Amics i amigues:
deia la meva santa àvia: Déu ens en guard d’un ja està fet. I sí. Ara ja està fet. El diumenge es va celebrar l’esperada assemblea de la CUP i rodals –o sigui els molt diversos, i en alguns casos també dispersos, grups i grupets que s’atorguen una representativitat quasi que universal de la societat catalana, quan ni tan sols representen els veïns del carrer on tenen instal·lat el seu localet.
Una assemblea en la què prèviament, en el seu disseny ja s’anaven a Can Pistraus les regles de tota lògica, democràtica o no, muntant una pintoresca, per ser prudent, operació. Una mena de minicampionat basat en eliminatòries, que consistia en què els assistents havien de votar per tres vegades sobre unes opcions de les quals, cal ser seriosos, la gran majoria potser que se sabien la música, però no tant la lletra. I també com i a través de quines discussions i de quins mecanismes s’havia arribat a confegir aquelles alternatives que havien de votar. Part curiosa d’aquesta lligueta era, pel que sembla, que els diputats de la CUP al Parlament no tenien vot malgrat haver estat escollits per més de tres-cents mil ciutadans. ¿Potser hi havia por que no estiguessin contaminats pel seu tracte amb la gent de JxS?
Penso jo que amb aquest absurd disseny pretesament arxidemocràtic, podria haver-se donat el cas que l’opció guanyadora fos més aviat la supervivent d’aquella marató electoral que no pas altra cosa, però l’atzar, o el que sigui, ha fet que tot plegat hagi acabat tenint un to esperpèntic que no sé si ha fet plorar gaires amics, però sí que ha fet riure molts enemics a costa de l’habilitat dels catalans, que és històrica, de fotre’ns un tret al peu volent caçar alguna llebre. I encara tenim sort, que les eleccions generals ha deixar el Parlament espanyol com l’ha deixat. Per mi no és pas cap consol.
Conclusió. El cert és que s’ha produït un ridícul resultat final que –vulguin o no els caps pensants dissenyadors de l’assemblea, i per més que presentin tota mena de proves, a posteriori, sobre l’acció d’un atzar burleta i faceciós–, ha creat tota mena de sospites arreu. A més de tota mena de conyes. I fa que al capdavall la solució al problema creat per ells, acabi en mans del nucli dur de l’organització, tot muntant aquesta curiosa acció d‘una consulta ràpida de totes les assemblees del territori. Acció que pot permetre qualsevol decisió final del ja mencionat nucli dur.
I encara hi ha un altre element que no podem deixar de banda. I és l’assemblea en si mateixa. Perquè parlem clar. S’ha pretès vendre garsa per perdiu tot dient que 3.030 assistents-votants, en representació d’ells mateixos i de ningú altre més ja que es va apuntar qui va voler –per cert ¿quants van ser els qui es van abstenir en la votació final? Seria una dada més que interessant–, representen les masses de la Catalunya més avançada, quasi que ja revolucionària. Una pretensió que és voler enganyar-se a un mateix, si es fa seriosament, o altra cosa més perillosa, i força poc honesta, si s’és conscient de la realitat.
I parlat de l’atzar. Einstein, que entenia força de coses tan complexes com és la física i fer encara més complexes càlculs, no hi creia en l’existència de l’atzar, i d’aquí aquella seva afirmació –tan manipulada després pels creacionistes– en la que afirma que Déu no hi juga amb els daus.
El joc parlamentari
Dic tot això, partint de la base de què la CUP té tot el dret del món a donar o negar el vot al candidat de Junts pel Sí. Exactament igual com el tenen, i ho han fet, la franquícia de Podemos, El PP, el PSC o Ciudadanos. És el joc parlamentari. Ara bé, després ni s’ha de donar cap explicació addicional i justificadora, en el fons carregada de mala consciència. I molt menys fer cap escenificació teatrera, que ni tan sols teatral basant-se sols que en un nom. Perquè quan es vota el president del futur Consell Executiu de la Generalitat i ja no s’esta sotmès a la vella mentalitat política, s’ha de tenir clar que s’està votant no una persona, sinó que un projecte polític. Un programa d’acció que va més enllà d‘aquell qui serà president, per més que aquest sigui, evidentment, molt important.
