Amigues i amics:
la intenció d’aquesta sèrie de cartes que du el nom genèric de Referèndum era, i ho segueix sent, sortir al pas d’una tesi que es repeteix de diferents, però insistents, maneres. Una tesi segons la qual l’actual moviment independentista català ha estat poc menys que inventat, si més no impulsat i promocionat, per alguns polítics interessats. Artur Mas el pitjor de tots, esclar. Per a uns i també pels altres.
Sobre això del Mas, no deixa de tenir la seva gràcia la contradicció –les contradiccions fan avançar la història, però–, d’haver jo escrit el que vaig escriure sobre ell tot just després de la Diada del 2012, i que ara, sense renunciar a res del que vaig dir aleshores –que no va ser cap mena de desqualificació personal, perquè com li passa al diputat Rabell, quan en política se la utilitza, també s’està demostrant que no es tenen arguments vàlids–, afirmi que en aquest moment no és pas ara l’enemic principal, i tal com s’estan posant les coses possiblement que ni tan sols secundari, dels qui seguim definint-nos com d’esquerres, però que estem rotundament en desacord amb l’estat-nació espanyol. Som d’esquerres no com a bonica definició de principis… sense objectius finals, sinó que d’esquerres transformadores. Amb la convicció que sí, que és imprescindible transformar el que existeix, no simplement millorar-lo, menys maquillant-lo. I molt menys encara criticar-lo, i prou.
És aquesta una qüestió que deixo pel final de la sèrie. Per més que a fi que s’entengui aquesta contradicció, recomano que es llegeixi l’exemple de la mata de jonc, tal com l’explica Ramon Muntaner a la seva Crònica. I torno al que havia començat a dir.
Ben cert que el que estava previst eren cinc o sis lliuraments, dels quals vaig donar fins i tot els continguts temàtics. I no menys cert que ara estic al dissetè lliurament, i encara a quatre o cinc del final previst. Com a excusa, excusa objectiva, diré que en el transcurs dels lliuraments han passat coses. Massa coses. Com el sobtadament tan promocionat llibre de Marfany, i l’afegito dels articles de Jordi Amat, descobrint-nos i explicant-nos que la burgesia catalana havia creat el nacionalisme espanyol. Una tosca manipulació de la realitat històrica gens digna de qui diu que té el materialisme històric com a element de guia. Com ja vaig comentar i tornaré a fer-ho. O el debat a l’Ateneo de Madrid de Mas amb Garcia Margallo, el qual va repetir aquella fal·làcia que la Guerra de Successió va ser solament que una guerra dinàstica. Més altres esdeveniments que vaig considerar que calia comentar sense sortir-se’n de la qüestió central. I així m’han anat sortint digressions i més digressions.
La gran pregunta
Havent dit això, segueixo amb la pregunta que ja he formulat dues o tres vegades al llarg d’aquestes cartes, que està en l’origen de l’origen d’aquesta sèrie i que no veig ni sento que ningú faci o se la faci i per això la repeteixo. Com s’entén, com és possible que malgrat les derrotes, els atacs, les desqualificacions, les persecucions, les prohibicions, les dictadures, els poderosos governs hostils si no declaradament enemics… i també, també, malgrat les traïcions, les desercions i les inseguretats pròpies –ara mateix tenim el cas de la denunciada i voluntària rebaixa, per no dir submissió, del català a l’espanyol a algunes universitats– que s’han succeït al llarg de tres-cents anys de dinastia Borbó, la consciència de catalanitat no hagi esdevingut en simple regionalisme de sarsuela? I que el el català no hagi desaparegut com a llengua de cultura i de relació a qualsevol nivell social?
I també ¿com és possible que malgrat tot el que ja he assenyalat, malgrat l’existència d’un model autonòmic que aparentment podria satisfer les aspiracions de la gran majoria, una gran majoria composta per catalans de primera generació, i fins i tot de la directa immigració, es parli molt seriosament i de forma majoritària de fer un simple i democràtic referèndum? I també ¿per què el nacionalisme espanyol és incapaç d’acceptar-ho i així derrotar democràticament el nacionalisme català en les urnes?
Faig aquestes preguntes perquè de fet, i deixant-nos de boniques llegendes, dins de les moltes possibles nacions que hi ha hagut a Europa i que no han reeixit perquè per una o altra raó van acabar sent absorbides si no dissoltes dins d’altres penso, i soc conscient que em repeteixo, que som un cas una mica especial. No comparable a, posem per cas, Escòcia, o Flandes.I tampoc, tampoc per més que aparentment ho sembli, al del País Basc. Tres casos que malgrat el que pugui semblar, són ben diferents del nostre.
