Cavall de bastos

Repartint bastó: El bloq de Francesc Miralles

11 de setembre de 2010
General
4 comentaris

L’Alqueria Blanca, present i futur: d’Asun a Asunción

 

 

Mirant aquest estiu el
Canal 9, i després de dinar, podíem trobar-nos amb l’espectacle de
tots els anys a les televisions en estiu: la repetició de programes.
Més concretament, en el programa estrela de la cadena: l’Alqueria
Blanca. De primeres no hi vaig caure i vaig pensar que anava de
veres, que devien ser capítols nous i que els cèlebres Asun
i Jaume, el pilotari, havien tornat, llevant a Tonet- l’amic de Jorge
Alarte i fuet del Consell- el seu merescut protagonisme. Prompte em
vaig adonar que es tractava d’una repetició, un simple remember,
i vaig caure en el còmode son de la migdiada.

Quan
vaig despertar del somni estival, Asun encara era allà. Però ja no
sota la forma d’actriu d’anuncis d’arròs sinó encarnada com a
Antoni Asunción, exministre i excandidat a la Generalitat, i
retornada del seu llarg i autoimposat exili per amargar-li la vida a
Tonet quan ja se les prometia fresques. Les velles glòries mai no
moren, vaig pensar. I la vella guàrdia tampoc, com la resurrecció
contra tot pronòstic d’Antoni Asunción semblava indicar.

Antoni
Asunción és un d’aquells socialistes de vell encuny
que, en
realitat, mai han abandonat la política. Alfonso Guerra, Narcís
Serra, Javier Solana i una llarga llista de velles glòries de la
Transició que es resisteixen a abandonar el panorama. L’escàs valor
intel·lectual dels Pajins, Aídos i Alartes no aconsella al PSOE de
desfer-se de les velles glòries. La generació de l’OTAN “de
entrada no”, dels GAL, dels fons reservats i de les fotos que no
podien eixir mogudes sembla que encara ens reserva algunes sorpreses.
No és exclusiu d’ells. Les velles glòries abunden a tot arreu:
Rafael Blasco, Pepe Cholbi o Pere Mayor en són exemples palmaris.

D’ell, de Toni, ningú no
recorda els seus anys d’alcalde de Manises, a la Diputació de
València o com a candidat a les files del PSPV-PSOE; en general el
nom d’Antoni Asunción s’associa a la seua dimissió com a ministre
d’Interior després de la fuga de Roldán i davant les múltiples
irregularitats que va trobar entre la documentació i els pagaments
del ministeri, com relata monsenyor Xabier Arzalluz a les
seues memòries on diu literalment que “va aprofitar per llevar-se
d’enmig”. Com diria George Lakoff, el marc comunicatiu és clar: si
el cas Gürtel centra la campanya electoral, com sembla, en l’ètica
política i la corrupció, el PSOE trau a la palestra al més
semblant que té a un polític honest: un ministre que no sembla, a
priori, haver estat un lladre. Lloable.

Un candidat que es
postula com a centrista i amb la vocació de treure vots als caladors
que durant els darrers 15 anys han estat exclusius del PP, entre les
classes mitjanes urbanes- les declaracions al Levante o la seua
presència com a tertulià a “ES la mañana de Federico” així ho
demostren- i també amb ganes d’anul·lar la previsible fuga de
votants socialistes cap al Compromís 2.0. Jo- ho reconec- sóc dels
qui no es creu que l’exministre siga un penjat que ha ixit del no res
sense cap opció de victòria. La jugada sembla calculada, i si bé
la seua victòria interna és més que incerta, ja que la força de
l’aparell del partit és gran, en la contesa electoral del maig
sembla que tindria prou més opcions contra Camps que no Jorge
Alarte.

Però més enllà del
ball de noms, em preocupa més el corrent de fons: la pèrdua de
missatge. No he vist en la precampanya de les primàries valencianes
cap de referència a quin model proposa el PSPV-PSOE, en forma
d’Asunción, Alarte, Romeu o el sursum corda
a la paràlisi en què el Consell té sumit el País Valencià. Sols
la remor de fons d’un PSOE que avui dia exerceix de braç polític
del Fons Monetari Internacional sense cap vergonya, on digueren col
ara diuen bleda, i santes pasqües. I la foto continua sense moure’s.
Tanmateix, fora agosarat pensar que som els primers en passar per tal
calvari. Els nostres companys italians ens passen per davant com en
tantes altres coses, i poden ensenyar-nos de primera mà com es
comporta una pseudodemocràcia mediterrània en descomposició.

