Amigues i amics:
un cop més vull dir que si vols entendre coses del present, has de conèixer coses del passat. Aquelles que d’una manera o altra són antecedent, de vegades directe per més que sigui a través d’anys i fins i tot de segles, de coses i fets que estem vivint, i de vegades patint, ara mateix. I això porta a les afirmacions de Garcia-Margallo sobre la Guerra de Successió, que ja recollia a la carta anterior. Paraules, afirmacions, que formen part d’aquesta grollera manipulació que vol presentar Espanya com un fet històric ja definitiu. Que existeix des de fa cinc-cents o mil anys, segons sigui qui ho diu. Davant d’això, dedicaré la carta d’avui i la que ve a donar algunes dades sobre aquella guerra perquè, si som seriosos, va ser en ella que va començar un procés que ha estat la base, el punt de partida, de bona part dels nostres problemes nacionals d’ara mateix..
No començaré, però, amb l’inici d’aquella guerra (1701), sinó que em remuntaré a setanta-sis anys abans, copiant el primer paràgraf d’un extens, i més que interessant Memorial –trobable íntegre a Internet–, escrit el 1625 pel comte-duc d’Olivares i dirigit a Felip IV de Castella, III als territoris de la Corona d’Aragó, I de Portugal, etc. Diu el següent:
Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estas reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo (…)
Aquest inici del famós, per més que paradoxalment massa desconegut, Memorial, expressa prou clarament tres coses.
La primera que els reis de la dinastia Habsburg, o sigui els Àustries, no eren reis d’Espanya. De l’Espanya que ens volen vendre ara. Perquè Espanya era una definició abstracta, estrictament política, formada per diversos regnes, algun comtat i altres fets territorials que aleshores, 1625, cobrien íntegrament tota la península Ibèrica. Tots i cadascun d’ells amb diversitat de legislacions, drets, furs i costums consuetudinàries que, excepte a Castella, els donaven un conjunt de drets i llibertats front a la persona que havien jurat com a rei, comte, senyor… el qual per la seva banda havia també jurat respectar els drets de tots i cadascun dels diferents territoris. Un rei que a més de regir sobre els seus territoris peninsulars, també ho feia sobre molts i ben diversos territoris al centre d’Europa, Itàlia, Amèrica i fins i tot la llunyana Àsia.
La segona cosa és que la idea que cent anys després trobarem als Decrets de Nova Planta. La d’unificar els territoris peninsulars, fent del rei el màxim poder arreu partint de les lleis de Castella –que era on tot just el rei d’Espanya tenia més poder i llibertat d’acció i de decisions–, ja estava present en el comte-duc pràcticament cent anys abans que ho dictés Felip V. Com ja se sap, el resultat de les primeres temptatives, les d’Olivares, van tenir la conseqüència de la separació Portugal i de la Guerra dels Segadors. Totes dues el 1640.
I finalment, fixem-nos en aquell “que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto”, oberta declaració d’absoluta misèria moral en aspectes polítics que ara mateix seguim trobant en la política de massa polítics espanyols. Incloent alguns nascuts a Catalunya. .
I dit això, passem a aquella Guerra de Successió que es vol presentar com simplement dinàstica, i que per més que no ho sembli està en definitiva en l’origen del tan repetit “problema catalán”, per més que el cert és que per a nosaltres és “el problema espanyol”. Amb un advertiment. Sovint utilitzaré la definició d’Espanya de manera genèrica, a fi de no embrancar-me cada dos per tres en eufemismes políticament correctes, però narrativament complicats. Anem-hi.
L’inici del començament (molt sintetitzat)
El 1700 mor sense successió Carles II. Rei de Castella i Lleó, Aragó, comte de Barcelona, etcètera, etcètera, i també rei de Nàpols, de Sicília i de Sardenya. Duc de Milà, i rei d’un part dels Països Baixos del Sud, o Flandes. L’enumeració no és gratuïta, serveix per a entendre perquè la Guerra de Successió espanyola no va ser una qüestió interna, sinó que d’abast europeu.
Amb aquesta mort s’extingien els Àustries, o Habsburg hispànics, i per un conjunt de circumstàncies hi havia dos possibles hereus. Felip d’Anjou, net de Lluís XIV de França, designat com a hereu de la Corona espanyola per un testament amb elements més que discutibles, entre ells l’existència a la cort de Madrid d’una forta camarilla profrancesa, i l’arxiduc Carles d’Habsburg, germà de Josep I, emperador austríac. Els seus partidaris d’ell, bàsicament als territoris de l’antiga Corona d’Aragó i també als italians, consideraven que acostumat com estava a un tan divers conglomerat de territoris ben diversos, com era el Sacre Imperi, l’arxiduc Carles respectaria de manera natural la diversitat dels seus territoris. Hispànics i italians.
Finalment, les Corts del Regne de Castella i els territoris d’elles dependents, van acceptar el testament i jurar com a nou rei Felip de Borbó, V de Castella. Cosa que no sense algunes reticències, també van fer les diferents Corts del Regne d’Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca. Així com també els territoris italians i flamencs. Tot semblava, doncs, un simple i normal canvi de dinastia. Cosa gens estranya en casos de reis morts sense descendència ni hereus directes.
