Amics i amigues:
avançant en el fil sobre els esdeveniments del segle XVIII, en bona mesura l’orígen de la situació actual, cap a mitjans del segle pot dir-se que s’havia assumit de manera ampla, i d’acord amb la concepció de ser súbdit i no pas ciutadà propi de l’època, que Catalunya era una part més no tant d’Espanya com de la monarquia espanyola. Va ajudar aquesta concepció –i que ningú no s’esveri– l’eliminació de la diversitat de furs i constitucions de les diferents parts de l’antiga Corona d’Aragó, i per tant també els evidents privilegis existents amb els Àustries cap als súbdits de la Corona de Castella respecte de les altres parts del regne.
Ara, amb la desaparició de les fronteres interiors, els catalans podien des del punt de vista legal, per més que no sempre de l’efectiu, accedir i tenir càrrecs a qualsevol lloc de l’administració del regne, formar part amb tota mena de graus dels exèrcits reials i, a partir de Carles III comerciar des de ports catalans –o sigui, sense haver de passar per Cadis o Sevilla– amb ports de les colònies americanes. Això darrer va ser important, ja que va propiciar, entre altres coses l’aparició i consolidació d’una interessant indústria tèxtil amb els aleshores famosos teixits d’indianes. Així com la formació d’una marina comercial i amb ella un interessant sector comercial d’exportació i importació. A partir del regnat de Carles III, es pot dir que Espanya existia com un fet assumit col·lectivament, i on la majoria dels catalans, se sentien a gust.
Per més que en aquell unitarisme territorial hi havia algun element no acabava de quallar. Com ara és la llengua.
Llengua viva malgrat tot
Malgrat tots els esforços legals i paralegals, incloent l’obligatori ús del castellà a sermons i prèdiques a les esglésies, lloc on tothom sense excepció anava com mínim un cop a la setmana, el català va seguir sent la llengua pròpia a tots els nivells socials. No sols entre pagesos i sectors populars, sinó que també en les classes altes.
Mostres d’això són les contínues exhortacions de les autoritats eclesiàstiques a fi que tant a pobles com a ciutats mitjanes es deixés de predicar en català. I altra mostra encara més contundent és que malgrat les disposicions sobre l’eliminació del català del món de l’ensenyament, immediatament posteriors de la victòria de Felip V –qui havia assumit i volia imposar Castella com el seu model de regne– alguna cosa no acabava de rutllar. Així ja al 1768, una cèdula de Carles III insistia que: “la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana donde quiera que no se practique” (senyal que hi havia llocs on això passava), i ordena a tota mena d’autoritats civils, judicials i eclesiàstiques la màxima “diligència en estender el idioma general de la nación, para su mayor harmonia y enlace recíproco”. Cal parar compte que a l’ensenyament, i encara més el llatí i la retòrica, accedien bàsicament les classes benestants, altes i noblesa.
I quasi que vint anys després, el 1783, el valencià Joan Antoni Mayans (defensor per cert de la identitat entre català i valencià) escrivia que “entre las instrucciones secretas que tenia el gobernador militar de Tarragona (…) una de ellas era acabar el lenguaje del país”. Cosa que evidentment no va aconseguir.
En aquest punt de la realitat del català al llarg del segle XVIII, recomano la lectura del llibre de Martí de Riquer Quinze generacions d’una família catalana. A banda de ser una lectura en molts passatges força divertida –en el sentit brechtià que divertit és el contrari d’avorrit, no de seriós–, i en la qual través d’aventures, desventures i de vegades trapelleries dels Riquer i un conjunt de llinatges: Remolins, Sabater, etcètera que a ells s’hi van anar incorporant, s’hi troba una visió viva tant d’esdeveniments històrics, com de les diferents formes de vida i de comportament que a través de cinc segles ha anat vivint no solament una família amb per social i de vegades polític, la Riquer i afegitons, sinó que també una determinada classe catalana. Comportaments sovint ben contradictoris amb la visió de vegades força estereotipada que tenim de com era i actuava determinada classe de gent als diversos temps passats. Formes d’actuar que no sempre obeïen a les que nosaltres pensem que eren les convencionals, i que en aquest llibre han estat recollides “des de dins“. Sovint amb força més vivor que a molts llibres de seriosa història social.
