: la seua melodia avança amb cautela mentre l’acompanyament ha abandonat les urgències d’abans i sona resignat amb la derrota. Una derrota que semblen celebrar “Obvi final (Rèquiem, part III)” i el seu riff porfidiós: “Tasta la vida, que no és vida, perquè és mort // Hauria estat fantàstic / però no ha estat avui”. El mur sonor eleva la seua força, la veu crida desesperada i, quan el riff es reprén en els instants finals, una melodia xiulada aporta un darrer toc cínic a la història que conclou amb el soroll d’una porta tancant-se i unes passes despreocupades que s’allunyen. Un colofó en forma d’interrogant que enllesteix l’obra a la manera de la nissaga dels grans clàssics a la qual, malgrat la seua condició encara perifèrica i furtiva, tot indica que pertany.