Amigues i amics:
acabava la 65a Carta amb cites textuals dels dos Decrets de Nova Planta. Uns decrets en els quals queda ben explícit que la Guerra de Successió espanyola, en la seva fase desenvolupada als territoris ibèrics no havia estat simplement un conflicte dinàstic, i prou, com sovint pretenen alguns historiadors i polítics espanyols, sinó que també un conflicte territorial. De domini d’uns territoris sobre altres, com obertament expressa allò de: “siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla”, en el primer Decret. I que sense dir-ho així d’explícitament, també està ben present en el segon.
Ara bé, tampoc no va ser una guerra entre bons, els austriacistes, i dolents, els borbònics o botiflers. I dic això, perquè va ser un conjunt d’esdeveniments força més complex. Tan complex, que els nostres Mossos d’Esquadra descendeixen directament de les Esquadres de Catalunya. Creades tot just a fi de perseguir els austriacistes que no s’havien rendit. Sobre aquesta complexitat, penso que és molt recomanable un petit llibre de Núria Sales, Els botiflers, 1705-1714. El que sí que va ser, fou un enfrontament entre dues concepcions de monarquia, d’estat. L’absolutista dels borbons francesos: “L’estat sóc jo”, que va exclamar Lluís XIV, i la més flexible de l’arxiduc Carles davant els drets històrics dels diferents territoris.
Dos territoris, dues concepcions
Aquesta segona concepció era majoritària entre les classes dirigents dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, ja que davant dels normals intents reials d’intromissió, es defensaven gràcies als furs, constitucions o costums consuetudinàries que el mateix rei havia jurat defensar i respectar. Per més que tampoc no hi faltaven en aquells territoris, com després es va poder veure, els dits filipistes. Partidaris de, per simplificar, la concepció de monarquia absoluta. On si que era dominant aquesta concepció, per més que també hi havia una minoria austriacista, era entre la classe dirigent, la gran noblesa, dels territoris de la Corona de Castella. Els quals havien estat els grans valedores davant Carles II, de la candidatura de Felip d’Anjou a l’hora de designar hereu .
Dit això, la qüestió que ens interessa ara mateix és que la victòria de Felip V no va ser sols la de l’absolutisme de matriu francesa, sinó que també l’expressió de superioritat de les lleis de Castella. Amb les quals era més rei. Va ser també, per tant. una victòria del regne de Castella sobre la díscola perifèria. I cal dir-ho així, perquè amb tots aquells territoris derrotats i sotmesos, el regne de Castella, Castella, esdevenia vertebradora d’Espanya. Com a partir dels inicis del segle XX teoritzarien un conjunt de pensadors castellano-espanyols seguint, de manera força discutible possiblement, algunes de les reflexions d’Ángel Ganivet fetes ran de la crisi cubana de les darreries del segle XIX. .
L’endemà de la derrota
S’ha escrit sovint pels pregoners d’una Espanya presentada com una unitat històrica gairebé que eterna, des de l’edat de les cavernes si més no, que l’endemà de l’11 de setembre de 1714 havent-se ja solucionat definitivament el problema successori, la vida a la Barcelona derrotada, i per extensió arreu Catalunya, va tornar a la normalitat. Sense explicar massa els qui això diuen què entenen per normalitat.
Estem al segle XVIII, i per bona part de la població del Principat el setge de Barcelona i fins i tot els seus motius, era un fet més aviat llunyà. De manera que de ben segur que el seguien amb més atenció i normalitat Voltaire a París o la gent de la Cort de Viena, que un pagès de la Cerdanya. Encara més un pastor del Pallars Sobirà o de la Terra Alta. Com també ho és que l’endemà de la rendició de Barcelona, a bona part de la Catalunya rural, que era en aquell temps la més extensa i generalitzada, la vida no és que va tornar a ser normal, sinó que va seguir sent-ho. Fins i tot va haver de passar molt de temps abans de començar a conèixer-se aquesta rendició a molts llocs i contrades. I encara més temps abans de començar a saber-se les conseqüències. Però aquestes van existir. Estan ja presents al Decret de Nova Planta, i confirmades en el seu desenvolupament.
