Amigues i amics:
Al llarg de quatre lliuraments he anat expressant una convicció. La de què aquesta crisi que va esclatar aviat farà vuit anys, i de la que no s’hi veu cap solució sinó que tot el contrari, no és pas una més de les crisis pròpies i inevitables del mode de producció capitalista. Aquelles crisis que venen succeint-se de manera periòdica des de l’aparició de la revolució industrial, i de les que ja hi ha referències en Adam Smith (1723-1790). Una més d’aquelles crisis cícliques que va entendre, i criticar, J.C. Sismondi (1773-1842), com part inherent del mode capitalista que aleshores estava encara en les beceroles, bo i pensant que es podrien corregir.I que Engels (1820-1825), anant una mica més enllà que, va adonar-se’n no de que eren inevitables, sinó que imprescindibles. Una mena de purga, de vegades de cavall, que serveix per netejar el cos social i econòmic dels excessos comesos en èpoques d’alegre, quan no forassenyada expansió.
Normalment, aquestes crisis cícliques segueixen, una mena de guió que podem descriure amb uns pocs enunciats. Època de bonança i creixement econòmic que arriba a força gent i dóna pas a un temps de vaques grasses, i increment quasi que geomètric d’alguns o de tota mena de productes –sigui fabricació de coses, sigui inversions especulatives, etcètera– molt per damunt de la capacitat del mercat d’absorbir allò que està creixent, formant-se així allò que es coneix com bombolla. Un dia la cosa ja no dóna per més i la bombolla peta –sempre sobtadament, perquè la gran majoria d’implicats, començant pels grans i intel·ligents experts, són incapaços o no volen veure que allò no s’aguanta. Tot s’ensorra d’avui per demà i ha arribat l’hora de la imprescindible purga, la qual causa una gran diarrea que neteja i depura el cos social de tot allò que s’ha acumulat i no s’ha pogut digerir…
I després d’un període més o menys llarg de recuperació, que pot ser fins i tot de més de cinquanta anys, aquella crisi ja no és més que un referent llunyà… que s’estudia molt seriosament als àmbits acadèmics, sense lligar-lo normalment a l’actualitat. Que pot ser una nova crisi que ja ha començat a formar-se.
Si, posem per cas, s’hagués establert alguna mena de comparança o relació entre la bombolla de les tulipes a Holanda (1630-1637) i la de la construcció a Espanya, Irlanda o Florida de finals del segle XX i inicis del XXI, o els bons grecs –una maula alegrament venuda com gran inversió per seriosos bancs francesos i alemanys ara no fa ni quinze anys–, amb les accions ful que van ser l’origen de la crisi de 1929,possiblement podríem pensar –adoneu-vos de les dues formes condicionals– que l’actual crisi no seria tan crítica. Però, aleshores, un dels elements centrals del mode de producció capitalista: l’obtenció de beneficis i de plusvàlues al cost que sigui i contra més altes millor, deixaria de ser motor de qualsevol mena de les accions descrites. I aquestes ja no serien capitalistes.
Les crisis sistèmiques
Ara bé, la història també ens ensenya, que al llarg dels temps hi ha hagut altres crisis econòmiques i socials que no sols no eren conjunturals, per la qual cosa no han tingut la solució de tornar a la normalitat preexistent. Crisis que no sols no s’han resolt a través d’una enèrgica, i sovint brutal, purga, sinó que han significat el final del mode de producció dominant en aquell moment o època, el qual havia arribat al límit de les seves possibilitats i ja no era capaç d’anar més enllà del grau de desenvolupament al qual havia arribat.
Aleshores aquesta crisi, que ja és sistèmica,el que fa és preparar el terreny. obrir el pas a noves forces i nous modes socials i de producció. És el que es diuen revolucions. Atenció, però. Això no passa d’avui per demà, sinó que a través d’una llarga i de vegades convulsa transició. De segles fins i tot. En el cas concret del capitalisme, des de les primeres revoltes urbanes del segle XVI –que es van enfrontar amb el model senyorial, en molts casos encara feudal existent, que havia començat a ser obsolet–, i que ja podem considerar com preburgeses–, fins les ja objectivament revolucions burgeses angleses del segle XVII, la Revolució Francesa del XVIII –amb la simbòlica per més que sense importància presa de la Bastilla– i la consolidació de les burgesies com a classe dirigent i per tant consolidació de l’estat democràtic burgès i el capitalisme com mode de producció dominant a partir el 1848, van passar quatre-cents anys.
És per això que si parlem no de simple crisi capitalista –que seria una més de la seva llarga llista–, sinó que del capitalisme, cal entendre que s’està parlant del possible inici d’un procés irreversible del mode de producció, i per tan de societat. Que pot ser llarg. De vés a saber quants anys. I vés a saber, també, com de violent. Un procés, per altra banda, que no podem saber com serà, ni quines forces s’enfrontaran. Ni tan sols si la seva conclusió, la nova societat que es formi, serà al capdavall un pas endavant com ha passat en altres de semblants anteriors, o un retrocés. Perquè, cal insistir, no hi ha cap projecte previ sobre cap evolució cap a cap perfecció. Ni de les espècies animals o vegetals, ni de les societats.
El que sí que penso és que ara, evidentment, no és limitarà a l’espai d’Europa, que és on fins ara hi ha hagut totes les crisis que han donat pas a un nou, i més gran, desenvolupament de la humanitat. Ara, els espais socials i econòmics són en la pràctica universals. S’han unificat. Com també les convulsions i el nombre de països implicats en elles. Inclosos els europeus, esclar, ja que bona part dels seus orígens i conseqüències, ens impliquen a nosaltres. I són part, i més sovint del que sembla, conseqüència de les nostra accions. Citaré les “guerres del coltan”, aquest mineral tan imprescindible perquè les nostres llargues comunicacions amb smartphon i aparells semblants, aquest no ens cremi les nostres delicades orelles.
Pujant i baixant dalt d’una muntanya russa
I entrant ja en la qüestió. Vuit anys després d’haver-ho fet, la crisi que esclata el 2008 ha esdevingut una crisi generalitzada que afecta moltes i molt diverses economies capitalistes, incloent-hi les un dia dites socialistes i que a partit del 1989 es van anar incorporant plenament al mode de producció capitalista. En algun cas fins i tot al seu pitjor model d’explotació dels treballadors, fins el punt que ha estat proclamada com un bon exemple a imitar i seguir. Vuit anys en els que moltes economies, començant tot just per les més desenvolupades, no sols no han aconseguit alguna forma d’estabilització, encara que sigui a la baixa, sinó que han esdevingut una mena de muntanyes russes en la que es puja i baixa constantment. Sense mai, però, moure’s del lloc. Del cercle viciós en el qual s’està. Societats en les que la massa salarial, els sous, han sofert una considerable davallada, a millor benefici d’una minoria, en les que les que les condicions de treball s’han degradat. I en les que l’estat del benestar, s’està aprimant dia rere dia.
Tan és així, que ja són força els qui en bona posició per adonar-se’n del que està passant, comencen a alarmar-se. La setmana passada recollia la preocupació expressada per Anton Costas sobre el deteriorament que la més que ínfima minoria posseïdora de la més que immensa riquesa existent, està causant al capitalisme. Al qual, va escriure Costas “estan assassinant”. No els obrers revoltats, que no ho aguanten tot, sinó que els capitalistes golafres
I s’incrementa el nombre d’analistes i sociòlegs gens sospitosos de vel·leïtats esquerranoses i anticapitalistes que, uns escandalitzats des de posicions diguem-ne que ètiques i morals, i altres simplement perquè comencen a tenir por que al final s’hi cali foc a la barraqueta, clamen per un canvi de rumb. Fins i tot George Soros, aquest inefable especulador que té en el seu currículum haver fet una operació especulativa, el 1992, per la qual va guanyar 1.100 milions de dòlars alhora que va fer que el Banc d’Anglaterra perdés 3.400 milions de lliures esterlines, ha alertat de la possibilitat d’un nou desastre econòmic com el del 2008.
