Amigues i amics:
un cop més ajorno la segona part d’aquest repàs històric que estic intentant fer sobre les raons per les quals l’existència normalitzada d’una nació espanyola unida i unitària, tal i sempre ha estat definit a les moltes Constitucions que ha tingut Espanya –nou si comptem la no proclamada de la I República– no ha acabat de quallar a Catalunya. I tant ha estat així, que el problema nacional, la qüestió catalana –per més que per a nosaltres ha estat més aviat la qüestió espanyola– ha seguit estant un fet viu fins i tot quan se l’ha volgut negar, quan no extirpar, a les dues dictadures militars –la segona especialment brutal i salvatge com ja sabeu–, que hem tingut al segle XX.
I ho ajorno, perquè ara mateix estan succeint coses importants, greus. Coses que en aquest cas no sols afecten aquí, a nosaltres, per més que molt bé podria ser que el cas Catalunya hagi estat el detonant d’una crisi política que fa temps que s’està gestant.
Es tracta que estem davant de fets que ens diuen, que ens avisen, que a Espanya no es corre el perill de l’assalt, de l’ascensió al poder o que el condicionin en profunditat, de cap partit d’ultradreta. Com està passant a França, Dinamarca, Holanda i alguns altres països europeus més. I no correm aquest perill, per la senzilla raó de què un partit d’aquestes característiques està governant a Espanya ja fa temps, per més que fins ara no ha començat a treure’s obertament la màscara. I ho havia fet fins ara, perquè no li calia. Perquè podia utilitzar l’excusa democràtica de la seva majoria absoluta parlamentària, per anar fent una acció d’erosió política i social de profunditat. D’anar aprovant, per decret malgrat aquesta majoria absoluta amb la qual cosa evitava el simple debat obert, una legislació, no una acció sinó que una legislació, cada vegada menys democràtica.
El pitjor del cas, és que havent perdut la majoria absoluta, ara el PP està governant amb la complicitat, quan no la col·laboració, d’altres dos partits. Un declaradament de dretes, Ciudadanos, i l’altre també ben dretanitzat, encara que amb caràcter vergonyant, el PSOE. Un partit aquest un dia progressista, i que ara sembla no voler adonar-se’n, que quan la gent del PP parla de democràcia, està parlant no de democràcia burgesa, ja restrictiva per ella mateixa, sinó que de la democràcia orgànica que es va inventar el franquisme.
Tot això ve a tomb, perquè aquesta mateixa setmana hem pogut assistir, qui ho hagi volgut veure, a dues ben clares atzagaiades a càrrec de la Fiscalia, la qual ja no s’ha preocupat ni tan sols en guardar les aparences. Una, aquí, l’inconcebible, i quasi que insultant, “perdó” de la fiscalia a Joan Josep Nuet. El qual cal dir que ha respost amb una dignitat personal i política del tot absent en algú com Coscubiela, qui en teoria hauria de tenir un fort enteniment polític amb Nuet, ja que tots dos provenen d’un tronc comú.
Mentre que Nuet deia que el seu perdó era absurd, ja que ell havia votat el mateix que els altres quatre imputats, i que tornaria a fer-ho si calgués, perquè en aquell acte tots cinc sols havien fet que ajustar-se a la legalitat del Reglament del Parlament. Per la qual cosa tot plegat tenia un origen polític, i prou. Coscubiela, però, cada vegada més perdut i desconcert va desmentir el seu company de grup parlamentari tot dient que res d’allò tenia cap origen polític. Recomano a qui no l’hagi vist, recuperar a internet l’entrevista que va fer Josep Cuní a Nuet el 23 de febrer al programa 8 al dia.
L’altre, un veritable cop d’Estat judicial. Un cop que seria un error veure’l, situar-lo, com una agressió a Catalunya, perquè va més enllà, i està afectant també a Espanya. A la ja ben dèbil democràcia formal espanyola.
El cas de fiscals i de Fiscalia
Suposo que sabeu que mentre que la judicatura, els jutges, són formalment independents del govern de torn –les sentències que no ens agraden són responsabilitat seva, no orgànicament condicionades– els fiscals sí que depenen jeràrquicament de la Fiscalia General de l’Estat, i a banda de teòrics formalismes, el fiscal general el nomena o destitueix el govern, és algú de confiança del govern. El que sigui. Però com que a més els fiscals no són independents o autònoms en la seva funció, sinó que depenen jeràrquicament dels seus superiors, la seva actuació pot estar subjecte a decisions d’aquests superiors.
És del tot evident que això no té gaire importància quan es tracta d’acusar qualsevol pelacanyes, però sí que la pot tenir quan es tracta d’algú de gran pes polític o social. L’estranya actuació del fiscal Horrach, sent quasi que defensor de l’ex infanta Elena i dur acusador de la dona de Torres, és un exemple de tots conegut.
