Amigues i amics:
ja ho he dit altres vegades, sovint per entendre el present és imprescindible conèixer el passat, però també no menys sovint és el present qui ens explica el passat, perquè ens mostra les conseqüències. I ara mateix n’estem vivint algunes. Com ha estat l’alliçonador espectacle representat per una suposada comissió d’investigació que investiga això que ha acabat per dir-se Operació Catalunya. Espectacle en el qual han quedat explicitades diverses coses, des de la impunitat amb la que poden actuar, i actuen, les rates de les clavegueres de l’Estat, fins que no es pot anar a una comissió així sense haver-se llegit els materials de la qüestió, i suplint aquesta carència amb estúpides provocacions pròpies de pinxo de ball de patacada. Però això ho deixarem per un altre dia.
I perdoneu que utilitzi un modisme de l’argot popular català i no algun anglicisme macarrònic, com ara s’usa i abusa.
La guerra arriba a les Espanyes
La carta anterior acabava amb la signatura del Tractat de Gènova, (1705), entre els representants de la reina Anna I d’Anglaterra i els dels austriacistes catalans, coneguts com a vigatans.
Com ja es deia en ella, malgrat que la guerra entre els defensors de Felip d’Anjou i els de Carles d’Habsburg –que era fonamentalment una guerra d’equilibri de poders– havia començat el 1701, fins al 1705 les batalles se celebraven exclusivament a territoris germànics, italians, flamencs i francesos, i entre exèrcits de molt diferents països, mentre que els diferents territoris ibèrics, que teòricament estaven en el centre de la causa, quedaven a banda de la qüestió.
No va ser fins després de quatre anys de guerra –les guerres d’aleshores encara es limitaven que a unes poques batalles, per més que força mortíferes, mentre durava el bon temps–, que al Regne de València apareix el moviment pro arxiduc dit dels maulets. El qual, per les seves característiques de moviment fortament popular enllaça amb la Segona Germania (1693). Quasi que paral·lelament, al Principat de Catalunya es consolida el moviment dit vigatà, en el que hi participa un ample espectre social: petita i mitja noblesa, mitjos i grans pagesos, militars, comerciants o mercaders. Tot just, la bona relació de comerciants catalans amb anglesos, va facilitar la trobada a Gènova amb representants de la reina Anna, i la signatura del pacte. El qual, fixem-nos-hi, va ser amb la reina anglesa, o sigui, Anglaterra, i no pas amb cap representant de l’arxiduc o d’Àustria.
Com a conseqüència d’aquest pacte i de l’arribada de tropes dels exèrcits aliats: angleses holandeses, portugueses i austríaques, la resta de l’antiga Corona d’Aragó: València, Aragó i Mallorca, també refusen Felip d’Anjou i declaren l’arxiduc, veritable successor de Carles II. Va ser així com la Guerra de Secessió, quatre anys després d’haver començat, arribava a la península Ibèrica. Lloc on teòricament estava el centre i origen de la qüestió.
Un cop iniciada a la península Ibèrica, mentre que en territoris de més enllà dels Pirineus el desenvolupament bèl·lic seguia tenint moltes i diverses fases, cap d’elles decisiva i sense no haver en cap moment un clar vencedor, a la península Ibèrica el cert és que a banda d’una poques victòries inicials dels austriacistes, incloent-hi una breu presa de Madrid, els exèrcits franco-castellans, millor preparats i dirigits, van acabar molt aviat per començar a obtenir petites, però més decisives, victòries sobre aquells.
De manera que el 1707, i com a conseqüència de la derrota soferta pels austriacistes a la batalla d’Almansa, el bàndol filipista va passar a dominar completament València i Aragó. Quedant a la península Ibèrica sols que Catalunya, Mallorca com a defensores de Carles d’Àustria. Al llarg dels anys següents hi va haver altres batalles, que al capdavall no va modificar la situació.