Curiosament, per no dir indicativament, mai no he pogut llegir ni sentir res de semblant dels nostres representants oficials de l’anticapitalisme. És un detall.
I és així com tornem a la ja mítica fallida de Lehman Brothers, i com torno a insistir que el 2008 va ser l’esclat de la crisi, no pas ni el seu inici ni el seu origen. Fem una ràpid repàs.
Entrant en la qüestió
El l945 acaba la II Guerra Mundial a Europa, en la qual s’havia produït una inesperada aliança conjuntural. La dels països capitalistes amb formes de govern democràtic burgès, i la Unió Soviètica, la qual fins el 1941 havia estat considerada tot just la gran enemiga del capitalisme. La fàbrica de les sinistres forces que aspiraven a enderrocar-lo. Aviat, però, l’aliança es va trencar. I va començar el que es diria “guerra freda”. Freda a Europa, però força calenta a molts altres llocs, ja que encara que no d’una manera directa, sinó que a través del que ara en diríem “franquícies”, els dos blocs es van enfrontar. A l’Àfrica i l’Àsia bàsicament. De vegades amb enormes vessaments de sang per part d’un i altre bàndol.
A Europa, la cosa va ser diferent. Hi ha països que han patit enormes pèrdues humanes i materials i no estan per més batalles. A més, Stalingrad i la batalla de Berlín, ha donat un grans prestigi a la Unió Soviètica. S’havien format forts partits comunistes. Amb militants de gran prestigi en el món de l’art i de la cultura, i que formen part de les elits intel·lectuals. Fins i tot en alguns casos, com a França o Itàlia, en uns primers moments els partits comunistes són quasi que alternatives de poder.
Per fer front a aquesta situació, molt aviat se senten les bases del que es dirà estat del benestar, amb la qual cosa comencen a pal·liar-se les contradiccions socials més acusades. I comença una època daurada per les masses treballadores europees. Cal dir-ho així.
Cap als anys seixanta es va una mica més enllà, i començarà a aparèixer la societat de consum. Molt criticada des de posicions més aviat moralistes, però a la que amples sectors de la població assalariada s’hi apunta amb força entusiasme. I cal dir assalariada, perquè la vella consciència de classe comença a diluir-se amb la moto, el cotxe, el frigorífic, la tele i les vacances a l’abast de molta gent treballadora.
Els partits comunistes europeus, comencen a declinar, no per cap acció repressora dels estats capitalistes, sinó que de forma escrupolosament democràtica. Elecció rere elecció. I també debat intern rere debat, ruptura rere ruptura, van perdent pes i militants. I les masses, assumeixen amb tota normalitat la ideologia que emana d’una societat basada en el valors propis de la societat capitalista, ja que veuen d’una manera concreta, objectiva, que comencen a viure millors que no els seus pares, i tot assenyala que els seus fills encara viuran millor que ells.
Sols a les dictadures feixistes encara existents, Portugal fins el 1971, Espanya fins el 1976 i Grècia entre 1967 i 1974, on tota oposició d’esquerres és durament i també cruelment perseguits, amb el beneplàcit dels països que es proclamen defensors de la democràcia, el comunisme manté un cert i ambigu prestigi, mentre que a la resta d’Europa està obertament en declivi. Però aquest és un treball que no se situa aquí, sinó que pretén intentar entendre quina és la situació actual nostre. I com s’ha arribat fins aquest present. Això també
I prou per avui, amics i amigues. Rebeu una cordial salutació, com sempre, i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!