L’ou de la serp 6 – I què s’ha votat votant Ciutadans? a)

 

Amics i amigues:
aquesta havia de ser la penúltima carta d’aquesta sèrie sobre què podem veure, si és que volem mirar, dins l’ou de la serp que tenim davant nostre: una bonica i innocent serp d’aigua, un perillós escurçó o una mortal cascavell. I, atenció, quan parlo de l’ou de la serp com a metàfora, vaig més enllà de la nostra realitat més immediata, Catalunya o Espanya, perquè també estic parlant del retrocés a escala europea, per no anar més enllà, de les idees genèricament dites d’esquerres. Idees de progrés. De què amb el nostre esforç junt amb el d’altres es pot fer que el demà pugui ser una mica millor que avui. De confiança amb l’ésser humà, encara que no tant, i amb plena justícia, en alguns humans.
Però la realitat és la que és, cosa que queda pel darrer lliurament, i la que toca abordar avui no es pot definir –si més no soc capaç de fer-ho– amb quatre frases d’allò més breus i contundents, sinó que cal fer-ho amb dades objectives. Partint de la punyetera realitat. I d’acord amb la meva tendència a usar frases, dites i afirmacions d’altres, citant sempre l’autor per dos motius. El primer perquè penso que no és honest posar cites i idees d’altres fent veure que són meves, i també perquè, a què enganyar-se, les seves afirmacions tenen força més autoritat que no pas les que pugui tenir jo.
Doncs bé, tornant a la nostra situació concreta, el que m’ha fet estendre la carta prevista per avui és aquella de Brecht, l’amic Bertolt, que diu: “Quins temps aquests, en els que cal demostrar allò que és evident!”. I què cal demostrar, ara, malgrat ser evident? Doncs que si bé els resultats de les eleccions del 21 de desembre van donar una majoria republicana, o sigui independentista, de 70 diputats davant 65 que estan radicalment en contra, i que ningú no es faci il·lusions respecte de Podemos-Comú, la cosa no és ben bé així si parlem de la composició de la societat catalana.

Tornem als freds números
Podem parlar i fer gala d’una majoria republicana al Parlament? Sí, esclar. Però si deixem de banda aquests resultats, aparentment objectius, per més que conseqüència del sistema D’Hondt –el qual amb els mateixos resultats de vots hauria fet encara més àmplia la bancada independentista d’haver-se repetit la confluència de JxS–, la realitat pura i crua és que les tres candidatures “indepes” van sumar el 47,8 dels vots i les no “indepes” el 50,93. La resta de percentatge és de vots a candidatures que s’han quedat fora. I sumo Podemos-Comuns entre els contraris a la República, perquè la irada desqualificació de Dante Fachin per banda dels qui manen de veritat, és ben expressiva dels aires que corren per aquesta organització.
Agradi o no, aquests números assenyalen que la societat catalana, tal com ha quedat representada pel vot individual emès en unes eleccions que han aconseguit una participació del 81% de l’electorat –o sigui, força representatives de la seva realitat–. en la qüestió República Catalana o Monarquia Espanyola, independència sí o independència no, i també sí o no a l’art. 155 i tot el que representa, qüestions que eren els dos elements centrals d’aquestes eleccions està dividida pràcticament al cinquanta per cent.
Però hi ha alguna cosa més. Gràcies al vot majoritari aconseguit quan a candidatura, Ciudadanos s’ha enfortit aquí, i també a Espanya. I ja podem veure com està condicionant l’increment de l’agressivitat del PP –que fins i tot sembla haver fet un pacte anticatalà amb el descaradament feixistoide Vox–, alhora que també ens ha permès veure un dur debat entre Menéndez de Vigo, ministre de Cultura, i Juan Carlos Girauta, demanant aquest al ministre que el govern espanyol ignori, que ja té gràcia!, la sentència del Constitucional respecte d’haver de pagar el govern català l’ensenyament a escoles privades a aquelles famílies que no acceptin la immersió lingüística, obligació derivada de la “llei Wert”, i que el TC ha declarat inconstitucional. I tot just han començat.
És per això que he cregut que valia la pena tornar a abordar la qüestió de l’èxit de la candidatura de Ciudadanos a un conjunt de llocs, barris i poblacions que pel seu historial, la seva composició majoritària de classe i d’acord amb una visió teòrica, tradicional, de quins són els seus interessos, haurien de ser refractaris a aquest partit. Però, i reincidint en fer una cita, vull recordar que Marx, que no era un doctrinari com alguns creuen o pensen –fins i tot va exclamar una vegada… que ell no era marxista!– ja va dir que quan la realitat no confirma la teoria, la que està equivocada és la teoria, mai la realitat.