Però el 9 de juliol de 1701 tropes imperials de la Casa d’Àustria, d’acord amb sectors milanesos, van envair el ducat de Milà. França va intervindre en defensa del seu més que aliat espanyol i els austríacs retrocediren. Alhora, a Nàpols va esclatar una revolta pro arxiduc, alhora que començava a formar-se una coalició antiborbònica. Totes aquestes accions, que com es pot veure no van passar als territoris de la península Ibèrica, van ser el preludi i de la Guerra de Successió. Anem a aquests territoris.
Apareixen les contradiccions
Malgrat que el nou rei havia jurat respectar les constitucions i furs dels seus diferents regnes i territoris, aviat va demostrar la tendència a l’absolutisme característica de la monarquia francesa. I també va aparèixer un dels elements de fons del pensament castellà, el qual sempre havia vist els altres territoris de la monarquia com d’una categoria inferior. I els seus furs i constitucions com un entrebanc tant al poder reial –que veien com també el seu propi poder–, com al desenvolupament a la política i constants guerres de la monarquia.
Dins d’aquesta idea, a Catalunya el virrei, Francisco Antonio de Velasco, de seguida va començar a usar abusivament la representativitat que tenia per a perseguir suposats o efectius austriacistes i intervenir activament en qüestions internes, ignorant les constitucions i infringint les lleis del Principat. A més, Lluís XIV havia declarat que com avi que era del nou rei espanyol, aquest li devia obediència, cosa que Felip de Borbó va acceptar. Començant així el rei francès, i d’acord amb els seus interessos, a dirigir obertament la política espanyola. Incloent-hi la designació de ministres, ambaixadors, modificant acords comercials amb altres països…
Aquesta acció era més que un simple canvi dinàstic i havia vingut a trencar l’equilibri assolit a Europa després del final de la Guerra dels Trenta Anys. En ella França havia derrotat tant el poder dels Habsburg hispànics com en bona mesura el dels germànics. Havia esdevingut prou poderosa i amb declarats desitjos expansionistes. I ara, havia passat a controlar a través de la Corona espanyola, no sols la més gran part de la península Ibèrica i els rics territoris de les Índies, sinó que també un conjunt de territoris italians, més el Gran Ducat de Luxemburg i diverses places de Flandes fronteres de França. El poder de Lluís XIV havia esdevingut immens. I perillós
Per acabar d’adobar-ho, la prohibició dictada pel rei francès que els ports espanyols, incloent-hi els italians, acollissin vaixells comercials anglesos i holandesos va afectar molt a Anglaterra, la qual basava la seva expansió no en dominis territorials en el continent, sinó que en un sòlid comerç marítim basat en el seu domini del mar gràcies a una gran flota comercial. Com que la Guerra de Successió, més aviat una pugna entre Viena i Versalles, seguia de manera intermitent i amb resultats contradictoris, el 1703 Anglaterra, en defensa bàsicament dels seus interessos comercials, va dirigir-se a l’emperador austríac disposat a reconèixer i defensar els interessos de l’arxiduc. Ara ja conegut com a Carles III. De fet s’havien format dues àmplies coalicions, pro Borbó i pro Habsburg, en les quals hi participaven més de trenta estats. Grans i petits. Alguns fins i tot minúsculs.
Aquest tancament al comerç marítim dels vaixells anglesos també perjudicava Catalunya, la qual havia començat un modest però continuat creixement de la indústria tèxtil així, com del comerç de vi i alcohols, la qual cosa contribuí a donar força als partidaris de l’arxiduc. A més, l’intervencionisme de Lluís XIV en el afers interiors va alarmar, i força, sabent-se com se sabia de la seva brutal actuació als territoris adquirits pel Tractat dels Pirineus contra tots aquells que volien mantenir els drets i furs històrics.
En aquest context, el 20 de juny del 1705 a la ciutat de Gènova, representants del sector austriacista, el dit “partit vigatà“, de Catalunya i del Regne Unit signaven un pacte pel qual el Principat s’hi desdeia del jurament fet a Felip de Borbó, reconeixia com a rei d’Espanya Carles III i obria els ports de Catalunya a l’arribada de tropes defensores dels drets de l’arxiduc. I el Regne Unit es comprometia a fer respectar les Constitucions i lleis dels Principat.
Quasi que immediatament, i responent a la crida feta per Catalunya, els altres tres territoris de l’antiga Corona d’Aragó, València –on ja hi havia hagut aixecaments prou austriacistes dels maulets, Aragó i Mallorca, van reconèixer Carles III. Com també van fer Nàpols, Sicília i Sardenya. Recuperant-se així, en certa manera, l’antiga confederació català-aragonesa, incloent-hi els seus anteriors territoris italians.
S’iniciava així l’episodi peninsular d’una guerra dita de Successió que ja feia quatre anys que s’estava celebrant més enllà dels Pirineus, i que és la que ens va afectar directament.
Això, com tot allò dels Decrets de Nova Planta, ho deixarem per la propera setmana. Així que, amics i amigues, rebeu una forta salutació i fins aleshores. Amicalment, com sempre
Francesc Font
Proxima setmana, Del “cas dels catalans” als Decrets de Nova Planta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!