Amics i amigues:
estem en un temps, en un moment, en el que sembla com si el passat no existís. Ni tan sols que hagi existit. Com si se’l volgués esborrar a fi de viure en un etern present. Sense antecedents. Sense temps anterior.
Als teatres, massa sovint si, posem per cas, es munta Shakespeare, Guimerà o qualsevol altre autor “antic”, a fi de fer l’obra comprensible per un públic al que es considera ignorant, els personatges han de vestir roba actual, de vegades convencionalment actual i que ja no estarà de moda l’any vinent. Que no sols no aporta res nou a l’acció, sinó que més aviat crea confusió, perquè el llenguatge i les convencions socials són, inevitablement, el de l’època en la que es va escriure l’obra. Creant-se així una ridícula distorsió entre els personatges que estan damunt de l’escenari, i les coses que aquests diuen, els conceptes que creen el drama o la comèdia i justifiquen l’acció, I que ens permeten veure i entendre que idees, emocions i conceptes del segle XVI o XIX són, malgrat la distància en el temps, també part de les idees, emocions i conceptes del nostre, però vistos en perspectiva. Fins i tot amb distanciament. Tot el qual és una part essencial d’això que alguns en diem cultura.
Bé, és aquest una qüestió que de ben segur pot semblar absolutament aliena a quina és la situació actual, ara mateix, del capitalisme, que és el tema central d’aquest seguit de cartes. I per tant la nostra. Ja que per més anticapitalistes que puguin ser les nostres conviccions, estem immersos dins d’un món que es regeix i funciona tot just a través dels seus paràmetres econòmics. I també, ens agradi o no, dels seus valors socials i polítics. I també, també, els ideològics.
“La ideologia dominant en una societat, és la ideologia de la classe dominant”, van escriure els meus dos estimats barbuts: Marx i Engels. I sols cal veure quins són els valors dominants, propis o assimilats, de les mateixes víctimes del capitalisme. Qüestions aquestes a tractar seriosament, amb plantejament rigorosos, i no pas amb retòrica més pròpia de voluntarioses ONG que no altra cosa. Diguem de pas que, amb la gran crisi generalitzada creada pel capitalisme, parlar de víctimes no és pas una figura retòrica sinó que objectiva. Físicament objectiva, dissortadament.
I tot just, i per això el paràgraf que obre aquesta carta, aquest intentar córrer un vel sobre l’existència i com era el passat, també és una forma, un mètode, possiblement no exprés sinó que simplement instintiu, d’aconseguir que no s’acabi d’entendre en quina situació està, i perquè ho està, ara mateix el capitalisme. O millor dit, la crisi en què està immers. I per aconseguir-ho cal fer que tot es desenvolupi en un etern present. Que la memòria històrica no vagi més enllà d’un metafòric, però no exagerat, abans d’ahir a la tarda I ara anem per la segona part de la qüestió, central d’aquest seguit de cartes.
Quan va començar aquesta crisi?
La versió oficial és que va esclatar el 15 de setembre de 2008. Al matí, per ser més exactes. Quan es va fer pública la fallida de Lehman Brothers, una veritable bomba formada per un passiu de 613.000 milions de dòlars. Però la simple lògica ens diu que perquè esclati qualsevol mena d’artefacte, prèviament s’ha de tenir alguna mena de carcassa, després haver estat carregada amb suficients matèries explosives i finalment posat un detonador. O sigui: hi va haver un seguit de processos previs que van dur a que aquell 15 de setembre esclatés la bomba Lehman Brothers, que és el que presenta com l’inici oficial de la crisi.
Ara bé, si en cops de limitar-nos a mirar el nostre present més immediat, viatgem al passat. No pas al veritable inici de la crisis sinó que molt més enrere, fins al segle XVIII, podem trobar-nos amb que el 1734 Charles Lois de Secondat, més conegut pel seu títol de baró de Montesquieu, va publicar un llibre Consideracions sobre la causa de la grandesa de Roma i de la seva decadència en el que podem llegir: “Si una causa en particular, tal com el resultat accidental d’una batalla, ha arruïnat un estat, aleshores havia existit una causa general que va ser la que havia determinat la caiguda d’aquest estat com a conseqüència d’una sola batalla”.