Altres dos exemples d’actuació de la Fiscalia, aquests aquí, són que quan el fiscal general de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, va expressar que la gent té dret a decidir, va ser immediatament “dimitit”. O que quan la Junta de Fiscals de Catalunya no hi va trobar indicis de delicte en Mas, Ortega i Rigau per la consulta del 9 de novembre, i així ho van expressar oficialment, la Fiscalia General no va acceptar aquesta resolució i va tirar endavant l’acusació. Després vam assistir el ridícul espectacle que un dels qui havien negat l’existència de delicte ara actuava d’acusador. Amb unes intervencions que sovint vorejaven la confusió i el ridícul.
Sobre el cas de l’incoherent perdó al Nuet, no insistiré, tot està més que clar. I si la setmana passada deia que el conec de fa anys, i que ja aleshores em semblava on bon nano, ara he de repetir que la seva actuació no sols ha estat perfecta, sinó que també plena de dignitat democràtica, política i personal. Cosa que no es pot dir d’alguns dels seus companys de Parlament de CSQP. Començant, repeteixo, per Coscubiela.
Cap a on es vol anar?
Però dins del món de la justícia, tenim altre cas. Perillós. El de la que diuen remoció d’una vintena de fiscals. Molts d’ells, i no és casualitat, pertanyents a la Unió Progressista de Fiscals. Feta pel que he llegit, i tampoc no és casualitat, en benefici de l’Associació de Fiscals, de tarannà conservador. I no es tracta, i per això parlo de cop d’Estat, d’un simple canvi de gent més o menys favorable a les tesis socials i polítiques del govern del PP, perquè La cosa va força més enllà.
El ministeri de Justícia té el propòsit, i ja hi està treballant, de fer que la instrucció de les investigacions de tipus penal deixin d’estar a càrrec dels jutges, com fins ara, per passar a ser fetes pels fiscals. Si els fiscals fossin veritablement independents, i no designats per la Fiscalia General i a més dependents jeràrquicament d’ella, aquest seria un fet estrictament de funcionament sobre el qual jo, i penso que molts de vosaltres, amics i amigues, ben poca cosa tindríem a dir.
Però no és així. I no ho és, perquè aquesta remoció, que en bona part afecta els fiscals progressistes dependents d’Anticorrupció, s’ha entès que té alguna connexió amb la destitució del fiscal superior de Múrcia, Manuel López Bernal. El qual malgrat que les indicacions jeràrquicament superior l’han manat que deixi d’entestar-se a obrir judici al president de la Comunitat, Pedro Antonio Sánchez. Contra aquest fiscal, i altres rebels, hi ha hagut fins i tot actuacions que es poden considerar com a mafioses, incloent-hi robatoris de materials i de portàtils, la qual cosa li ha portat a dir: “El que no pot ser és que els perseguits siguem els fiscals que lluitem contra la corrupció. I no els corruptes”.
I tot plegat ha fet saltar les alarmes en els sectors més progressistes, tant de fiscals com també en altres àmbits. I és que ara en aquest moment, i en l’àmbit d’Anticorrupció hi ha assumptes tan calents com són Gürtel, Púnica, Pujol, Bankia o la caixa B del PP. Assumptes que portats de manera lliure i independent, poden incloure càrregues polítiques ben explosives.
A més, si aquestes actuacions se sumen a la continuïtat de la “llei mordassa” amb el descarat consens de Ciudadanos i PSOE, més altres elements que es van dibuixant en l’espectre polític, tots els quals enllacen obertament amb l’onada de dretanització existent arreu, la cosa és més que preocupant. Onada que em fa pensar, i ho escric de manera provocativa, que el feixisme dels anys vint va tenir la mala sort que un tal Hitler s’incorporés al moviment creat per D’Annuncio i dut a la pràctica per Mussolini. Moviment el qual era vist amb oberta simpatia per totes les democràcies burgeses aleshores existents.
Bé amigues i amics, encara que aquesta carta d’avui no porta l’avantitol de Referèndum, no podem ser ingenus i ignorar que aquesta batalla nostra, s’està celebrant dins d’un context ben complex, un context que va més enllà, força més enllà de les nostres batalletes. Un context el que qui fa anys fa ser gran guru de l’esquerra dins d’un ordre, José Luis Cebrián, ha utilitzat El Mundo per insinuar que potser caldrà aplicar-nos l’Article 155 de la sacrosanta Constitució Espanyola.
I prou per avui, amics i amigues. Espero que la propera setmana sí pugui seguir amb aquesta suite de Referèndum. Amicalment.
Francesc Font
Pròxim lliurament: La incompleta formació d’una Nació Espanyola b) (espero)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!