Torno a la Història (amb majúscules)
Fem un salt enrere. Al llarg de l’Edat Mitjana, hi havia a Europa el germen de moltes possibles nacions, algunes avui inconcebibles. Pierre Vilar a Pobles, nacions, estats, les defineix com a protonacions, la gran majoria de les quals han desaparegut –unes vegades va ser de manera pacífica altres no tant–, en ser incorporades o assumides per guerres, casaments o compres per altre que les va anar fagocitant, quant a entitats polítiques actives i amb personalitat política i jurídica. Sobre aquesta qüestió, Vilar recollint un treball de Jacques Le Goff, cita de l’existència amb personalitat nacional –nacional en el sentit del segle XII–, de normands, bretons, brabançons, sicilians, llombards, i encara podríem afegir provençals, sicilians, savoians, borgonyons, aquitans, bavaresos…
La gran majoria de totes aquestes possibles nacions, o protonacions, no són ara mateix més que un nom regional i gràcies. ¿Algú pensa seriosament en l’existència de Borgonya, Brabant, Vèneto, Llenguadoc o Aquitània com nació-estat normal? ¿Amb seient i dret de vot a les Nacions Unides? ¿Formant part de la Unió Europea? Però no hi ha cap raó racional (no sempre les raons són racionals) que permeti negar, considerar impossible, que ara mateix, a Europa, existís una gran Borgonya o una poderosa Aquitània… i també que hi hagués una simple regió d’una d’elles, un petit espai dit Ille de France. Tan petit, que seria la meitat que Catalunya.
Val la pena ser conscients d’això perquè, objectivament i deixant-se de misticismes patriòtics i fins i tot de proteccions divines, idees i concepcions de les quals no estan lliure cap nació, ni oprimida ni opressora, l’evolució, el devenir de la història no obeeix a cap designi superior, per més que els seus resultats s’acostumen a sacralitzar i ser presentats com si fos així. O com una realitat absoluta i ja immodificable pels segles dels segles. I dic això, perquè tots aquells que s’esveren sols en pensar en l’absurd, quasi que físicament impossible, i a més il·legal, d’una República Catalana, considerarien no menys absurd i irracional dubtar de la legalitat de l’existència d’una Noruega, d’una Irlanda o d’una Islàndia. I tantes altres nacions ara vistes com “de debò”, quasi que “des de sempre“… aparegudes i formades al segle XX.
Dins d’aquesta visió quasi que mística de les raons de la formació i existència de les nacions “de sempre” –encara que sols tinguin poc més de setanta anys com Islàndia–, reclamar la independència de Catalunya, la ruptura amb Espanya, és anar contra la normalitat i la realitat de les coses reals i normals. La qual cosa és una mostra de la prepotència del gran davant del petit, i que la voluntat dels ciutadans no hi compta.
Però el gran problema, que no veig que afrontin obertament els partits, grups i moviments que es defineixen com a independentista, és per quines raons –no d’ara mateix, sinó que històriques– raons l’estat nació dit Espanya no ha aconseguit formar-se de debò, completant-se en una unitat normal i convinguda per tothom. Més encara, perquè Catalunya, més que no el País Basc i altres, mai no ha encaixat del tot dins d’aquest estat-nació.
Ni tan sols ho va acabar de fer en aquells temps en els que la burgesia catalana suposadament s’havia, com afirmen Marfany, Amat o Garcia-Margallo, no sols s’havia espanyolitzat sinó que havia esdevingut la formadora, si no és que creadora, del nacionalisme espanyol. Cosa falsa, perquè el nacionalisme espanyol sempre ha estat d’arrel castellana, i també que la que si va incorporar, més que no crear, va ser un sector molt concret, i presentar la part com el tot és fer trampa. Però això queda per la setmana vinent.
Així que, amics i amigues, prou per avui. Rebeu un fort salut i fins a la pròxima setmana.
Francesc Font
PD. Que li passa a TV3. Cap al migdia, i com a darrere part del programa Els matins, a TV3 hi ha un espai de debat sobre actualitat política. Els dilluns i dimarts hi ha fixos dos tertulians, Alejandro Tercero i Nacho Martín respectivament, que pel que sembla tenen carta blanca per actuar de comissaris polítics de la dreta extrema. No sols fan llargs mítings sobre qualsevol posició o idea progressista o que faci ferum de nacionalisme català, sinó que amb una total manca de respecte, i l’absoluta tolerància de qui té la responsabilitat de conduir la tertúlia, tallen sistemàticament i sense gens de respecte cap a posicions o idees que no els agraden, les intervencions dels altres participants. Mentre que sistemàticament demanen total respecte a les seves intervencions i a les seves idees. Fins i tot quan el que fan és estar tallant la intervenció d’un altre.
El proppassat dimarts 25 d’abril, però, l’actuació de Nacho Martín ja ha estat intolerable. Intol·lerable i indignant. Ja cap al final, a tallat sistemàticament, de manera prepotent i menyspreativa, l’intent d’intervenció de la periodista Marta Lasalas. I cal dir intent, perquè en cap moment ha pogut dir més de cinc paraules seguides. I per més que Lasalas li deia que ella l’havia deixat parlar sense interrompre’l, li demanava que la deixés parlar i encara una vegada i una altra tenia a la boca la parula perdó –perdó ¿per què?, ¿per no pensar igual que aquell sistemàticament maleducat comissari polític?–, amb la total no sé si passivitat o consentiment de la Núria Solé, Nacho Martín s’ha sortit amb la seva. I Lasala ha quedat reduïda al silenci. El lamentable és que els altres contertulians: Empar Moliner, Carod Rovira i la mateixa Lasalas, no s’hagsn aixecat i els hagin deixat sols. A la Núria Solé per la seva passivitat i al Nacho Martín per la seva manca d’educació.
I aquí cal una pregunta ¿què li passa a TV3? ¿Potser té complex de no se sap què?
¿O sí que se pot endevinar-se?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!