Però tornem a la qüestió de la llengua. El 1705 un Riquer enllaçaria amb una Sabater. Dues famílies filipistes, fins al punt que el pare d’ella, Anton de Sabater que el 12 o 13 de setembre del 1714 havia entrat a cavall a la Barcelona vençuda i dos dies després passava a ocupar el càrrec de primer regidor de l’Ajuntament de Barcelona, “succeint” directament Rafael de Casanova. De fet s’havia format en una societat en la que el català era la llengua normal.
Ara bé, els fills del matrimoni De Riquer Sabater havien crescut i format en la Barcelona que a la porta dels pixadors de l’Ajuntament s’havia penjat un cartell que posava 100, burla de l’espai on es reunia el Consell de Cent –burla en la que cal pensar que havia participat l’avi–, i per tant havien anat a unes escoles on teòricament s’havia desterrat el català de l’ensenyament. Però, Martí de Riquer recull en el seu llibre fragments de la correspondència de Felipe-Mariano de Riquer i de Sabater, amb amics i familiars. I aquests usen normalment el català. Més encara. Hi ha una carta escrita en castellà que més aviat dona ganes de riure, i que expressa ben clarament que no era pas la llengua habitual de Felipe-Mariano de Riquer i de Sabater. I penso que aquest fet es pot extrapolar a bona part dels sectors que cal considerar cultes de la societat catalana d’aquells temps, que tant escrivint com parlant, achafaven d’allò més el casteplano. Com veurem quan toqui que seguia passant al 1813.
1808, ¿dues guerres?
I arribem al final del que després es diria “vell règim”. El 1808, es produeix el que sembla ser la consolidació pràctica i objectiva que a Catalunya la idea d’Espanya creada durant pràcticament els darrers cent anys ha quallat. I alhora, paradoxalment, una mostra que es funciona diferent. Que al mateix problema es dona aquí una solució diferent que la que dona l’Espanya castellana, o castellanitzada. Molt possiblement perquè hi ha dos elements que Josep Fontana defineix tot just amb dos grans trets: la llengua, com un fet col·lectiu –tot just les mostres de persecució que aquí he recollit estan tretes del cinquè volum de la Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar i del que Fontana és l’autor–, i la persistència d’un passat històric, segles d’un estat propi, estat en el sentit polític, marxista si es vol, del terme, que ha creat una memòria històrica. Un sentit i forma d’actuar que pot definir-se com nacionals. I que em permeto dir que ha seguit existint fins els nostres dies.
Com és sabut, el 1808 esclata la guerra contra Napoleó. No contra cap invasió francesa que diuen els llibres espanyols d’història, ja que aquelles tropes van entrar convidades per Godoy amb l’ànim d’envair Portugal i repartir-se’l amigablement. Per altra banda, de fet va ser una guerra força contradictòria. Barreja d’elements. Per una banda de reaccionarisme social, fidelitat a la vella i força podrida monarquia Borbó i fanatisme religiós, tots tres espantats igualment per l’esperit de la Revolució Francesa. Alhora que també mostra d’espontània iniciativa popular, de consolidació del concepte aleshores nou de pàtria i de nació, i de desig de profunds canvis socials inspirats tot just en els principis de la Revolució Francesa. Que consideraven traïts pel Napoleó emperador.
Però no és aquesta la qüestió. La qüestió és de noms. A Espanya, aquesta guerra serà d’Independència. O sigui, apareix un sentit nou, i en aquest punt força avançat. Però a Catalunya serà la Guerra del Francès, la de contra l’enemic secular des del segle XII, si no abans. I encara hi ha altre element interessant. A Catalunya, immediatament i de forma espontània es forma una Junta General de Catalunya a fi d’organitzar la resistència davant del francès, fet que també es produeix a molts altres llocs d’Espanya. Aviat però, aquest moviment espontani se centralitza en un organisme que rep el pompós nom de Junta Suprema Central, i que tindrà com a seu Aranjuez.
I ja tenim un nou cas de debat entre hispanocatalans i hispanoespanyols, si se’m permet. Causat des del primer moment pel caràcter jacobí del naixent liberalisme espanyol. I també de manipulació centralista davant d’un funcionament diferent per part de Catalunya. El cas va ser el següent. La Junta General de Catalunya es va resistir a incorporar-se a la Suprema Central posant-se a les seves ordres. I a l’octubre de 1809, en el manifest de convocatòria de corts que en nom de la Junta Superior Central va redactar Manuel José Quintana aquest va escriure amb ira i ràbia. “La hidra del federalismo, acallada tan felizmente en el año anterior con la creación del poder central –o sigui la Junta Superior Central– osa otra vez levantar sus cabezas ponzoñosas”. Déu-n’hi-do!