Ara fa dues cartes feia una pregunta sobre aquesta batalla, aquella del famós Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança. Deia la pregunta: ¿sabeu quines forces hi van participar? Doncs l’exercit felipista estava format per tropes castellanes i franceses, mentre que l’austriacista el formaven britànics, portuguesos i holandesos. I és que a la península Ibèrica el fort de la guerra en el bàndol defensor de l’arxiduc va anar a càrrec de tropes dels exèrcits aliats, amb una més aviat testimonial participació de tropes pertanyents als diferents territoris de la Corona d’Aragó. En aquesta batalla, cap.
Final sobtat
Per més que, en el cas de Catalunya o Mallorca, aquesta guerra ben cert que no era de separació, ja que es lluitava per un model de monarquia contra altre model de la mateixa monarquia, no pas per cap independència, també podria haver passat que com a conseqüència de què ni les tropes pro Borbó aconseguien derrotar definitivament els aliats, ni aquests els borbònics, i tant aquí com més enllà de la península les derrotes se succeïen, sí que hauria pogut acabar sent així.
Però el destí va fer la seva jugada. El 1711 moria sobtadament Josep I d’Àustria, i el seu germà Carles va esdevenir emperador del Sacre Imperi creant-se una nova situació. Aquesta era que la unió de les dues corones en un sol Habsburg, encara podia ser més desequilibrant que la de dos regnes amb dos Borbó, per units que estiguessin. I dins del joc d’equilibris que ja el caracteritzava, a la política exterior anglesa, ara ja Regne Unit, va promoure un tractat de pau. El que es diria Tractat d’Utrecht (1713).
En ell els antics enemics van reconèixer Felip de Borbó com a legítim rei de la corona espanyola, amb algun bescanvi “cambalache” de territoris. Alguns d’italians, com el Ducat de Milà, van passar a Àustria, altres, com Menorca o Gibraltar o Menorca a Anglaterra… I Catalunya i Mallorca van quedar com únics oponents al Borbó. I aquí es va produir un fet que val la pena conèixer, i que ha passat a la història com “el cas dels catalans”. Perquè el que és objectiu és que ja fa segles que som un cas.
El “cas dels catalans”
En iniciar-se a Utrecht, les converses per fer un tractat de pau, la reina anglesa es va trobar amb què en el seu nom s’havia signat un pacte en el qual ella es comprometia a garantir les Constitucions de Catalunya si aquesta s’incorporava a la causa de Carles d’Àustria. Cosa que Catalunya havia fet. Aleshores, Anna d’Anglaterra va fer arribar a Felip V un escrit en el qual deia que: “per motius d’honor i de consciència, se sentia obligada a reclamar tots els drets que gaudien els catalans quan els vam incitar a posar-se sota el domini de la Casa d’Àustria”. Carta a la qual Felip V va contestar dient, entre altres coses: “A aquests canalles, aquests pocavergonyes, el rei no atorgarà mai els seus privilegis, doncs no seria rei si ho fes, i esperem que la reina [d’Anglaterra] no ens els vulgui exigir. […] Sabem que la pau us és tan necessària com a nosaltres i no la voldreu trencar per una bagatel·la”.
Efectivament. Al Regne Unit, a qui interessava finalitzar el Tractat d’Utrecht, ja que obtenia entre altres coses Gibraltar i Menorca, o sigui que s’obria pas en el Mediterrani, no anava a complicar-se la vida per una bagatel·la. Però, a fi de salvar la cara, la reina, va “aconseguir” que Felip V digués que concediria als catalans “tots aquells privilegis que posseeixin els habitants de les dues Castelles”. Aquesta cínica frase ja va ser prou als anglesos per signar el Pacte d’Utrecht i, en conseqüència, l’exèrcit franco-castellà va ocupar pràcticament tot el principat. De manera que a finals de juny de 1713 sols quedava com a austriacistes, malgrat que l’arxiduc ja havia renunciat a les seves pretensions al tron espanyol, que Barcelona i el castell de Cardona. Una història, per cert, que hauria de servir de lliçó pels qui es fan il·lusions lligant Gibraltar i Catalunya.