També és cert que a la mateixa ciutat vençuda, l’endemà de l’entrada de les tropes franco-castellanes els seus habitants van tornar a la seva vida normal. Si per normalitat s’entén obrir la botiga qui té botiga, anar a treballar qui tenia feina, anar a comprar pa al matí, i fins i tot estar content que tot ja hagi acabat i per la qual cosa ja no hi ha hagi perill que et caigui una bomba damunt la casa… perquè és llei de vida que fins i tot durant les grans catàstrofes la vida segueixi. Més encara quan torna la calma.
Però si els qui diuen i escriuen això entenen com normalitat la destrucció sistemàtica i total d’un dels millors barris de la ciutat, a més a càrrec dels propietaris de les cases que s’havien de destruir; la construcció d’una imponent ciutadella militar a fi d’instal·lar en ella un bon gruix de tropa per vigilar la ciutat i els ciutadans; apropiar-se de les muralles que havia construït la ciutat per la seva defensa, i ara fer-les servir per vigilar-la i controlar-la; talar tots els arbres, incloent-hi els fruiters, enderrocar totes les construccions al llarg i ample de tot el terme municipal i prohibir-ne la plantació de nous arbres i la construcció de nous edificis durant pràcticament cent cinquanta anys i que durant aquest mateix període la ciutat estiguí en situació d’estat de setge, i per tant sota control militar i no civil…
Si algú entén això per normalitat, cal dir d’ell que té una greu tara político-mental.
Però no es va tractar sols que del càstig a Barcelona, la ciutat rebel i derrotada. O als més o menys partidaris o simpatitzants de la causa de l’arxiduc Carles. Perquè el càstig va ser contra tots els catalans, els quals es van trobar amb l’abolició dels costums legals i formes legislatives pròpies, substituïdes per altres de forasteres. Que a més estaven redactades en una llengua que la gran majoria no entenia. I si anaven a parar davant d’un tribunal per qualsevol raó, aquest també actuava, i l’obligava a actuar, en aquella mateixa llengua. Aquest fet seria dramàtic al segle següent en els judicis contra obrers per raons sindicals.
La pregunta és ¿com va subsistir, i salvar-se, el català?
El miracle, de la llengua
Com a complement d’aquesta pregunta, tenim frase d’aquell rei d’Espanya, Joan Carles I, dimit per mala conducta, que va tenir la barra de dir allò de: “nunca el castellano fué lengua de imposición”.
Doncs bé. 20 de febrer del 1717, es dicten des de Madrid instruccions secretes sobre el català als corregidors dels territoris on aquest es parlava –aleshores la distinció entre català, valencià i mallorquí eren de referent territorial, no de distinció de llengua–, en les que es diu amb una gran dosi d’hipocresia: “Pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado.“
Més endavant, la Consulta del Consejo de Castilla anirà més lluny i manarà que a les aules d’escoles, universitats i seminaris no hi ha d’haver cap llibre en català, ni tampoc no es parlarà ni escriurà aquesta llengua i que la doctrina cristiana s’ensenyarà i serà apresa en castellà. Afegint que: ”No se ha de elegir medios débiles y poco eficaces, sinó que los más robustos, borrando de la memòria de los catalanes todo aquello que pueda conformar-se con sus abolidas constitucioines, usos, fueros y costumbres”.
És ben explícit i gens dissimulat això de robustos i de borrar de la memòria. Però és evident que ni a Catalunya ni a Mallorca no es va aconseguir. Diferent ha estat el cas del País Valencià, qüestió que no entra en aquest treball, però que no deixa de ser interessant, perquè un millor coneixement de la història potser que podria estalviar algunes ficades de pota que no ajuden gaire.
Anem, doncs, a la qüestió. Al miracle de la llengua. Tant miracle, perquè és l’única llengua minoritària a Europa que malgrat haver tingut durant els darrers tres-cents anys una constant persecució oficial i legal, de vegades fins i tot cruel i brutal –com no la van tenir el polonès o el txec, posem per cas, per banda de Rússia, Prússia o Àustria–, molt menys el sard, el sicilià, el friulià, o el napolità a Itàlia, el bavarès i altres formes de l’alemany, i podria seguir, no solament va persistir, sinó que després de més de cent cinquanta anys de persecució i marginació, cap a mitjans del segle XIX va saber començar a redreçar-se i ser no solament la llengua d’un poble, d’una nació sense estat, parlada i poca cosa més, sinó que també una llengua de cultura. Una llengua que no sols ha tingut al llarg dels darrers cent cinquanta anys autors de qualitat que han estat traduïts, sinó en la que de manera normal podem llegir o veure representants Homer, Sòfocles, Dante, Shakespeare o Ibsen, entre els clàssics, o Joyce, Brecht o Mann entre els contemporanis ja clàssics, o fins els best-sellers de simple consum. I també estudiar física si cal, també.