És
ja gairebé un tòpic comparar València i Itàlia per explicar el
punt on ens trobem. Però no per recurrent esdevé menys útil. Els
italians experimentaren l’eficàcia anticomunista dels esquadrons
d’ultradreta entrenats per la CIA, i ací vegérem desfilar els tancs
pels carrers en un fet inèdit a Europa Occidental més propi de la
Primavera de Praga; l’anticomunisme ha estat el moll de l’os del
discurs de la dreta rural xenòfoba des dels 60, i no és que
l’anticatalanisme s’allunye molt de l’esquema.

Entre
Zaplana i Berlusconi hi trobarem nombroses semblances, sense voler
comparar als artistes subvencionats Andrea Boccelli i Julio Iglesias.
La compra de magistrats, la xenofòbia, la connivència amb les
màfies, la prostitució enmig del joc polític i la judicialització
de la política. No sols això: els italians també inventaren
l’esquerra casposa sense discurs social amant dels mercats financers
i la farlopa barata, molt abans de l’aparició de Blair i Giddens.
L’esquerra covarda que no es creu a si mateixa i entregada al
fratricidi també és una idea italiana… o valenciana? Deixem-ho en
catòlica. Profundament beata.

 

Catòlica
és també l’oposició que li ha sorgit, de moment poc reeixida. Que
no vol a la classe política sinó a herois de gran fama que salven
el país des de fora. Desplaçant els continguts pel debat de les
formes, l’honor i la virtut front al pecat. Una oposició que demana
heroismes individuals per sobre d’un sistema podrit, històries de
sants que inspiren a noves generacions en la lluita contra el crim,
contra el pecat, o directament contra Satanàs. Per què
enganyar-nos? La molla dels continguts i les preocupacions socials,
de la dreta i l’esquerra, se l’ha emportat l’albelló de la Història.
Ara ens quedem amb la corfa de la decència i la virtut, això si,
ben adornades amb sucre glas, com els millors dolços de nadal.

La
principal diferència amb la jungla italiana és que l’anterior
generació de lladres valencians no entraren per la porta gran a la
presó de la mà d’un
tsunami del
calibre de
Mani Pulite,
i que el més semblant a un superjutge que pot presentar-nos
l’oposició és un vell cacic local i empresari de la construcció a
punt de jubilar que va tindre a bé dimitir- fa ja molts anys- perquè
la merda de Barrionuevo, Vera i Corcuera no l’esguitara del tot.
D’Alarte no cal parlar: un ex-alcalde gris i mediocre amb aspecte
d’escolà- que no arriba a retoret com el senyor Camps-, nul·la
capacitat d’oratòria i amb una mala dicció tant en català com en
castellà. De factura tècnica cutre i prenent a l’espectador per
imbècil. Justament com l’Alqueria Blanca.

Les
altres opcions polítiques tampoc estan exemptes de l’influx de les
velles guàrdies. Esquerra Unida, Izquierda Unida o Partido Comunista
de España, que al cap i a la fi és el que queda, posa la cinquena
marxa cap al centralisme democràtic i l’eurocomunisme que- pensen
ara- mai no haurien d’haver abandonat. Farts d’experiments, de color
verd i de federalisme, pensen en una refundació sobre ells mateixos
nodrint-se de les velles glòries. Avui Cayo (Lara) mira d’imitar
sense èxit el califa Julio (Anguita) i ni això ni l’arribada d’un
Cèsar que completés el joc de paraules sembla que aconseguiria fer
eixir Marga Sanz de l’anonimat. Un projecte que es troba limitat i
que no sembla haver aconseguit modernitzar-se i alliberar-se dels
seus fantasmes (les escissions, les llei electoral i l’allargada
ombra del PSOE) ni en un període de crisi que aparentment els
beneficia.

