Amigues i amics:
cap a finals del mes passat, desembre 2015, li van demanar a la senyora Christina Lagarde, directora-gerent del Fons Monetari Internacional, com preveia que seria l’any 2016. Ella s’ho va pensar una mica i finalment va donar una resposta breu, concisa i contundent: “Decepcionant”.
I quan algú com la senyora Lagarde, de qui cal suposar que sap prou bé com està el pati,i el pa que en ell s’hi dóna, de la situació econòmica mundial, situació ara mateix més que fràgil, i deixa anar una afirmació com aquesta, hem d’estar d’acord que no és que sigui una definició ambigua ni diplomàtica, sinó que és un força prudent eufemisme. Eufemisme que permet pensar tot el que vulguem mentre no sigui llançar les campanes a vol, com està fent Rajoy i els seus palmeros quan parlen d’una més que imaginària recuperació de l’economia espanyola intentant salvar el seu futur mentint descaradament sobre el nostre present.
De fet, ahir mateix l’FMI ja va llançar aigua al vi d’alguns optimismes més que desmentits per la realitat. I a més els de Davos, o sigui la colla d’individus, més alguna individua, que formen l’elit dels negocis i de la riquesa mundial, i cal dir-ho així, perquè en la selecta tribu d’arximultimilionaris que estan en el llistat de Forbes, també hi ha classes –la qual cosa confirma que la nostra societat és encara més classista del que molts esquerranosos pensen i proclamen– i que participaran en el seu akelarre alpí anual, han decidit iniciar els seus debats amb una jornada que han batejat com Mindfulness meditation. Que pel que he pogut entendre és una mena de cosa semblant a aquella meditació transcendental d’origen més o menys hinduista, que cap als anys setanta va fer estralls entre gent que havia estat radicalment polititzada i que de sobte van descobrir la bellesa i bondat del jo a través del ioda.
És per això que deixarem de banda els problemes diguem-ne que casolans –Generalitat, JxP, CUP, Parlament, etcètera–. i us convido a alçar el vol i mirar una mica més enllà dels nostres tan perfectes i rodons melics fent així abstracció del que passa, està passant una mica més enllà d’ell. I és que igual que la setmana passada ja deia que debats llargs, fins i tot de mesos, per formar govern han estat i són normals a tots els models parlamentaris, o sigui, que no hem estat pas cap cas excepcional, per altra banda, dic ara, tampoc no podem oblidar que estem, i ara per ara seguirem estant si no és que de sobte hi ha un cataclisme del tot inesperat tipus caiguda de gran meteorit o alguna cosa semblant, immersos i formant part d’un món, no d’una societat sinó que d’un món amb ben poques –i en alguns casos més que discutibles excepcions– capitalista. Un món en el que tot just l’FMI que dirigeix la senyora Lagarde, no sols hi té un paper més que important, i en alguns casos decisiu, sinó que també té allò que se’n diu informació privilegiada sobre la realitat real de l’economia real. I perdoneu aquesta e insistent apel·lació al realisme..
Abans, però, de seguir amb temes de punyent actualitat, permeteu-me que parli, que us expliqui una història. Gairebé que una paràbola. La de les aventures i desventures que va viure el jove Fabrizio del Dongo, segons narra Stendhal a La cartoixa de Parma, un dia ja llunyà. El 18 de juny de 1815, o sigui fa ja 200 anys i 6 mesos.
La confosa aventura del jove Fabrizio
Març de 1815, Napoleó que en aquell temps és l’heroi de la gent d’esperit lliberal –que aleshores volia dir revolucionari–, admiradora de la Revolució Francesa i que desitja que s’ensorri definitivament la vella societat senyorial, està presoner a Santa Elena.
En terres de Milà el jove Fabrizio, de sols que disset anys, fill segon del més que reaccionari marquès del Dongo, i que a diferència del pare és fervent admirador de Napoleó i plora la seva dissort, se n’assabenta que el seu heroi ha fugit de Santa Elena i està a París formant un gran exèrcit. No s’ho pensa dues vegades i prenent un cavall fuig del castell dels Dongo fent camí a París. Arriba. Vol parlar amb Napoleó, però ningú no el fa cas. Intenta incorporar-se a l’exèrcit que s’està formant, però la seva joventut, el seu accent italià i la seva roba de cavaller inspiren desconfiança i no l’accepten.
Arriba el moment que aquell gran exèrcit surt. Fabrizio, vestit amb les seves robes de cavaller, el segueix. Fa tot el possible per parlar amb l’Emperador, i a les nits es barreja amb els soldats que van fent bivacs. Amb el seu accent italià, el seu entossudiment d’arribar fins Napoleó i la seva forma de vestir, és sospitós. L’empresonen i perd el cavall, però pot escapar vestint roba de soldat, amb la qual cosa ja no crida l’atenció. Intent, sense tenir cavall, trobar el regiment, de cavalleria al que correspon el seu uniforme, però dins d’aquell immens exèrcit en marxa, ningú no sap dir-le on para.