O sigui, el resultat d’allò que sovint es presenta com decisiu, la setmana passada parlava de Waterloo i Stalingrad, no és pas l’origen de cap decadència o ensorrament, sigui una nació, un estat o, perquè no, un mode de producció, sinó que sols que la conseqüència, fins i tot el resultat, d’un llarg procés. Un plantejament, per cert –i torno als dos barbuts– del tot d’acord amb els posteriors elements bàsics del mètode d’anàlisi que ells van definir com materialisme històric.
Aleshores, i seguint tant els dos barbuts com el baró de Montesquieu, penso que és bo plantejar-nos que sí, que la fallida de Lehman Brothers va ser l’aparició pública com problema generalitzat, d’abast gairebé que mundial del que fins aleshores és presentava com un seguit de crisis “locals”. Causades per diferents tipus de bombolles dins del món diguem-ne que de capitalisme ja plenament desenvolupat: Espanya, Irlanda, Grècia, Portugal, alguns estats dels EUA com Florida i un conjunt de petits bancs locals, etcètera. Ara però, la fallida d’un gegant com Lehman Brothers i el descobriment que les subprime estaven infectant importats bancs europeus, va expressar, o evidenciar, que ja no es tractava de casos aïllats: espanyol, portuguès, irlandès, etcètera, països al capdavall de segona categoria. sinó que a més d’ells també estaven afectats els sistemes financers de països seriosos, com Alemanya, França o Gran Bretanya, ja que també en aquests països va començar ha haver fallides bancàries, tancament, tancaments d’empreses, increment de l’atur…
Es reconeix que alguna cosa no rutlla
Era una crisi capitalista, evidentment, però no pas com les tres o quatre darreres: Borsa de Tòquió, sudest assiatic, bombolla puntcom… Ara la cosa era seriosa. I la por va ser tan grossa que Sarkozy, aleshores president de França, va dir públicament que calia reinventar el capitalisme –reinventar! una definició que havien creat per a ells mateixos els partits comunistes, aleshores ja sota mínims. I El capital, de Marx, i també d’Engels per cert, va esdevenir un petit best-seller. Gràcies a gent que potser pensava trobar en aquells quatre densos volums respostes escrites a mitjans segle XIX a preguntes que ells no s’havien fet fins aquell dia al segon terç del segle XX. I vet a saber si també remeis miraculosos al que estava passant. I esclar, de ben segur que la majoria no van passar del segon capítol del Llibre primer, i ben pocs van acabar de llegir-lo.
El que sí que hi ha a aquests quatre llibres, i també a molts altres textos que van escriure, en aquest cas bàsicament Marx, són elements que no és que expliquin la nostra situació –és absolutament contrari als postulats del que es coneix genèricament com marxisme, pensar que cap dels seus dos creadors era capaç de donar alternatives o respostes als problemes i qüestions que es crearien més de cent anys després del temps que ells vivien–, sinó que permeten plantejar-nos, de manera no voluntarista, molt menys visceral, on, en quina situació, està el nostre mode de producció. Sobre quines bases descansa i es desenvolupa els seus plantejaments econòmics, i per tant la societat que d’ell se’n deriva.
I plantejar-s’ho de manera no voluntarista sinó que més o menys científica, ja que això que nosaltres definim com marxisme, era definit pels seus creadors com socialisme científic. Plantejar-se si el nostre mode de producció dominant es troba en un mal tràngol, solucionable encara que sigui a costa de deixar molts cadàvers –metafòrics uns, però també cruament reals i físics molts altres, com podem comprovar sols que llegint els diaris i mirant els telenotícies–, o bé ja ha arribat al seu màxim grau de desenvolupament. I per tant, ja no estem davant una simple crisi tradicional, element de depuració periòdica bàsic i imprescindible per la bona marxa del capitalisme, sinó que aquest ja no té possibilitat no capacitat de desenvolupar-se més, i per tant…
Però entrar en això, ho deixarem pel dimecres vinent. Ara, amigues i amics, rebeu una cordial salutació meva.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!