He llegit el llibre dels amics Ferran Suay i Gemma Sanginés “Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català”.
D’entrada és important que front al negacionisme, es tracte de solucionar els problemes psicològics de les persones que realment pateixen el conflicte lingüístic als Països Catalans. A llibre s’analitza la forma en que el conflicte afecta cada tipus de persona i desprès dona eines per avançar de la forma més grata possible cap a una existència en català. Per a mi ha estat particularment útil veure situacions reals com la vida mateixa i les propostes per rectificar conductes. És interessant constatar que en una situació de país anòmala també les conductes personals ho són…
Un exemple de conducta que apareix al llibre i que puc assegurar que és una conducta real que també he constatat en un familiar meu: ”Quan viatjaven fora de Catalunya, amb els nens o d’escapada de cap de setmana amb el seu home, el català era un estendard per a ella, cosa que no passava estant a Reus. A les cues dels museus o a l’entrada d’algun lloc, on hi havia gent parada que podia escoltar-la, feia ús deliberat de la llengua: fins i tot parlava una mica més alt de l’habitual, amb els nens o pel telèfon. “per què?” es preguntà. Ràpidament hi trobà la resposta. Volia que els altres saberen que és catalana. I s’adona que -en canvi- en la vida diària, a Reus, gairebé oculta aquesta característica tan seua amb un “Buenos días” cada matí.”
Una inferència meva: Per evitar el divan del psicòleg a 10 milions de catalans-parlants, tenim la necessitat de l’arma total de la independència, encara que això tampoc no evitarà el cos a cos diari per mantenir la nostra llengua. Segurament totes dues coses són igualment necessàries.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Atentament