Amigues i amics:
com haureu vist, en les darreres cartes, i malgrat tot el que s’ha parlat i escrit sobre elles, no he avançat cap opinió sobre com anirien les eleccions generals. I és que els qui tenim una memòria històrica que va més enllà de les darreres quaranta-vuit hores, recordem unes cagades impressionants a càrrec de serioses, i pel que sé caríssimes, enquestes electorals. Aquesta vegada, però, cal reconèixer que excepte en el cas de Ciudadanos, les previsions han estat força encertades. Deixo constància.
Tampoc, ja amb els resultats reals a la mà, no deixaré anar aquell tòpic que, hagi el resultat que hagi, afirma solemnement què el votant és d’allò més intel·ligent, i per tant no ha donat la majoria a ningú obligant-lo a fer pactes, o bé, no ha fraccionat els resultats, donant així estabilitat al govern que sigui.
No, la intel·ligència de cada ciutadà –normalment tots estem força satisfets de la nostra, com ja se sap–, és la que és. I la utilitzem amb més o menys encert en la vida normal. En unes eleccions, però, primen sovint altres coses. Identificació amb un projecte polític o una concepció social. De vegades fins i tot es vota més “a la contra” que no pas “en favor”… Però sempre partint de la base que a banda d’algun cas d’esquizofrènia política, ningú, per ingenu o estúpid que sigui, mai no ho farà en favor de cap polític, o formació, que pregoni valors socials o polítics aliens a la seva pròpia concepció de quins són aquests valors.
És així, que fins i tot votant a la contra, el seu vot anirà a sumar-se a altres que amb més o menys entusiasme, combreguen, amb totes les variants que vulguem, amb la mateixa concepció social o política. Amb la qual cosa, els resultats, els equilibris o desequilibris finals, no són pas el resultat de cap acord previ col·lectiu, sinó que de la suma de decisions individuals. Diverses. Fins i tot contradictòries. Ja que no tothom vota una mateixa candidatura per estrictament les mateixes raons. Per la qual cosa, i això penso que és fonamental, ens agrado o desagradi, fins i tot encara que ens espantin els resultats, unes eleccions acaba sent una radiografia, concreta i objectiva, de quina és la composició de la nostra societat, no la que va ser ni la que serà, en el moment en què s’han fet.
I dit això, anem per les dues darreres radiografies que s’ha fet la societat catalna, 27 de setembre i 20 de desembre, amb un advertiment previ. Per causa del model electoral espanyol, la radiografia oficial presenta algunes irregularitats en les cal la parar compte.
Un sistema falsament proporcional
Una de les crítiques, i amb raó, que es fa a l’actual sistema electoral espanyol, del que el català és una mera còpia, és que no es proporcional. I per tant discutiblement democràtic en el sentit estricte del terme. Per començar, l’adjudicació de diputats a les diferents províncies –parlem clar, allò que en diuen circumscripcions són les províncies que consagra la sagrada Constitució–, és desigual. Així, en les eleccions al Parlament de Catalunya del proppassat 27 de setembre, mentre que a la província de Lleida, 15 diputats, el ràtio de vots va ser de 15.400 per diputat, a la de Barcelona, 85 diputats, la ràtio va ser de 36.404. I és que Barcelona, malgrat quintuplicar el nombre de diputats, té tretze vegades més electors, que Lleida.
L’excusa que de no ser així les províncies de menys població estarien subrepresentades al Parlament, és una simple fal·làcia. Perquè a l’hora de la veritat, la disciplina parlamentària fa que les decisions i acords presos per la cúpula dels partits obliga que tots els seus diputats, siguin d’on siguin, votin disciplinadament allò que els assenyalen els dites que alça el cap de grup: un ditet sí, dos no, tres abstenció. I qui no compleix és castigat, com ja sabreu.
Però a més hi ha un altre element distorsionador: la dita Llei D’Hondt –el funcionament de la qual el podeu trobar a internet–, que té per objectiu primar els partits més votats, en perjudici dels minoritaris, a fi d’evitar uns parlaments massa diversificats –la qual cosa al capdavall és l’expressió d’una societat que com tota societat normal i viva, és diversa i fins i tot contradictòria. Una mostra ben concreta dels possibles resultats de la combinació dels dos factors ja mencionats: desigualtat en el nombre de vots necessaris segons les circumscripcions i l’aplicació de la Llei D’Hondt, és que amb el 44% dels vots emesos, el PP ha governat amb una majoria absoluta més que folgada.
Per cert. Entre els punts presentats com irrenunciables tant pel Quin Arrufat com pel Lluc Salellas, hi ha alguns que són més aviat gratuïts, ja que sobre els quals el Parlament de Catalunya no té cap capacitat de decisió. Per la qual cosa, per més que s’aprovin amb gran entusiasme, aniran a parar al calaix dels bons propòsits. Però, curiosament, res no es diu sobre l’actual llei electoral catalana, sobre la que sí que té competències el Parlament. Amb la qual cosa, encara que sigui per omissió, paradoxalment és respecta el model provincial i la desigualtat electoral.
I dit això, anem per les dues darreres radiografies que s’ha fet Catalunya amb tres mesos de diferència.