Tampoc
el Bloc Nacionalista Valencià sembla mirar al futur sinó a fórmules
caducades, amb la gravetat de posar-li ciris simultàniament a Déu i
al Dimoni: amb una mà, tirant llenya al foc del Compromís 2.0,
trista ombra del projecte que il·lusionà els valencians en 2007 i
que acabà a ganivetades i transfuguisme en menys de dues setmanes i
troba la seua encarnació en Mónica Oltra i la samarreta de Camps
Wanted. Amb l’altra mà embolicant-se amb la bandera- tant fa quina-
i pregant a Nostre Senyor que l’esperit de Jordi Pujol s’encarne en
Enric Morera i el manà monetari d’una suposada patronal valenciana
amb consciència (de la construcció? Del taulell? Del joguet? Del
tèxtil? De l’hostaleria? Qui queda en peu?) els permeta conjurar per
sempre més el fantasma del 5% i emular a Convergència i Unió. 2007
i 2003 els ressonen al cap: i cap de les dues opcions planteja res de
nou.

La
solució no ve escrita en cap llibre de receptes de cuina per a
robot, de forma senzilla i amb instruccions que no deixen lloc a
dubtes, al contrari, està per inventar. Construir una nova majoria
no passa per tancar en un saló els gurús de totes les capelles i
capelletes, pactar llistes electorals i un programa tan obert i vague
que qualsevol de nosaltres pot redactar en una vesprada de bar amb
els amics. És alguna cosa més, una cosa que s’ha de construir des
de baix, amb la participació i el concurs de la gent conscienciada,
que són molt més que els qui militen o participen en un partit
polític, i fins i tot més que als qui els interessa anar a votar.
El present és complex, els grups i col·lectius amb voluntat de
canviar l’entorn són diversos i les formes de participació més
amples encara que el que fa 30 anys podia imaginar l’anterior
generació. L’època dels partits de quadres, per ventura o infortuni
ha passat de llarg i ens trobem en una etapa ben diferent.

Construir
noves majories passa, més que res, per decidir entre tots quina és
l’agenda de prioritats de l’esquerra que ve, que no és la dictadura
del proletariat ni el fetitxisme de les banderes, segons la societat
ens demostra tossudament. Qui ho intenta defensar tot no defensa res,
deia Frederic II el Gran, i vet aquí la clau de volta, si no
aconseguim posar-nos d’acord en quatre o cinc punts bàsics, valors i
demandes elementals, estem condemnats a viure a la defensiva
permanentment. Els èxits de 30 anys d’ensenyament en valencià a
pesar de les administracions, els valors i fites del cooperativisme
(de treball, d’habitatge, agrícola, de consum…), la lluita per la
sostenibilitat i la planificació en cada vegada més àmbits
(urbanisme, energia, infraestructures i mobilitat) o les iniciatives
de qüestionament de la propietat intel·lectual, les patents i els
esquemes de creació cultural ofereixen nous esquemes per crear
discurs i construir un futur diferent.

La
societat valenciana avança, es generen des de baix noves identitats
i nous paradigmes, però la seua classe política no està a l’altura
i s’entesta en circular a contracorrent, mirant al passat. Aquesta
desigual carrera entre l’esquerra abonada a la derrota i ancorada en
el passat i la nova generació que ve amb mentalitat guanyadora i a
tota velocitat es resoldrà abans o després. D’una o altra manera.
De moment, i fins a nova ordre tenim 9 mesos de placidesa amb alguns
possibles girs de guió judicials i una nova temporada de l’Alqueria
Blanca. Sort, Asun.

  1. Dóna molt de goig vore com escrius, desplegant en el gran públic (o no), una part del teu potencial analista. Tinc els meus dubtes de si tens suficient
    “verborrea” com pa omplir de contingut nou el bloc, però confie en que si.

    M’has estat recordant a parts iguals a LPD i a Demóstenes. Pensant-ho bé, entre ambdós referències que t’he dit tampoc hi ha tantes diferències, salvant la diferent difusió.

    El títol, doncs al meu paréixer, agafat pels pèls. Un ganxo, el de l’alqueria blanca, que tampoc no acabes d’explotar i una tesi de fons que supose que anirà sent una constant en futures aparicions de la penúltima carta de la baralla, però que deixa entreveure la vocació de polèmica que tens.

    L’estil és potser el que més m’agrada, i llevant “heroisme” sense dièresi, no he trobat cap de falta ortogràfica.

    Keep going, i a vore si el ritme de publicació és àgil!

Respon a Marc Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!