Amigues i amics:
després de diverses cartes donant voltes i més voltes, condicionat en bona part per la realitat diària, ja anava a entrar d’una manera organitzada, menys anàrquica si més no, en la qüestió de com ha estat possible que malgrat que ara fa vuit anys tot semblava més que equilibrat i dins d’un ordre en la política catalana, hagi hagut un canvi de tanta profunditat..
Reconsidero, el 9 de juny del 2010, tot semblava igual que feia anys. CiU, en l’oposició, seguia immers en un còmode catalanisme autonomitzat. Governava el tripartit, però ERC havia ajudat al PSC a defenestrar Maragall. De feia temps les manifestacions de la Diada no tenien una assistència excessivament nombrosa i anaven els de sempre… i de sobte, plaf! l’endemà, 10 de juny, amb gran sorpresa de tothom, començant pels assistents i seguint pels qui s’ho van mirar a la tele, convocats per dues entitats, una minoritària des del punt de vista popular, Òmnium Cultural, i altra desconeguda per la gran majoria, ANC, el Passeig de Gràcia de Barcelona es va fer petit. Es va omplir de gom a gom, de banda a banda i de punta a punta. Amb molta gent als carrers laterals perquè no s’hi cabia. Gent que cridava massivament contra la retallada de l’Estatut. I també obertament independència.
Podria ser que fos un acte emocional. Però no. I cal dir-ho això perquè des d’aleshores, i ja fa set anys, que d’una manera continuada s’han estat celebrant tota mena d’actes on les banderes quadribarrades i el crit d’independència han estat presents. Des de massives Diades a accions més locals. Fins i tot amb fets aparentment tan pintorescs com això dels 17 minuts 14 segons del Camp del Barça.
És una situació oberta i col·lectiva, que per la seva persistència i continuïtat fa això que està passant a Catalunya es tracti possiblement d’un fet únic en la història contemporània. Més únic encara si parem compte l’origen territorial de la majoria, no de molts sinó que de la majoria, dels ciutadans de Catalunya. Començant pels assistents a tota mena d’actes, accions i activitats. Un fet que Mas recalca en les intervencions públiques que fa més enllà de les nostres fronteres. I amb raó.
Si mirem el llistat de cognoms dels ciutadans de Catalunya que recull el nostre Institut d’Estadística, veurem que els vint-i-quatre més abundosos, des de Garcia, que és el primer, fins Ramírez que és el 24è, tots ells són de clar origen castellà. Provinents de l’emigració. I també que el llistat del total de més de 5.000 cognoms recollits en aquesta estadística manté aquesta abundor. Abundor que també es repeteix dins del conjunt del moviment i partits sobiranistes. Des de gent del PDCAT fins a gent de la CUP.
Sí. És un fet que, sortosament, fa que l’independentisme català no sigui ni ètnic ni identitari ni res semblant. Fet que, com moltes altres coses d’aquí, no entenen a Espanya. Com ho va demostrar l’acollida, en algun cas ratllant la xenofòbia, que no fa ni quatre dies va tenir Robert Mashib, senador per ERC, a aquesta institució. I que tampoc no entenen alguns unionistes rabiosos que tot i sent d’aquí, com Ivan Tubau o Félix de Azúa, o fent anys que hi viuen aquí, com Gregorio Morán, diverses vegades s’han referit als nostres Sánchez, Fernández o De Jódar, que són part activa i militant de l’independentisme, com “charnegos agradecidos”. Un apel·latiu que per una banda és un insult tan miserable com qui l’emet, i per altra un elogi, evidentment involuntari, envers una terra, un país i una societat que acull i integra.
L’acte del Ateneo de Madrid
Fet aquesta mena de preàmbul, que tenia previst, en reprendre el fil de les anteriors cartes, pensava començar amb la recuperació del catalanisme polític que allunyant-se del regionalisme i partint de Valentí Almirall, ja es va definir com a independentista amb la formació de la Unió Catalanista el 1891, i així acabar aquesta part del treball, a fi d’abordar les altres dues o tres que queden.
Però el proppassat dimarts vaig poder escoltar l’acte que es va celebrar a l’Ateneo de Madrid sobre això de Catalunya, tenint com a ponents Artur Mas, condicionat a dimitir de president de la Generalitat per una hàbil actuació de la CUP –i condemnat per un tribunal espanyol per haver desobeït el Tribunal Constitucional– i José Manuel Garcia-Margallo. Aquell ministre espanyol que, paradoxalment ja que sent d’Exteriors, parlava molt sobre Catalunya. El mateix qui un dia va pronosticar que una Catalunya independent es perdria pels espais siderals restant immersa en una estèril soledat. El mateix que va oferir als llanitos de Gibraltar tenir l’honor de compartir la sobirania britànica amb l’espanyola. Ho recordeu?
