Era un desig mostrat en el meu anterior article publicat aquesta mateixa matinada: ‘La Catalunya política al mapa francès’. Si ho havia fet ‘Le figaro’, per què un diari més influent com ‘Le monde’ ho anava deixant per més endavant? Doncs, en la seva edició del dimarts, 29 de setembre, el periòdic de centre-esquerra hi dedica la seva editorial després dels resultats aquest diumenge de les eleccions catalanes: ‘A Catalunya, l’urgència d’una negociació’. Un text que no varia molt del fet per ‘Le Figaro’, encara que sigui més punyent en el tema europeu. Es pot deduir que, aquests comicis, com a mínim tenen el mèrit d’haver aconseguit cridar l’atenció al continent.
Què diu, en síntesi, ‘Le Monde’: “El govern central ha d’acceptar una negociació política; els electors, pel seu vot mesurat, han cridat Barcelona i Madrid al compromís”. I afegeix, per acabar: “La redifinició de l’estatut català haurà de ser la prioritat del govern que sortirà de les urnes després de les eleccions legislatives previstes al desembre”. El marge que li deixa a l’Artur Mas per a una declaració unilateral d’independència és nul donat que no ha aconseguit el 50% dels vots. Però l’atorgat a Madrid per seguir sense fer res, encara menys: “Amb el 8,5% dels vots, el PP no és més que la sisena força política a Catalunya (de fet, és la cinquena) i aquest vot el relega a un rol de simple observador”.
Més endavant, l’editorial es posa del cantó del 47,8% d’electors de Junts pel Sí i les CUP: “En realitat, (el PP) no pot ignorar seguir negant les aspiracions de la meitat de la població catalana, en una regió que produeix una cinquena part de la riquesa espanyola. Madrid destil·la un discurs de la por que es revela com a contraproductiu”. I, associant-hi la Comissió Europea i la seva amenaça d’haver de renegociar l’adhessió a la UE, sentència que “aquestes amenaces no són suficients per fer callar l’augment de l’independisme català”.
Després, igual com a fa a la portada com a tema més destacat (‘Catalunya: els independentistes guanyen les eleccions, però perden el plebiscit’) el diari es refereix per primera vegada a les seves pàgines a les CUP (‘partit separatista i euròfob’). I ho fan dient que “l’aliança amb el partit antieuropeu és un mal senyal per a un regió que sempre ha defensat la seva independència dins d’un quadre europeu”. Una asseveració que s’acompanya de “Catalunya aniria en contra de la seva pròpia història si trenca els lligams que l’uneixen amb Espanya”. I, fent un paral·lelisme amb les aspiracions dels escocesos, conclou que “hi ha d’altres vies a explorar abans que l’atomització permanent de les entitats d’Estat”.
El tractament de les CUP mereix un comentari apart, donat els precedents de Syriza i Podemos. En el primer cas, els diaris d’esquerres francesos (‘Le monde’ i ‘Libération’) s’han reconciliat amb Alexis Tsipras des que ha deixat pel camí el seu ex ministre d’Economia Yanis Varufakis i l’ala més esquerranosa del partit. Però mai el van tractar d’euròfob. En el de Podemos, la veritat és que se li mostra simpatia des de que a les coalicions municipals en què participava va aconseguir les alcaldies de Madrid i Barcelona. I fins ara havien ignorat a les CUP. Em pregunto si el fet d’haver estat una plataforma d’idignats abans del 15-M, però sobretot ser ‘separatistes’, els fa ser més dolents que la formació de Pablo Iglesias. En un moment en què Europa fa somniar cada cop menys.
De totes maneres la pàgina sencera que, aquesta vegada, dedica a les eleccions la corresponsal Sandrine Morel (que utilitza per a les CUP el terme més apropiat de partit anticapitalista) és força sensata. Reconeixent les dificultats d’uns i altres. I fent un retrat de l’Artur Mas no massa acarnissat. No hi ha res pitjor que els articles de bons i dolens que aquests dies veiem per a tot arreu. I això donaria peu a un altre text sobre les declaracions del primer ministre francès, Manuel Valls, sobre que “França necessita una Espanya unida i forta’. Però ho haurem de deixa per a un altre dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Independentistes 48 per cent
Antiindependentistes 39 per cent
Partidaris d’un refrendum pactat amb l’estat 11 per cent. (CSQEP I UDC)
Qui ha guanyat???
Després de la campanya de pors i mentides unionistes el resusltat independentista és gairebé un miracle. I el Sr. Rabell no es cansa de repetir que els seus vots no els fiquin ni en el sac del si ni en el del no, perque entre els seus hi hamolts d’independentistes.
Sr. Vicenç disculpi, però la lectura de Le Monde m’haurà dut a conclusions contraries a les que vostè expressa i voldria fer-les-hi arribar.
La feina del periodista francès, fortament documentada, passa pel sedàs de les seves fonts madrilenyes i de l’autocensura Republicaine. Dona com a resultat conceptes tendenciosos d’origen, – les 52 % des Catalans qui n’ont pas approuvé leur feuille de route sécessionniste- i que emmetzinen la totalitat dels articles.
Agraïm a Le Monde el seu interès periodístic però demanem-los ajustar-se a la realitat si volen analitzar-la o altrament es limitin a informar-ne.
És veritat el condicionant que suposa que els corresponsals estrangers, i francesos, tinguin la seva logística a Madrid. D’això n’he parlat en d’altres entrades al bloc. Però també que és la primera vegada que un diari escèptic amb processos independentistes a l’interior de la UE i de la seva influència aquesta vegada també es posi en part en la pell dels que van votar obertament Sí. Demanar, com al senyor Valls, que dins del 52% no hi vegin un No general ja és una altra cosa. No m’esperava un canvi tan ràpid.
Detall tècnic: «Le Monde» no va dir res dilluns perquè aquest diari no surt el dilluns. Temps era temps, no hi havia diaris el dilluns perquè els periodistes poguessin fer festa el diumenge (ara només ens queda «Le Monde» per continuar la tradició).