Aquesta Junta Central vol ser això, un organisme suprem que ho centralitzi tot, perquè el cor de la nova Espanya que està apareixent, l’Espanya liberal que intenta trencar amb el passat, segueix sent castellà d’arrel, pensament i conviccions. Castella i el que és castellà com l’única essència possible d’Espanya. i això ho veurem als dos segles següents i fins i tot molt temps després, des d’Américo Castro i Ortega i Gasset fins a la “llei Wert”. I segueix sent així.
I prou per avui, amigues i amics, i fins a la setmana vinent que avançarem una miqueta més en aquesta història.
Francesc Font
PD. Aquest llarg passeig al llarg de la història, una part de la nostra història, té com a objectiu arribar al nostre temps actual, el qual no deixa en bona part de ser conseqüència de fets anteriors.
La idea era, i és, dedicar les dues darreres cartes de la sèrie tot just a la nostra realitat actual. Plantejant-se, com a preguntes no retòriques: ¿quina és la possible República Catalana a la que aspirem? ¿Quines bases i modes econòmics, i per tant socials, i per tant de societat, cal situar com a objectiu? ¿Independència i prou sense modificar res de fons? Independència ¿de què i de qui? Això anava, anirà, al final, però hi ha fets d’ara mateix sobre els que cal fer una reflexió. Tot just de futur. I un d’aquests és el de les declaracions de Jordi Cruz, i també algunes de les reaccions de justificació i de solidaritat amb elles, quasi que de satisfacció, que han creat.
Com ja sabreu, Cruz ha declarat ple de satisfacció que a la seva cuina té gent treballant gratis. Per l’ensenyament… i el menjar i un llit per dormir. És ben cert que gràcies a això, els components d’aquest nou proletariat que somia ser futurs triomfadors –futurs imitadors del mestre, no ens enganem–, aprenen amagats secrets culinaris. I a més fan currículum. Ben mirat, tampoc no cobren els alumnes a les escoles, ha dit algú. Però cal suposar que en aquest cas de la cuina d’Àbac, els deixebles no es limiten a mirar i aprendre, sinó que penquen. O sigui, i parlant en termes d’economia clàssica, amb el seu treball aporten valor treball als productes que ven, i cobra, el senyor Cruz. A preu d’estrelles Michelin.
Que aquest s’hagi queixat de les crítiques i digui que són burrades, ho trobo lògic i comprensible. Que una germana seva, Cristina Cruz, regidora de l’Ajuntament de Manresa per ERC i sindicalista de CCOO hagi defensat el germanet i lloat la iniciativa, no m’estranya, ja fa molts anys que sé que Comissions està plena de gent sindicalista de professió, i prou, i sobre l’esquerranisme d’ERC ja en parlaré altre dia. Però que Pere Chias, del Gremi de Restauradors de Barcelona arribi a dir que tenir gent treballant gratis per l’ensenyament i el menjar és gairebé “una obra de caritat”, supera els límits del filldeputisme i ens porta a molt de temps, fins i tot segles, enrere… ¿o potser que ens situa en un futur de vint-i-cinc anys?
¿I què dir, també, de la ideologia que s’ha anat inoculant a amples sectors dels assalariats? Dir classe treballadora, potser ho veuran com un insult, ja que ara ja no són ni tan sols suposada classe mitjana, sinó que abstractes emprenedors? ¿Són conscients que quan acabi el seu període d’aprenentatge pel menjar i el dormir, es trobaran que allà on cerquin feina molt possiblement s’hi trobaran ja altres altres que estan treballant, perdó, aprenent, pel menjar i el llitet? Pel menjar i el coneixement? No, temo que no ho són.
I aquí no puc menys que denunciar també la més que tímida reacció del govern, i el silenci, habitual davant de les qüestions laborals –que no es fan front cremant contenidors ni trencant vidres– dels qui es defineixen com anticapitalistes. Tot això ho deixo pel final, però ja començo a demanar-me quina mena de Catalunya aspiren uns i altres a construir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!