Alguns números de les eleccions del 27 de setembre
A fi de fer-la el més fidelment possible, he fet uns números que són una mica diferents dels oficials, ja que tenen com punt de partida Catalunya com circumscripció única, i per tant amb igualtat de vot de tots els votants visquin on visquin. També eliminant la “correcció final” de la Llei D’Hondt, però mantenint el 3% per cent com resultat mínim necessari per a obtenir diputats. Fet això, m’ha va sortit la següent radiografia, penso que bastant nítida partint de la base que hi va participat el 74,95% de l’electorat
A veure. Dividint el total de vots vàlids emesos de Les a les Cases d’Alcanar i de Colera a Arnes entre 135 escons, el resultat dóna que cada escó, costa 30.336 vots. Així que fent aquest repartiment veritablement proporcional, JxS hauria obtingut 53,68 escons, Ciudadanos 24,27, PSC 17,24, CSqP 12,11, PP 11,5 i CUP 11,13. Si feu números, us sortiran 128 diputats, i malgrat que el Parlament podria ser variable, anem a mantenir la xifra màgica de 135 i repartir els set diputats que resten donant-ne un cada una de les fraccions més elevades. Tots rebrien un més, excepte CSsP.
Aixi, i amb una adjudicació d’escons objectivament més ajustada a la realitat del país, tenimuna concreta radiografia d’aquell moment, la qual ens diu que els diputats de les dues candidatures declaradament independentistes, amb el 47,88%de votant s’hi queden amb seixanta-quatre, diputats, No són majoria al Parlament, com no ho són a la societat.
Ho sigui, va ser un considerable avenç respecte legislatures anteriors, però no va ser el resultat que han volgut veure alguns d’aquells que sembla voler proclamar la República Catalana demà passat per la tarda. Més encara si s’és veritablement partidari de què aquesta república ha de ser també un avenç social que vagi més enllà de frases grandiloqüents per l’estil de “la República Catalana serà el referent dels pobles del sud d’Europa”, dites pel Quim Arrufat i que ja vaig comentar la setmana passada. Encara ens queda molta feina a fer i molt espai polític i social pel que avançar.
I les del 20 de desembre
Gairebé tres mesos després, s’han celebrat noves eleccions, aquestes generals. Amb resultats diferents que han aportat algunes sorpreses. Previsibles algunes, no tant altres.
Per començar, per primera vegada hi ha hagut menys votants en unes eleccions generals que en les autonòmiques. A banda d’això, i fent la divisió dels més de tres milions de participants entre els 47 escons seguint el mateix mètode anterior, trobem que En Comú, la franquícia catalana de Podemos, hauria tret 12 diputats, que al costat de un altre procedint de la resta, serien 13 (un més dels obtinguts, per cert), mentre que els 9 i els 8 dels dos partits declaradament independentistes, DiL i ERC, queden igual. Ara bé, els dos sumen un 31,11% dels vots, una mica lluny del 39,54% obtingut per JxS fa tres mesos. Alçant-se una incògnita, ¿on han anat a parar una bona part dels vots de la CUP? Aquí hi ha un retrocés més considerable del que sembla.
La victòria, sens dubte ha estat per En Comú Podem qui, possiblement que en part per l’oportunista proclamació, feta a darrera hora, d’un ambigu dret a decidir de Podemos. Proclamació que no cal ser massa intel·ligent per adonar-se’n que en el millor dels casos sols pot ser que una bonica i irrealitzable declaració d’intencions, i en el pitjor una miserable enganyifa, i per això cal qualificar-lo d’oportunisme. Doncs bé, en aquest moment, i després d’haver sentit algunes declaracions de dirigents de la CUP, no hi ha dubte que a En Comú Podem han anat a parar vots de l’independentisme més radical. Així com bona part dels perduts per Ciudanos, la qual cosa és un extraordinari poti-poti.
Per cert ¿sabeu que a Salamanca diversos partits han demanat a la Generalitat que “torni” els paper de Salamanca, entre ells Podemos?. Què diuen d’això els podemites d’aquí? I els qui els han votat?
Ara bé, amics i amigues, havent dit això també penso que no és pas una situació com per plegar veles. Ben al contrari. Tot just aquestes radiografies ens assenyalava no sols l’increment, sinó que la consolidació d’un ample espai de la societat que mira la independència com un objectiu no pas sentimental, sinó que simplement racional. En bona part gràcies a l’ajut de l’obtusa opacitat mental de la més gran part dels polítics estanyols. I també a la desesperada necessitat de no poder deixar que marxi la vaca les mamelles de la qual munyen dia rere dia. Ja haureu vist la indignació de la gran representant dels terratinents andalusos, la Susana Díaz, quan Podemos ha parlat de fer una simple consulta a Catalunya.
I és que ara estem davant un fet inèdit a la nostra història, incloent la II República. Fins ara mai no havia arribat al Parlament la concepció de la possibilitat d’una futura República Catalana avalada per gairebé el 50% dels vots. Ara hi ha un consens el suficientment ample i estès com per parlar ja d’un moviment en marxa. I això obliga a ser seriós. No cautelós ni prudent. Però si seriós.
Ara, el que cal és no decebre amb batalletes per a molta gent, votants, inexplicables. Ara cal deixar-se de discussions bizantines i de tàctiques oportunistes, que alguna ja està traient el nas. No anar amb recusacions a aquest o aquell, que sonen més a postures i dèries personals que altra cosa.
Ara el que cal és acumular forces –la massa crítica actual no permet fer proclamacions, que això no és un joc de rol–, i acumular-les tant en aquells sectors d’unes classes mitges enormement castigades per la política del govern espanyol contra Catalunya, com també en aquells sectors socials que poden, necessiten, aspirar a un veritable canvi de la societat. I si veritablement s’avança, aleshores sí, aleshores i al llarg del camí ja veure’m qui no és capaç de seguir fent que el carro avanci, i cal deixar-lo enrere, i qui sí que n’és capaç de fer-lo avançar. I atenció, la meva experiència em recorda que no sempre és el més arrauxat, aquell qui més crida baladreja quan la cosa és més aviat fàcil, qui segueix empenyent el carro malgrat les dificultats del camí quan les coses es compliquen.
I prou per avui, amigues i amics. Rebeu, com sempre un cordial salut, i fins a dimecres vinent.
Francesc
,
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!