El 25 de juliol de 1713 s’iniciava el setge de Barcelona, que va durar fins a l’11 de setembre de l’any següent. El castell de Cardona es rendiria poc després, i el Regne de Mallorca ho faria l’any següent.
Els Decrets de Nova Planta
Les conseqüències van ser la imposició a Aragó, Catalunya, València i Mallorca els Decrets de Nova Planta –redactats en primera persona, la qual cosa ja defineix la concepció de poder absolut de Felip V–, pels quals s’eliminaven tota mena de constitucions, furs i formes consuetudinàries. Se’ls imposava un règim d’ocupació i control militar. S’eliminaven les llengües pròpies en qualsevol instància oficial, judicial, eclesiàstica, etcètera. Curiosament, malgrat que l’oposició bèl·lica catalana, bàsicament la de la ciutat de Barcelona va ser molt més dura i sagnant que la de les altres components de la Corona d’Aragó, el Decret de Nova Planta de Catalunya va tenir un punt de prudència verbal respecte del que englobava Aragó i València, les quals es definien com a rebels i derrotades. Vet aquí dos exemples:
El d’Aragó i València, el mateix per tots dos regnes, diu al preàmbul: “Considerando (Felip V) haber perdido los reinos de Aragón y de Valencia, y todos sus habitadores, por la rebelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban…”, ell ara ha recuperat el domini absolut d’aquests regnes, de manera que a la legitimitat del seu poder: “se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión”, per la qual cosa, i fent-ne ús del seu legítim poder “He juzgado por conveniente, así por esto, como por mi deseo de reducir todos mis Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo, abolir y derogar enteramente como desde luego doy por abolidos y derogados todos los referidos fueros, privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia, siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla”.
Com es pot veure, i es digui el que es digui, aquí no es tracta d’una simple qüestió dinàstica, sinó que de tot un projecte de radical canvi, que incorpora la uniformitat legal de tots els territoris dels diversos regnes i la seva subjecció a les lleis i costums de Castella. Cosa de la qual s’obliden els qui parlen de tres-cents anys d’unitat, quan van ser d’uniformitat i subjecció a unes lleis que fins aquell moment als territoris de la Corona d’Aragó eren lleis estrangeres.
Curiosament, en el Decret de Nova Planta de Catalunya ja no es parla de rebel·lió vençuda sinó que de pacificació –per les armes, això sí–, i de, gràcies a aquesta pacificació, fer que “sus moradores vivan en paz, quietud y abundància”.
Però la realitat va ser que com els altres territoris vençuts, Catalunya y “sus moradores” van ser sotmesos a jurisdicció i control militar, i els virreis van ser substituïts per capitans generals. A més, la ciutat de Barcelona estaria sotmesa a la condició d’estat de setge fins al 1854, o sigui que durant 140 anys.
Però encara hi ha altra qüestió. El model social imposat per la nova monarquia, que hauria pogut estar un model més avançat des d’un punt de vista intel·lectual i de l’avenç del coneixement científic, com ja passava a la França d’aquell moment, va ser absolutament reaccionari. Es va mantenir la falsa religiositat i l’obscurantisme del temps dels Àustries, incloent-hi el poder de la Santa Inquisició… Es va mantenir el mateix menyspreu i la mateixa por a la ciència i al coneixement… Tot el qual, d’origen ben castellà, unit a la concepció de l’absolutisme monàrquic dels borbons francesos, va ser una combinació nefasta. Com ho demostra la Història d’Espanya (amb inicials majúscules), dels darrers tres segles.
I prou per avui, amics i amigues, i fins a la setmana vinent. Amicalment.
Francesc Font
Pròxima setmana, Alguna cosa es trenca entre Catalunya i Espanya
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!