Amics i amigues:
per raons que no fan el cas, aquesta setmana tenia previst faltar a la cita que normalment tenim cada divendres. Però hi ha una vella dita que convenientment laïcitzada (quina parauleta, oi?) i usant un llenguatge políticament correcte, podríem dir que en la vida l’humà proposa i la realitat disposa. I la realitat és que el govern centralista, més que no central, els moviments tercerviaristes, els unionistes del morro fort i els defensors, a mort si calgués, de la España una i no cuarenta y una, estan nerviosos. Força nerviosos. Fins i tot exageradament nerviosos si parem compte en la ben diferent capacitat ofensiva de la gran Espanya i la defensiva de la petita Catalunya. Ja deia Lenin, cadascú té els seus clàssics, que el nacionalisme dels grans és ofensiu i el dels petits és defensiu.
Però és així. Estan nerviosos. Fins al punt de perdre sovint, massa sovint, les formes, i també l’oremus. Fins el punt que en cops d’aportar solucions. Intents de solucion si més no, encara emmerden més la situació. Vet aquí un parell de mostres encara calentones
Siguem seriosos, senyora fiscalia
Sí, siguem seriosos, perquè ¿com es pot voler obrir procés per comprar unes urnes? ¿I obrir-lo a un ens públic absolutament legítim, el caràcter del qual està recollit a la sacrosanta, quan convé, Constitució i que té, ha de tenir, el vot dels ciutadans com una eina de govern? A veure. Des de la posició i la ideologia del govern espanyol, i rodals, es pot discutir quan arribi el moment sobre la legitimitat o no de l’acte de fer un referèndum d’autodeterminació, del que soc absolutament partidari, que quedi clar. Ara bé, allò que es miri com es miri atenta contra la més elemental legalitat democràtica, és la prohibició i intent de judicialització de l’adquisició d’urnes. La sanció preventiva davant un suposat delicte. Davant d’això, i suman-t’hi a què components de la Mesa del Parlament de Catalunya poden ser jutjats per permetre un debat, i una votació, cal dir, cal avisar, que políticament i socialment totes dues accions obren inquietants perspectives que van més enllà del possible referèndum. Que ultrapassen la qüestió estrictament independentista.
Cal dir, cal avisar, que el govern espanyol ha arribat, i em temo que ha començat a superar-los, a uns límits en els que la discussió sobre la qualitat democràtica de la seva acció, és sobrera. Cal dir, cal avisar. que està entrant en un territori més que relliscós per més que l’avalin els vots majoritaris de tres o quatre partits, perquè la democràcia no és solament qüestió de vots, sinó que també de caràcter. De consciència de que hi ha límits, assumits i respectats pel poder. Pels diferents poders: executiu, legislatiu i judicial. Que a més han de ser absolutament autònoms i independents els uns dels altres.
Comença a ser hora de recordar als qui no són independentistes, però sí demòcrates, aquells versos de Martin Niemöller, i no de Bertolt Brecht com diuen alguns ignorants que volen passar per saberuts, i penso en Josep Cuní que els repeteix cada dos per tres: “Primer es van endur els jueus, i jo no vaig dir res perquè no sóc jueu. Després..”. I cal dir que el pastor luterà Niemöller no feia amb ells literatura més o menys antinazi, antifeixista, sinó que parlava d’ell mateix. De què quan tot havia començat, efectivament ell no havia dit res. Després es va adonar de quin era el veritable caràcter d’allò que ell no havia sabut veure ni entendre en el seu inici, i es va implicar. Tard. Però ho va fer. I, efectivament, al final també se’l van endur a ell. Sortosament va poder sobreviure. No tots, incloent alguns que ni tan sols es va implicar tard, van tenir tanta sort.
Siguem seriosos, senyor Arbós
Altre exemple. Ahir, dijous, es va presentar al Col·legi d’Advocats de Barcelona Tercera Via i Construïm, un més dels trenta-set o trenta-vuit pel cap baix, manifestos de la tercera via, la qual prou sabem que és una via morta. Entre els qui el presentaven estava Eugeni Gay, que era vicepresident d’un Constitucional de constitució aleshores més que dubtosa, i que va perpetrar aquella alegre operació de massacrar l’Estatut d’Autonomia que havia estat votat pel Parlament de Catalunya i pel Congrés espanyol. I també Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional. Algú que sempre que jo o la Mercè l’havíem sentit parlar, l’havíem vist com un home ponderat, equànime, rigorós en les seves expressions i afirmacions. Fins ahir.