D’aquest acte, cal dir que a Garcia-Margallo, a diferència de Mas, el vaig veure molt nerviós. Com emprenyat no sé si amb l’oponent o amb ell mateix. Mancat d’elements raonables i raonats per rebatre el que deia l’altre. Repetint una i altra vegada les mateixes coses i els mateixos arguments. Afirmant una vegada i altra que allò que no ha passat mai, és físicament i metafísicament impossible que pugui passar mai. Fins i tot en alguns moments força maleducat. Com quan va tallar Mas –amb fort i visible malestar del moderador, Ángel Luis Alonso, qui va fer molt bé la seva feina–, a fi de repetir el seu míting sense ser capaç de presentar arguments argumentables.
Però a més, cosa que diu ben poc de la categoria intel·lectual que cal suposar-li, a fi de desqualificar les pretensions històriques dels catalans independentistes, va fer algunes afirmacions no solament errònies, sinó que absolutament manipuladores. Com dir que la Guerra de Successió (1701-1713), amb l’apèndix final del setge de Barcelona (1713-1714), va ser únicament una qüestió dinàstica. Un debat per causa que uns volien un rei i altres un altre. Una qüestió estètica, o de simpaties personals, vaja.
Doncs no, va ser una rebel·lió dels quatre components de la Corona d’Aragó: Regne d’Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca –cosa que nosaltres mateixos no diem gairebé mai, reduint-ho tot quasi que al setge de Barcelona, i recreant-nos en el dia de la derrota final– més els regnes italians de Nàpols, Sicília i Sardenya –cosa que tampoc no es diu– contra Felip V i els seus primers intents d’absolutisme. I també per causa que Lluís XIV de França havia començat a controlar l’acció política interna i comercial externa del regne que havia heretat el seu net. Una guerra en la qual no sols Catalunya sinó que tots els quatre territoris de la Corona d’Aragó van perdre els seus furs, constitucions i llibertats, sent reduïts a les lleis i costums de Castella a través dels Decrets de Nova Planta. I també va ser una guerra d’abast europeu en la que hi van participar dues coalicions que sumaven més de trenta estats. O sigui, que no va ser únicament, ni tan sols bàsicament, una qüestió dinàstica.
La posterior intervenció de Garcia-Margallo en un ambient molt més favorable que el de l’Ateneo de Madrid, com és la ultradretana i vinculada a la COPE 13 TV, ha expressat de manera ben clara la catadura moral d’aquest individu. I també la de tot el conjunt del govern que el va tenir com a ministre. Utilitzant-lo com l’element de l’àrea “diplomàtica” de l’Operació Catalunya, per després donar-li un cop de pota. Cosa de què l’emprenyat exministre no ha perdonat a Rajoy. I que ara, amb la seva intervenció a 13TV, ha deixat amb el cul a l’aire i flotant pels espais siderals una interessant, per més que plena de matèria fosca, part de la política internacional espanyola.
I per posar fi a allò de l’Ateneo, aquesta part, suposo que ja sabeu que ni el model econòmic i social lliberal que representa Mas, no és tot just aquell que tant jo com la Mercè hem defensat sempre i seguim defensant. Ara bé, escoltant Garcia-Margallo i la seva agressivitat envers el procés català i també contra un Mas, que responia dur quan calia, però amb tranquil·litat, ens vam demanar l’un a l’altre: “T’imagines Junqueras aquí?”. I ens vam posar a riure.
I una última reflexió, per avui. Abans d’entrar en la qüestió No podem ignorar que aquí mateix també hi ha un altre gran desconeixement, i no pas per manca de textos i estudis rigorosos, sobre la nostra pròpia història i la de les relacions amb els diferents governs espanyols. I també massa llegendes. Com que la setmana vinent abordaré això de la Guerra de Successió, que com va acabar amb un Borbó en el tron, i els Decrets de Nova Planta, no és pas “història passada” sinó que l’actual n’és conseqüència, deixo una pregunta enlaire.
En ella es va celebrar el 1707 la Batalla d’Almansa, la conseqüència de la qual va ser la caiguda del Regne de València, i quasi que immediatament després la d’Aragó. Doncs bé, sovint es repeteix allò de Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança. Sabeu, però, quines forces hi van participar? Una pregunta la resposta de la qual deixo per la setmana vinent.
Així que, amics i amigues, rebeu com sempre un cordial salut i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
PD. Com ja sabeu, Miquel Iceta, dit el balleruques, ja ha demanat que el PSOE demani al govern que porti els Pressupostos aprovats pel Parlament al Constitucional. Cosa que el govern farà amb molt de gust, esclar. Doncs bé, la Mercè opina que vist que bona part dels costos del TC els paguem nosaltres, i que a més som els qui li donem més feina, seria lògic que s’instal·lés a Barcelona i que al menys faci una mica de “gasto” aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!