Amigues i amics:
un cop més, la carta d’aquesta setmana no respon al que estava previst i anunciat. Sense sortir-se’n, però, del discurs que amb més o menys encert vaig desenvolupant al voltant del previst referèndum. I és que penso que algunes coses s’estan precipitant i que ens trobem davant, per no dir immersos, d’un dels moments més greus i punyents del procés que ha, que hauria de culminar, en un referèndum que expressi quin és el desig, i quina és la voluntat, de la ciutadania catalana. I davant d’això, està bé fer un repàs al passat, com estic fent. Però fer-ho sent conscient que determinats successos o succeïts són interpretables, sí, però ja no modificables. Cosa que sí que és possible, amb la nostra acció però també la nostra inacció, fer, intentar fer, amb aquells que estem vivint. Sempre que siguem conscients de la certesa històrica d’una vella dita grega. Aquella que diu que els déus ceguen els qui volen perdre.
I feta aquesta presentació de la carta d’avui, anem a pams. Que dèiem al meu barri.
S’ha consolidat el magma?
Al mes de setembre de l’any passat, i a les cartes 38 a 40a, em vaig empescar la definició de magma –que després he sentit i llegit dit i escrit per altres, permeteu-me que ho digui– per definir a tot aquest moviment que engloba:
a) restes gens glorioses, en alguns casos més aviat penoses, del naufragi PSUC-PCC-ICV-EUiA. Consti al definir-lo com naufragi, que no ho faig mirant-m’ho ben bé des de fora, ja que respecte del PCC vaig estar al vaixell, i no de simple mariner. Ara bé, no em considero pas cap nàufrag. Vaig baixar, que no abandonar, quan vaig entendre que, per una banda, més aviat molestava algú, alhora que per l’altra el partit havia començat a fer aigües.
b) restes d’un altre naufragi. El de la versió catalana del moviment 15 M, i també dit dels indignats, iniciat a la Puerta del Sol madrilenya. Un moviment confús, que en els seus inicis recordava algunes d’aquelles consignes carregades de lirisme, de poesia, del Maig 68 parisenc. Especialment aquella que deia: No sabem el que volem, però sí el que no volem. I ho dic, perquè tant pel que vaig poder entendre de la gran concentració a la Puerta del Sol, com a la d’aquí a la Plaça de Catalunya, ben cert que hi havia una gran protesta, absolutament justa, però no cap proposta alternativa al model social i econòmic dominant, que causava indignació i que es rebutjava. Encara que sí força manipulació als debats que es feien. O sigui, que quaranta-nou anys després del Maig 68, encara hi ha gent que sap què és el que no vol –cosa que és de saludar– però no el que vol. I amb això difícilment es construeix res. I consti que em refereixo a gent que actua de bona fe. No els oportunistes de sempre, esclar. Que aquests sí que sabem què és el que volen.
Aquest segon naufragi, és concreta aquí en la més aviat confosa organització del Podemos/Podem català, o a Catalunya, cosa que no està massa clara. Un moviment –el nom Partit els produeix esgarrifances i fins i tot urticària, per més que quan convé actuen com a tal– en bona part nascut i congriat al voltant de gent que participava en aquella publicació dita Cafè amb llet. La qual de manera força oportunista es va fer popular gràcies a demagògics articles sobre elements a criticar, i molt, de la sanitat catalana. I és que la demagògia sempre es fa a partir de coses i fets certs, però adulterant-los, demagògicament. Una revista que finalment va ser més o menys liquidada quan l’Albano-Dante Fachin va passar a ser diputat de Podem dins de Catalunya Sí que es Pot. Un detall a què parar compte.
Com també val la pena fer-ho amb que l’Albano-Dante havia estat membre de Procés Constituent. Aquella cosa encapçalada per l’Arcadi Oliveras i la Teresa Forcades, que en la Diada del 2013, i a fi de no barrejar-se amb la púrria nacionalista, separatista i sospitosa de ser dretanosa que estava donant-se les mans per carrers, camins i carreteres des del Voló fins a Vinaròs, va anar junt amb IC a castigar durament la Caixa encerclant la seva seu a la Diagonal barcelonina. Ja ho vaig comentar en el seu moment.
i c) I queda un tercer element. Fins ara sense organització visible i al que tothom coneix “com el partit de l’Ada Colau”, també dit els comuns, com si estiguessin a Londres. I que el proppassat diumenge, al Poliesportiu de la Vall d’Hebron, va ser com una mena de ciment a partit del qual es va constituir una cosa, ara per ara innominada oficialment, i que m’he permès batejar o definir con l’artefacte.