En aquest cas, el nostre cas, un govern com el que sortiria de JxS, avalat per més d’un milió sis-cents mil votants, estigui o no presidit per Artur Mas pot ser rebutjat per múltiples raons. Des de posicions de dretes especialment reaccionàries fins a posicions unionistes o federalitzants acceptablement progressistes… I encara molt més des de posicions radicalment d’esquerres que es presenten, entre altres coses, com anticapitalistes, anti Unió Europea, contra els monopolis, les privatitzacions, etcètera, etcètera.
Però no és aquest el cas de la CUP la qual, o les quals, després de proclamar en una curiosa exhibició de filologia política, que el qui no importa, sinó que primer que res és el què i el com, acaben dient que “si ens canvien el qui“, serà més fàcil discutir sobre les altres dues categories gramaticals. O sigui, que si ens ho miren a certa distància, fredament, el problema no és pas el programa lògicament previsible en JxS: obertament pro Unió Europea, model econòmic basat en la llibertat de mercat, respecte absolut a la propietat privada dels medis de producció i de canvi, iniciativa privada primant sobre la pública…. Sinó que una qüestió estrictament personal. Quasi que una fixació d’arrel freudiana.
Al capdavall de tot el procés, el problema és únicament el qui, Mas. I com ells saben que no se’l pot enviar a casa i ja està, han dit més d’una vegada que sí, que és evident que hauria d’estar en el nou govern, però no com president. O sigui, que un govern en el que fos president qualsevol de JxS, Lluís Llach, posem per cas, com figura decorativa presidint actes oficials, i amb Artur Mas sent un “simple” conseller en cap que decidís plenament en les qüestions serioses, ja seria molt més acceptable. La incoherència és absoluta. O és diu no al previsible programa de JxS, i s’assumeixen les conseqüències globals pel procés de sobirania d’aquest no, o es discuteixen elements concrets del programa de govern. Exigint fins i tot participar en ell.
Esperit d’ONG o demagògia?
És clar, que per fer això calen dues premisses. La primera és tenir una concepció clara de què es vol i quins són els elements, les vies, que permeten avançar cap a l’objectiu. Cap un canvi no simplement social, sinó que de la societat. Perquè denunciar els errors, les mancances o les maldats del capitalisme, posem per cas, sense avançar, sense plantejar quines alternatives, possibles, es presenten, i quines cotes es volen conquerir és, en el millor dels casos, un esperit d’ONG, i en el pitjor simple demagògia.
La segona premissa, i ja que he començat amb una dita popular acabaré amb altra, es pot definir amb aquella afirma que qui vulgui peixos s’ha de mullar el cul. I fins ara la CUP, que havia aixecat moltes esperances com una nova i jove manera de fer política, més aviat ha fet com el capità Aranya, que embarcava les tropes i ell es quedava en terra. O sigui, que tan radical com es presenta, l’aterra el compromís ferm. I les seves conseqüències
Fixem-nos. S’han presentat com els grans factors del 9N, però els seus diputats no van estar en primera línia, i d’ells allò que tots recordem sols és que l’espectacular abraçada del David Fernández amb l’ara execrable Mas… però mentre que els encausats pel 9N són dos convergents i una d’Unió, que també té conya, el Baños i algú més s’han limitat a fer acte de presència, solidària, a les escales del Palau de Justícia de Barcelona. I ara, en el nou parlament, han impulsat una pomposa, grandiloqüent, i inoperant, declaració d’inici de desenganxament d’Espanya. Però com que no volen mullar-se el cul amb l’excusa de no voler càrrecs polítics no estan a la Mesa del Parlament… i el govern espanyol fa un dur advertiment a diputats de JxS… i també de Catalunya sí que es Pot. I de Ciutadans! que que encara té més conya. No, amics, no. Això no és seriós.
I ara esperem quina nova sorpresa tindrem el proper diumenge. I prou per avui, amigues i amics, i fins a dimecres que ve. Cordialment, com sempre
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!