De feu de l’esquerra a suport de la dreta
Entrant en matèria. Per començar, vull recordar que les reflexions que feia a la carta anterior tenint com punt de partida allò que han expressat els resultats electorals en els barris de més baix índex de renda de la ciutat de Barcelona, són del tot traslladables a tots aquells altres llocs de Catalunya de característiques socials i econòmiques semblants. Barris i llocs un dia féu de l’esquerra i en els que ara Ciudadanos ha estat la candidatura més votada. En alguns casos a força distància de la segona. Dit això, abans de definir, grosso modo, què és el que es votava atorgant el vot a Ciudadanos, faré primer una petita passejada pel recent passat d’aquestes zones i barris un dia definits, i també autodefinits, com majoritàriament d’esquerres.
Ara bé, ¿què és esquerra? Malgrat que la definició esquerra no és una definició concreta sinó que convencional –s’és d’esquerres respecte de posicions definides com de dretes–, sí que defineix aquelles opcions no sempre radicals, però sí progressistes. Partidàries de canvis favorables a millor equilibri i justícia social, a avançar en l’estat del benestar, a més llibertats ciutadanes i un llarg etcètera. Ideari i opcions que són tot just més o menys radicalment contraries a les definides com de dretes. Partidaries, aquestes, de l’immobilisme social, de que l’estat no és pas una mainadera dels pobres, del respecte al poder establert, que els de dalt són dalt perquè són superiors als de sota…
Així, i des d’aquest punt de vista, ja a partir dels anys 80 i bona part dels 90 del segle passat, hi havia un important conjunt de barris i poblacions de les zones més industrialitzades que eren veritables feus d’un PSC, un partit sense pedigrí antidictadura, però vist per bona part de la classe obrera i altres sectors com un partit si no esquerranós si progressista. I també en part del PSUC, una miqueta més radical i que encara vivia de les rendes del prestigi adquirit gràcies al sacrifici de molts militants de base als durs anys de la dictadura.
Eren espais definits de vegades com “zones roges”, en els que encara en temps de dictadura s’havien produït moltes i molt diverses mogudes ciutadanes, fins i tot veritables batalles, forjades a aquelles combatives associacions de veïns que van existir abans de ser desmuntades tot just pels partits abans mencionats. Barris i llocs on hi havia també força veïns que d’una manera o altra havien participat en lluites obreres, havien estat militants de la considerable diversitat de partits i grups clandestins, i havien patit en la seva carn, no sols en el sentit figurat sinó que en molts casos també físic, els cops de la repressió.
Eren espais i territoris veritables planters de vot vocacionalment d’esquerres, com expressava clarament la seva opció política majoritària en les generals. Unes eleccions en les quals possiblement votaven més pensant en PSOE, PCE o Izquierda Unida, que no en PSC, PSUC o IC. Possiblement. Però en les que estava clar que si la seva opció podia tenir connotacions espanyoles, i la baixa participació d’aquests espais en les autonòmiques ho confirmava, aquesta mateixa baixa participació també expressava que al capdavall no importava que les eleccions autonòmiques fossin guanyades per la dreta catalana, ja que el seu enemic principal era el PP. La dreta espanyola. I puc dir això perquè tinc constància personal en alguns debats electorals en què hi vaig participar com a representant del PCC
Fins i tot, quan en les generals del 2016 el PSC va deixar de davallar, per simplement ensorrar-se, i IC ja havia esdevingut ectoplasma d’ella mateixa, el recanvi que va substituir-los com guanyador a aquests mateixos espais va ser Podemos. Partit que havia recollit les il·lusions creades pel 15-M, era aleshores vist per molta gent com una opció progressista, d’esquerres. I la seva candidatura al Parlament espanyol va ser la guanyadora a Catalunya amb el 24% dels vots, mentre que Ciudadanos va ser el sisè, i últim.
Ara bé, atenció, a les autonòmiques de l’any anterior, amb una cap de llista, Arrimadas, de qui tothom se’n reia i feia acudits, havia assolit ser el segon partit al Parlament català. Avís que alguna cosa estava canviant.
I prou per avui, amigues i amics. Rebeu com sempre una forta salutació i fins aviat.
Francesc Font
Pròxima carta: I que s’ha votat votant ciutadans?, i b)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *