Francesc Vila i Femenia

Que U2 trie Barcelona per iniciar la seua gira mundial és una gran oportunitat i una molt bona notícia, tant per a la ciutat com per a Catalunya. Esdeveniments com aquest, amb contingut i projecció internacional, dels quals se’n parla arreu del món durant dies, setmanes i s’acaben comentant d’un any a l’altre, se’n donen ben pocs. La dificultat màxima està en atreure’ls i facilitar-los. El repte està en saber-los aprofitar de la millor manera possible sense vendre el potencial de la ciutat a qualsevol preu. [+]

Estic segur que els hotels, els bars, els restaurants, els taxis, les botigues… tot el sector de serveis i turístic de Barcelona està notant que aquests dies en passa alguna de grossa al Camp Nou, i que aquesta vegada no és futbol, perquè la temporada ja s’ha acabat i les festes d’enguany, que han estat ben sonades, ja s’han celebrat. Encara que hi haja persones que no en tinguen ni idea. Com aquella dona que, desconcertada i farta de tanta gent com hi havia, intentava aparcar la moto en una vorera de la travessera de les Corts, ahir a la vesprada, abans del primer concert, i s’exclamava: “Però quan s’acabarà el futbol!?” I és que un inici de gira d’un grup com U2, amb un espectacle com el que es va poder viure anit a Barcelona, comporta tota mena de dificultats i reptes que difícilment es poden preveure o encertar a la primera.

Segurament aquesta és la dificultat més gran d’un primer concert d’una gira d’un grup com U2 que presenta un nou treball discogràfic, en un escenari innovador, amb una posada en escena sense precedents… I això presuposa posar-se al mig de tots els blancs i posar a prova una ciutat com Barcelona i intentar enlluernar un públic com el que ahir va omplir el Camp Nou. Per això, segurament, és més fàcil fer les crítiques des de fora de la ciutat. Com aquell periodista que, des de Madrid, va publicar, el dimarts 30 de juny -el mateix dia del primer concert a Barcelona-, un reportatge a La Vanguardia sobre les fortunes i la “capacitat especulativa” de Bono. O com The Times, que el dia després qüestiona tan gran espectacle i el seguiment incondicional de la ciutat que l’acull.

És cert que van desafinar i perdre el ritme en més d’una ocasió, que van haver de començar una cançó dues vegades perquè estaven descoordinats, que el so no era gaire nítid en alguns moments… Però, també és cert que van saber treure tot el suc a les noves i les cançons de sempre, que van saber emocionar-nos amb el missatge de Desmond Tutu, que van tenir l’encert de realitzar un sentit homenatge a la premi Nobel birmana Aung San Suu Kyi, empresonada pel règim militar, que van voler fer un reconeixement a Unicef, el Barça i Pep Guardiola, que van aconseguir fer una connexió en directe amb l’Estació Espacial Internacional, que va ser transcrita en català per a tot el públic assistent… Tot això també és U2.

Van haver molts detalls interessants i molts efectes espectaculars. Per no fer açò massa llarg, només destacaré dues coses més que em van cridar molt l’atenció. La primera, la imatge que va sortir més d’una vegada en la pantalla gegant d’una gent que exhibia una pancarta que deia que havien recorregut 500 km des de Pego per veure U2 a Barcelona. Segur que hi havia gent que havia vingut des de més lluny, però no es van fer sentir ni es van deixar veure tan com la colla d’aquesta població de la Marina Alta. La segona és que tot el servei d’accés i orientació al Camp Nou el van fer els membres del club de fans d’U2 – València.

I per tot això, que són pros i contres, i perquè millor que un grup com U2 inicie la seua gira mundial a Barcelona a que es faça a la ciutat de qualsevol altre país veí, estic disposat a perdonar les errades de la posada en escena per primera vegada d’un nou disc i, fins i tot, que Bono no haja entés que Gaudí i el surrealisme no es poden posar en el mateix sac.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!