El projecte nacional català de l’artefacte
¿I quins són els objectius polítics i socials d’aquest artefacte, creat per un magma que sembla, i dic sembla, que s’ha consolidat, per més que amb algunes esquerdes internes? Llegint allò que s’ha publicat, cal dir des del punt de vista d’objectius i acció social que no és ben bé de dretes, ni d’esquerres, ni de centre, sinó que tot el contrari. I per qui pensi que em passo, transcriure la seva proposta de “creació a Catalunya d’una república social, democràtica i ambientalment justa, com a màxima expressió i realització de la seva sobirania nacional, que vol compartir sobiranies amb un Estat de caràcter plurinacional”.
Bonic, oi? República social, democràtica, etcètera… Qui s’oposa a això? Jo i la Mercè hi podríem signar-ho sense per això renunciar als nostres principis més essencials. Per més que preferiríem formació a creació… I, contradictòriament, també, també, amples sectors de la dreta democràtica, catalana i espanyola. Sectors els qual ni són monàrquics ni socialment reaccionaris. Però adonem-nos de la trampa que ve després respecte de l’altre problema. La qüestió del referèndum.
Primer es parla, referint-se a Catalunya de: “màxima expressió i realització de la seva sobirania nacional”, afirmació que pot entusiasmar fins i tot molts votants de la CUP, per immediatament llançar aigua al vi afegint: “que vol compartir sobiranies amb un Estat de caràcter plurinacional”. Déu meu! I quin batibull! Que vol dir això d’aspirar a compartir sobiranies? I amn qui? Amb un estat que ni existeix, ni és previsible que existeixi fins que no arribi la setmana dels tres dijous, perquè Espanya, l’Espanya històrica i l’actual no serà mai una Suïssa. Ni tan sols una RFA.
Siguem seriosos. L’únic projecte nacional d’aquest artefacte, és el de frenar tot el que es pugui la celebració d’un referèndum a Catalunya, sota l’excusa de la legalitat, de la necessitat d’arribar prèviament a un acord amb el govern espanyol. Fins i tot amb propostes tan incoherents, per no dir estúpides, com la de plantejar una república catalana… federada al Reino de España. I dic Reino de España, perquè si hem d’esperar que sigui una republica plurinacional…! I això va quedar prou palès quan tant la proposta de “definir Estat republicà amb rotunditat i claredat”, com altra que definia República Catalana dins de l’estat plurinacional, sense haver de compartir sobiranies, van ser derrotades per ampla majoria, a més de rebre alguns xiulets.
La meva impressió és que ens trobem davant la tòpica acció del poli bo i del poli dolent. PP, Ciudadanos i PSC són el segon, i l’artefacte dit comuns, el polí bo. Aquell qui carregat de bona voluntat ens diu, gairebé que fent-nos un favor: mireu, si persistiu en la vostra tan equivocada actitud, vindrà el dolent, us aplicarà la Constitució, i ja us podeu imaginar què passarà.
…i l’Ada Colau
Dic per començar aquest tema, que discrepo dels qui defineixen, ella i les seves accions, com de populisme. Que és l’insult polític de moda. Penso que no. El populisme parteix de realitats objectives a les què dona solucions fàcils, irracionals i demagògiques. Fins i tot irrealitzables, però la trajectòria de Colau jo la titllo d’oportunista. Vet aquí un petit i ràpid repàs.
D’avui per demà salta a la fama, molt promocionada per la Sexta, com a portaveu de la PAH, per més que mai no va saber-se quants èxits obtenien les seves accions. Després, ja famosa i coneguda, va negar el seu interès per la política, Ella era una activista social… però de sobte apareix com candidata a l’alcaldia de Barcelona. La guanya, més per l’ensorrada anímica de Trias que no pel nombre de regidors aconseguit. I celebra la victòria cridant aquella consigna tan podemita de Sí se puede, en espanyol, esclar.
