Amics i amigues:
malgrat que hi hagi gent que sembla no voler mirar la punyetera realitat, aquesta és desesperadament obtusa. S’està aquí, al davant nostre, i no marxa per més que no vulguem, o ens faci por, mirar-la. I quan dic això, no parlo dels que confonen cultura amb espectacle, pamflets i debats televisius amb anàlisis o passar de la realitat suplint-la amb informació suposadament alternativa, sinó que de gent que no és que intenti enganyar-nos a fi de salvar-se ell: De Guindos, Montoro o Rajoy, en el nostre cas, per més que hi ha altres casos exactament igual a molts, i molt importants, països d’arreu del món. Sinó que de gent que malgrat estar ben informada, en el fons actua quasi que de bona fe. Confonent els seus desitjos amb la realitat que els fa por mirar.
Gent com ara l’italià Massimo Doris. Banquer, fill de banquers, dinovena fortuna italiana, conseller delegat de Mediolanum, entitat fundada pel seu pare i una de les líder mundial en la gestió de patrimonis, productes i serveis bancaris i amb seu a Barcelona. O sigui, algú de qui cal pensar que coneix la realitat econòmica mundial, començant per la italiana –que la que aquesta setmana s’ha sabut que està amb l’agua al coll, i que el proppassat divendres deia: “No veig una crisi profunda mundial”, de manera que “pot ser que passi més o menys temps, però en en sortirem d’aquesta”. I la raó definitiva a les seves paraules, és que la història: “demostra que les crisis sempre passen”. Sí, excepte aquelles que han el final d’un període que de vegades ha estat de segles, han desaparegut per donar pas a un altre de nou.
Dos dies després d’haver deixat anar aquestes perles, dilluns proppassat va començar a passar no la crisi, sinó que el que segueix passant avui mateix, dimecres, i seguirà demà. Com si les coses s’estiguessin precipitant i anessin molt més ràpides del que nosaltres, els qui creiem que el capitalisme està dins d’un atzucac de difícil, i en tot cas dolorosa per la majoria, sortida, pensàvem Sí. En casos com aquest, més abundosos ara mateix del que sembla, sembla ben certa aquella vella sentència grega que afirma que els déus tornen cecs els qui volen perdre.
Una ben complexa situació
Les borses, termòmetre que si bé no assenyala quina és la malaltia que té el pacient sí el grau de febre que pateix, o sigui dóna símptomes, treuen fum. Totes. De Wall Street a Xangai, de Tòquio a Frankfurt. Les pèrdues han estat de més del 15 per cent en sols que un mes, Però si anem cap als darrers mesos de l’any passat, es pot comptabilitzar fins un 30% en alguns casos. La banca, les entitats financeres, estan en caiguda lliure, i fins i tot –cordeu-vos els cinturons de seguretat, que estem travessant una zona de fortes turbulències!– s’ha apuntat que el banc de bancs, el mític Deutsche Bank que l’any passat ja va tenir unes pèrdues de 6.400 milions d’euros, podria fer fallida. Que seria l’equivalent europeu a la de Lehman Brothers. Però que en la situació actual, les conseqüències podrien ser molt pitjors.
Ja sé que sis mil milions d’euros pot semblar xavalla per aquest gegant, com si qualsevol de nosaltres perdés un bitllet de vint euros, però és que els analistes econòmics que han assenyalat aquesta possibilitat, ho han fet a partir de què dels derivats especulatius en els que està embolicat aquest gegant, la majoria són de difícil recuperació. Es tracta de dubtoses operacions especulatives fetes arreu del món, entre els quals hi ha des d’inversions en una economia en declivi com és la xinesa, fins a en matèries primeres que estaven baixant, com el petroli, i semblava lògic invertir en elles a fi d’obtenir grans beneficis quan els seus preus recuperessin la “normalitat”. El total calculat arriba als… 67 bilions d’euros! Vint vegades el PIB d’Alemanya!
Aquí cal afegir que una part de les pèrdues també és responsabilitat de Volkswagen. I també que si bé es dóna per segur que malgrat no col·lapsi el banc, la situació del gegant de l’automòbil serà delicada, si el banc col·lapses podria ser definitiva. I a escala mundial, entre treballadors directes de les seves empreses, que inclouen Seat, Audi, Porsche, Skoda i així fins a dotze marques diferents, concessionaris, empreses subministradores directes i indirectes, etcètera, es calcula de la Volkswagen depenen 600 milions de persones. Des d’altíssims executius i grans enginyers i dissenyadors, fins a humil gent del serves de neteja.
Però no es tracta sols que del mític, ara parlar de poderós potser que sigui una mica exagerat, Deutchs Bank. És el conjunt del sistema financer europeu el que està ballant sobre una corda fluixa, i comença a suposar-se que el BCE i el totpoderós senyor Draghi, no tenen capacitat per fer front a aquesta situació. En bona part perquè l’endeutament tant de particulars, d’empreses com d’estats ha assolit en conjunt un grau d’endeutament global tan descomunal que el fan impossible de rescabalar. En els particulars, sempre hi ha la solució dels embargaments o dels desnonaments, i en les empreses mitjanes el concurs de creditors, normalment més un càstig que no una veritable recuperació del deute. En les grans empreses, però, la cosa ja és més complexa. La fallida d’una de veritablement gran, tornem a la Volkswagen com a exemple, tindria un abast mundial incalculable. Amb un increment brutal de l’atur. O sigui, allò d ploure sobre mullat. Però, ¿i el deute dels estats? Alguns com l’espanyol equivalent al seu PIB anual? Pot fer fallida un estat? Poden deixar de cobrar els seus creditors? En uns casos entitats de crèdit amb molts milions invertits en deute sobirà. En altra gent senzilla que va invertir uns calerons, en altres jubilats i pensionistes…
Al servei de qui està l’economia?