Un dia hi ha la primera topada i mig assisteix a la batalla de Ligny. L’endemà les tropes marxen sota la pluja, possiblement cap a Brussel·les diuen alguns. Fabrizio va amb elles, per més que l’uniforme que du no correspon a cap dels regiments, d’infanteria, amb els que marxa. Compra un cavall que després li prendran altres soldats. Francesos. Comença a sentir-se tronar de canons al lluny. Passa cavalleria al galop camí del que sembla una batalla i arriben on ell està soldats ferits. Va amunt i avall a la recerca del regiment al que teòricament pertany, i comença a trobar soldats morts. També troba un grup d’alts oficials, entre ells el mariscal Ney, que li donen un missatge per portar a altre general, però al bell mig d’aquella confusió ningú no sap on para aquest.
Segueix anant amunt i avall. Acaba unint-se a un escamot de soldats mig perduts que s’atrinxeren a un bosquet davant l’avanç de tropes prussianes. Participa en un tiroteig entre francesos i prussians. Però amb uns i altres dins del bosc, amagats darrera arbres o ajupits darrere matolls, tothom dispara contra tothom. Avança la tarda. Comencen a passar soldats francesos en retirada. Finalment arriba la nit. Aquella nit encara viurà alguna aventura més, entre elles defensar un mena de casa mig destruïda i amb alguns queviures, on hi ha soldats francesos refugiats, d’altres soldats francesos que pretenen prendre els queviures que tenen els primers. L’endemà, aquella batalla en la qual ha anat amunt i avall al bell mig de la confusió sense saber ben bé on estava ni que feia, en la que mig a participat i en la que quan tot ja ha acabat, de manera fugaç ha vist passar el carruatge en què va el seu heroi, ja ha acabat.
Temps després sabrà que ha assistit a la batalla de Waterloo. A la batalla decisiva per l’ensorrament definitiu d’aquell geni que tant admira. Sense saber-ho ni adonar-se’n mentre s’estava produint aquesta ensorrada.
I ara, tornem al nostre temps
És evident que aquest passatge de les aventures del jove Fabrizio no s’ha d’entendre al peu de la lletra. Fent com aquells que quan els assenyalen la lluna amb el dit estès, miren el dit i no allò que aquest assenyala. El que ens diu Stendhal en aquest passatge, i que ara mateix és més que vàlid, és que tota batalla, tota gran acció, és confosa. Com Waterloo. O com Stalingrad, on la immensa majoria de soviètics sabien que feia allà, però no tenien ni idea d’en quina plaça o carrer mataven o morien. I molt menys encara que estava passant a la plaça o el carrer del costat. Cosa que amb les variants que vulgueu, també els passava a les tropes alemanyes i aliats. Com tampoc, un cop acabada la batalla no sabien els supervivents dels dos bàndols enfrontats, uns que havien assistit, protagonitzat, al final d’aquella gegantina tempesta que havia estat l’aventura napoleònica, i els altres que l’inici del final d’altre gegantina tempesta, la del III Reich.
Esclar, que la nostra situació, dic la nostra, la dels malgrat el que pugui semblar feliços ciutadans del què genèricament en diem món occidental –no pas la dels la més gran part de la humanitat, però–, està ben lluny de ser tan dramàtica com les que es van viure a les batalles esmentades, i tantes altres més, però molt temo que igual de confosa. I torno a la resposta de Lagarde. Què vol dir decepcionant? Que no s’arribarà a una recuperació tan bona com caldria? És una decepció diguem que positiva al capdavall. O que es retrocedirà encara més respecte a la situació en la qual ara mateix s’està?
I a què ve la decisió de la gent de Davos d’obrir el seu akelarre anual fent una mindfuless meditation? Que pel que s’apunta no serà pas posar-se en cercle i en silenci a fi d’internar-se en el seu jo més pregon, sinó que per plantejar-se si no s’està davant d’una nova fallida financera, d’altra nova gran crisi, com la del 2009. Amb la característica, dic jo llegint la notícia, i ves a saber si també s’ho demanen ells, que de produir-se aquesta nova es desenvoluparà –caurà al damunt?– sobre una economia més afeblida que aquella de fa set anys. Amb l’agreujant, que aquella economia de fa set anys, ja ho estava respecte de les que van rebre altres crisis anteriors que ja es venien succeint per més que amb trets localitzats.
Estem assistint, sense acabar d’adonar-nos ni uns ni altres, a una llarga i dura crisi que podria significar el declivi final del capitalisme en quan a mode de producció dominant? D’això en parlarem la setmana vinent.
Cordialment, com sempre
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!