Potser seria per causa del nerviosisme que corre pels rengles contraris –i cada cop més aviat enemics declarats– del procés cap a un referèndum, el senyor Arbós ens va semblar com si perdés tant els papers, com els estreps. I també, també, allò que abans es deia “els modus”. De primer, pel que he llegit, va admetre que segons alguns juristes –ell no es va mullar–, l’actual Constitució podria permetre un referèndum consultiu sobre la independència, però en cap cas un referèndum vinculant.
Deixant de banda la lògica fordiana, de Henry Ford quan va dir respecte del seu Ford T allò de: “el client podrà escollir el color que vulgui, sempre que sigui el negre”. Mena de burla que en aquest cas podria ser: la majoria podrà votar Sí, sempre que assumeixi que sigui el que sigui el resultat al capdavall triomfarà el No. Aquesta part no va ser passada per televisió i sols que l’ha he llegit. Però anem per altra part que sí que vam podem veure a 8tv.
El que sí que va poder veure va ser el que segueix. Com recordareu, no fa gaire Puigdemont havia dit que la “Constitució espanyola autoritza l’exèrcit a actuar contra els seus propis ciutadans, quelcom que només es recull en una altra constitució a tot Europa, la turca”. I en l’esmentada presentació, el senyor Arbós, d’una manera més aviat histèrica –es pot recuperar la imatge per internet al programa 8 al dia de 8tv, en l’espai final de notícies– es va posar a fer escarafalls, i a cridar: “Mentida!, Mentida!”, com si estigués en una discussió mes aviat tavernària. “Això dels tancs és mentida!”, cosa que no havia dir Puigdemont, mentre agitava irat els papers del Manifest.
Veient-lo, tant la Mercè com jo vam pensar que el catedràtic de Dret Constitucional o tenia un lapsus, o no s’havia llegit bé la Constitució Espanyola, ja que al Títol Preliminar, els articles del qual tenen una qualitat especial respecte del de la resta, es diu ben clarament, i no tradueixo: Art. 8 1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.
I per més jocs de mans que es vulguin fer, la defensa de la “integritat territorial”, significa impedir trencar-la. O sigui, impedir la separació. I fer-ho per via militar. I si arribat el cas l’Exèrcit intervingués a fi de complir la missió que, constitucionalment, té encomanada, és evident i lògic que ho faria utilitzant tots els elements de què disposa. Incloent els tancs si calgués. I en aquest punt, permeteu-me dir que les maniobres que sense avisar du a terme constantment per terres gironines l’Exèrcit espanyol, no són obra de l’atzar ni de la casualitat. Tenen un significat.
I a més…
Però encara hi ha altre element més. La Llei Orgànica 4/1981, preveu la possibilitat de declarar les tres formes d’excepció presents en l’article 116 de la Constitució: els estats d’Alarma, d’Excepció i de Setge. En els dos primers hi a una minva creixent de llibertats ciutadanes. Però el de Setge va més enllà i diu al seu punt 1 “Cuando se produzca o amenace producirse una insurrección o acto de fuerza contra la soberanía o independencia de España, su integridad territorial o el ordenamiento constitucional, que no pueda resolverse por otros medios, el Gobierno, de conformidad con lo dispuesto en el apartado 4 del artículo 116 de la Constitución, podrá proponer al Congreso de los Diputados la declaración de estado de sitio”. Altra vegada la integritat territorial, i a més aquest tètric “o amenace producirse”. Altra vegada, també, l’amenaça preventiva.
I un cop llegit sencer el llarg articulat d’aquest estat de Setge, el podeu trobar a internet, es fa evident, que no es tracta simplement de militaritzar les policies municipals, ni de fer tancar els bars a les 12 de la nit i ja està. No.
I veient algun personal que pul·lula per algunes televisions espanyoles, i llegint alguns articles i opinions d’alguns diaris, en paper o digitals, espanyols, la Mercè i jo estem d’acord que no ens agrada gaire com s’ha conformat la Unió Europea, però ara per ara val més que Espanya, i nosaltres amb ella, estigui dins, no sigui cas que…
I prou per avui, amigues i amics. Rebeu, com sempre, una cordial salutació i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
PD. Com a complement, val la pena recordar que Puigdemont, Junqueras i Romeva, havien demanat al Senat espanyol un espai a fi de poder explicar en la capital del centre això tan complicat per a alguns del referèndum. I el Senat ha rebutjat aquesta petició. Ha estat Manuela Carmena qui els ha ofert un espai a l’Ajuntament a fi que es pugui fer l’acte. L’alcaldessa de Madrid s’ha posat a l’altura de la Unió Europea, que també va cedir un sala a tots tres a fi de fer les explicacions que volien fer, alhora que el Senat espanyol a la de les caquetes de gos que de vegades trobem, i trepitgem, pels carrers.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!