Però tot això, per més que sembli greu, no és més que la tòpica punta de l’iceberg d’una crisi que cada vegada és més evident que no és simplement una crisi econòmica més, com encara creu massa gent. Més o menys localitzada. Sinó que en un món global és una crisi global, generalitzada, del mode de producció que a si mateix es va atorgar el nom de capitalisme. Causada tant per pels seus propis errors de desenvolupament, la qual cosa sí que permetria corregir-los, com per causa, i aquest és el meu convenciment, d’haver esgotat totes les possibilitats del seu desenvolupament. I també, i val la pena fer remarca, pel mateix encegament dels dirigents, dels veritables dirigents. Aquells qui tenen els membres dels governs com a assalariats, com simples i dòcils representants i defensors dels seus interessos. O el que ells creuen que són els seus interessos, per més que vagin escandalosament contra el mateix model de societat que és el seu. Cosa que preocupa, quan no espanta, a gent de la qual cal dir que està ben lluny de la sospita de tenir vel·leïtats esquerranoses i anticapitalistes.
Fa pocs dies, l’Antón Costas, president del Cercle d’Economia, publicava a La Vanguardia un article que és un veritable crit d’alerta. Comenta Costas entre escandalitzat, i també preocupat, un informe d’Oxfam-Intermon, Una economia al servei de l’1% –el qual per la seva banda parteix d’un informe de Credit Suisse–, en el que s’arriba a la conclusió que l’1% més ric de la població mundial acumula més riquesa que el 99% restant. I el que encara és pitjor, a partir de l’inici oficial de la crisi, 2008, aquest 1% més més ric no sols s’ha reduït percentualment comparat amb el 30% més pobre, que ha augmentat, sinó que s’ha enriquit molt més que no ho era, alhora que el sector més pobre s’ha ampliat i encara és més pobre. I, atenció, això no està passant als països més endarrerits, que també, sinó que principalment als EUA, al Regne Unit… i a Espanya, que és on segons l’OCDE més ha crescut la desigualtat des del 2008. Aquí, la riquesa de les 20 famílies més riques, posem que un total de mil individus, equival a la del 30% més pobre, uns 15 milions. Més encara, la riquesa d’aquestes 20 famílies va créixer el darrer any un 15%, exactament el mateix 15% que ha retrocedit la de tota la resta.
I, davant de les xifres que presenta l’informe d’Oxfam-Intermon, trobable a Internet en format PDF, l’Antón Costas expressa la seva preocupació tot dien que: “La meva preocupació té a veure amb els seus efectes –fixeu-vos no les causes sinó que els efectes–. La desigualtat impedeix l’existència d’una societat decent, afebleix la democràcia i assassina el capitalisme”. Estarà per tant, ara, ja ferit de mort? Demano jo.
I ens trobem altra vegada davant una qüestió, un problema, una paraula com capitalisme, que de ser un adjectiu quasi que pejoratiu en boca de quatre paios una mica rarets, entre els qui ens trobem jo i la Mercè –la meva senyora, ja sabeu– i quatre supervivents de velles guerres i batalles, que mai no hem deixat de ser escèptics respecte de la capacitat de supervivència ja etern d’aquest mode de producció i canvi, –i que érem mirats quasi com uns pobres als qui se’ns havia aturat el rellotge feia quaranta anys– a ser una definició, un concepte, que fins i tot ha portat a fer una sèrie televisiva de sis capítols que tot just es diu així: Capitalisme, i que es basa en les paraules i escrits d’una legió de noms il·lustres, sense els quals podria ser que no hauria estat possible el món contemporani nostre, el bo i el dolent: Malthus, Adam Smith, Ricardo, Marx, Keynes, Galbraith, Hayek… Fins i tot Picketti i Varoufakis. Déu n’hi do!
No puc opinar sobre aquesta sèrie, perquè s’emet per una cadena de pagament que no connecto. El que sí sé és que es recullen amb força rigor els raonaments d’uns i altres. No sé si junts i barrejats, o bé per separat. Però, i que tractant els problemes d’economia del segle XX apareguin més o menys junts dos enemics mortals com van ser Keynes i Hayek, no deixa de tenir una mica de morbo.
Però això, i també un tema cabdal en aquest moment: la crisi de la caiguda de preus de les matèries primeres, en primera línia la del petroli, i també la de l’economia xinesa. ho deixarem per la setmana vinent, que espero sigui la penúltima d’aquesta sèrie.
I ara, amigues i amics, rebeu com sempre una cordial salutació del vostre amic
Francesc Font
PD. El cas dels titellaires de Madrid és simptomàtic. El seu espectacle, pel que sé, és evidentment gens infantil, no pas per la violència que sembla que hi ha en ell, perquè si ens mirem amb rigor Tom i Jerry…, sinó perquè els nens difícilment podien entendre la “subtilesa” del missatge. A mi, pel que he pogut veure, em sembla més aviat un espectacle propi d’un mode de progressisme-marginalista que molt temo sols pot viure i mantenir-se que en una societat de capitalisme decadent. Ara bé, l‘acció del govern contra els titellaires ha estat la mateixa que l’any 1977, amb el franquisme no sols viu sinó que encara amb poder, va donar a La torna d’Els Joglars. I em crida l’atenció que pel que sembla aquell afer ja s’ha oblidat, per la qual cosa no he vist ni sentit que ningú establís cap paral·lelisme. També és inquietant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!