El Calaix de sastre
És veritat que a banda de casos molt concrets, i força aïllats, la població de grau o per força va assumir la nova situació. La derrota havia estat total, i a més –per primera vegada, la segona va ser el gener de 1939–, s’havia quedat sense un bon gruix de la classe dirigent: petita i mitja classe nobiliaria catalana. Uns morts en la guerra, altres exiliats, a Àustria majoritàriament, altres represaliats i altres intentant oblidar el que havia passat.
En el mode de societat senyorial, el conjunt de la noblesa era un element fonamental per articular la societat, i la nova monarquia va omplir el buit deixat pels morts, els exiliats i els represaliats, bastint una de nova. Bàsicament entre els seus partidaris des del primer moment, com és lògic. Molts components d’aquesta nova noblesa eren propietaris rurals més que acomodats, els quals malgrat la nova situació van seguir utilitzant el català com a llengua pròpia. Cosa de la que donen fe els llibres de comptes i altres documents amb els que controlaven els funcionament de les seves propietats.
En aquest punt hi ha un cas interessant, que jo considero interessant. És el de Rafael d’Amat, primer baró de Maldà (1746-1819). El seu avi matern, propietari rural a Castellbell, filipista de primera hora, va ser ennoblit per Felip V. El seu pare, militar, va rebre encara més honors de la nova monarquia, i ell va rebre de Carles III el títol de baró de Maldà. A més un oncle seu, va ser virrei del Perú, el primer català que era nomenat per un càrrec tan de confiança reial com aquest. Era el virrei Amat. El de la tòrrida història amb la Perrichola, i el qui va construir a Barcelona el Palau dit de la Virreina.
Dono aquests detalls per deixar clar que la família d’Amat eren fidels, entusiastes i no simplement oportunistes, membres de la nova noblesa catalana creada per la monarquia dels Borbó. Per altra banda, el baró de Maldà havia estudiat, exclusivament en castellà, esclar, amb els jesuites. Pels qui el català ni tan sols existia com a llengua digna de ser coneguda.
Feta aquests presentació, cal dir que entre 1769 i 1819, Rafael d’Amat tenia un diari personal en el que recollia pràcticament tots els dies tot allò que veia, sentia o que li explicaven. Bàsicament en l’àmbit de les xafarderies socials i no pas de les anàlisis crítiques. Aquest diari personal du el títol de Calaix de Sastre, abasta 50 anys, el formen cap a 60 llibretes i l’interès sociològic de com veia el món, bàsicament el seu món, un membre de la petita noblesa barcelonina, sembla que és força interessant. Però per la qüestió que ara estic tractant, encara ho és més que Rafael d’Amat, baró de Maldà l’escrivís en català. La qual cosa expressa que malgrat la seva posició social, aquesta era la seva llengua personal, familiar, veritable. Però encara hi ha altre element.
Periòdicament, el senyor baró de Maldà es trobava al seu palau amb uns quants amigots, també membres de la noblesa. Allà prenien xocolata i unes pastes, i els llegia alguns dels darrers passatges escrits al seu dietari, lectura que era comentada pels altres. La qual cosa vol dir que de manera natural, la llengua que usaven en la conversa seria la mateixa del dietari. I que els criats que servien els senyors i estaven atents als seus capricis i necessitats, els sentien parlar en català entre ells, per la qual cosa pels criats i servents, el català no era una llengua vulgar, pròpia de gent baixa. I que calia bandejar si es volia ser alguna cosa a la vida.
I aquesta història, que de ben segur no és única, succeïda en moments en els que el català estava en un moment delicat, potser explica el petit miracle de la seva subsistència. I que fos possible que a mitjans del segle següent, es produís l’aparició de la Renaixença. Modesta a escala de les grans literatures europees –tampoc l’espanyola de l’època és cap meravella–, però per més que gent com J. Ll. Marfany o Jordi Amat li sembli ridícula, espanyolista i se’n fotin d’ella, va tenir políticament molta importància a l’hora de salvar els mots i els noms de cada cosa.
I prou per avui, amics i amigues, que la setmana vinent ja passarem a temps més moderns
Francesc Font
Pròxima setmana: Alguna cosa es trenca entre Catalunya i Espanya
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!