Ja alcaldessa, comença una campanya contra la continuïtat del Mobile World que ningú no va entendre, però acaba no sols acceptant-lo –cosa que podria ser una necessitat objectiva–, sinó que a més erigint-se en presidenta de la Fundació Mobile World Capital Barcelona, que és cosa molt diferent. De pas s’oblida dels desnonaments barcelonins, que segueixen sent molts cada setmana.
En les eleccions generals de desembre del 2015, va simbòlicament última a la candidatura de Podem a Barcelona, però participa a un míting de campanya… a Madrid. Rep un dia a Pablo Iglesias no dalt de l’Ajuntament, com mana la seva dignitat d’alcaldessa de Barcelona, sinó que baixant a rebre’l a la porta. La mateixa porta per la qual el darrer 11 de Setembre prohibeix que surtin la Coronela i els Miquelets. Que són coses del passat, diu. Però sí que va un moment a la capçalera de la manifestació a fi de fer-se la foto.
Els seus organitzen aquella doble burla al Born de quatre retalls de diaris més l’estàtua del dictador i la seva Victòria a la Plaça del Born. De la qual el seu regidor d’Arquitectura, Daniel Mòdol, titlla de fàl·lic el pal de la bandera catalana que hi ha… Però no el molesten pas els pals de bandera de les casernes militars o de les policies espanyoles. Ni que la bandera catalana, constitucionalment oficial a Catalunya, no onegi al costat de l’espanyola en elles. Ni que a Diagonal Capità Arenas hi hagi una Residència militar presentada com d’estudiants, amb una gran bandera, espanyola esclar, que du el nom de Muñoz Grandes. Condecorat per Hitler i fidel a les essències del nazisme.
I finalment, altra burla municipal, disfressada de gracieta imbècil, i insultant, al Fossar de les Moreres.
I per damunt de tot la foto. La seva és una veritable dèria de sortir dia sí dia també a ràdios, teles i diaris fent alguna cosa o al costat d’algú. Jo i la Mercè ens diem sovint que respon a aquella mena de personalitat que es defineix dient que voldria ser la nena al bateig, la núvia al casament i la morta al funeral.
Però ¿i nosaltres?
Havent arribat aquí, caldria també parlar, i molt, de les nostres pròpies bestieses, vacil·lacions i ficades de peus a la galleda. Que les hi ha. I Que són molt més perilloses quan el que es vol, o pretén, és construir un espai nou, una societat diferent,qmés avançada si més no. No parlem ja si del que es tracta és de construir una nova nació, nació estat, perquè aleshores en aquests moments de greu crisi tant del model econòmic com del polític i social existent, també es tracta no de fer una simple, i vet a saber si possible, declaració d’independència i ja veure’m que passa, sinó que prèviament s’ha de plantejar, s’ha d’estar en condicions oferir un estat, un espai i una societat que no poden ser una simple repetició –molt nostrada, això sí–, ben sargideta, això també, de l’estat, l’espai i la societat que ara mateix tenim. I que tot just per ser com és, i no sempre ni tots pels mateixos motius, volem deixar.
Això queda pel final, però ara mateix hi ha un seguit de successos i esdeveniments que fan demanar-me, i espero que també ho facin fer a vosaltres, amics i amigues, que alguna cosa s’està fent més que malament. Com si no es comprengués que els qui tenen el poder i els seus instruments actuen des de la seguretat i potència d’allò que ja existeix, i controlen, ja els va bé segons quines picabaralles i segons quines, parlem clarament, ficades de pota. Tant de Rovira com de Bonvehí, posem per cas. I ja els va bé. perquè expressen un cert desconcert. I també que poden acabar, que per causa de desitjos, dèries o necessitat d’afirmació personal, alguns acabin confonent-se de quin és l’enemic principal avui. Ara mateix. Deixant pel futur segons quines contradiccions i discrepàncies, que evidentment caldrà afrontar. Però quan calgui.
I sobre aquesta qüestió, ja que he començat amb una dita clàssica grega que, veient massa coses nostres que passen, temo que s’escau força ara mateix, permeteu-me que acabi amb una d’espanyola. Aquella que diu: entre todos la mataron, y ella sola se murió.
És el que va passar tot just amb aquella república espanyola que es va proclamar tot just avui fa vuitanta-sis anys.
I prou per avui, amigues i amics. Així que rebeu una forta i càlida salutació, i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
Pròxima setmana, Després de l’ensulsiada
,
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!