Els catòlics afusellats pels “nacionales”
Ara bé, el cert és que des de la nit del 17 de juliol fins ben entrats els anys 40, en aquella brutal repressió dissenyada pel general Mola, amb la connivència d’altres alts militars, també es va assassinar força catòlics. Militars, incloent nou generals, dels que ja se sabia que no traicionarien el seu jurament de defensar la República, o que es van negar a posar-se al costat dels colpistes. Més altres que ho van ser al llarg de la guerra o amb aquesta ja acabada, per haver caigut presoners. Mestres que separaven les seves conviccions religioses personals, de la seva funció en quan mestres.
En aquest punt, cal dir que en els dos grups l’acció professional del quals estava al marge de les seves possibles conviccions polítiques o religioses, mestres i militars, van ser els dos més represaliats i amb més components assassinats.
I també bons catòlics gens extremistes d’esquerres, però de conviccions democràtiques i republicanes. I junt amb aquest, l’altra bèstia negra pels revoltats: els nacionalistes catalans, bascos i gallecs. I entre aquests catòlics afusellats, destaquen els 14 capellans bascos que acompanyaven els batallons de gudaris –el govern basc va ser formalment catòlic–, més altres capellans, també bascos, afusellats a Alaba els primers dies de la rebel·lió per ser nacionalistes. Tots ells abandonats i oblidats per les jerarquies eclesiàstiques de la Santa Cruzada. Abandonament o oblid que segueix ara mateix. I també obrers activament sindicalistes, però que estaven lluny de les idees “dissolvents”, dels comunistes o els “sin Dios”.
Dic tot això, perquè cal tenir clar que la rebel·lió militar no es va fer en nom de cap idea ni programa que es pogués definir com propi d’un ideari polític i amb vocació d’atraure unes masses, en aquells moments molt polititzades, tant les de pensament i conviccions de dretes com les del pensament i conviccions d’esquerres. No. Davant del triomf del Front Popular, el seu programa era simplement eliminar el govern resultant d’aquell triomf. Aturar qualsevol mena d’avenç i de llibertat, tant en el terreny social com en el del pensament. La recuperació de privilegis de casta. Defensar els latifundis davant els camperols que començaven a ocupar-los. Mantenir el poder dels cacics. Eliminar els sindicats de manera que els treballadors quedessin en mans dels patrons. Eliminar els partits polítics i les formes democràtiques. Defensar la unitat monolítica d’Espanya i recuperar per a l’Església, com part integrant que era de la reacció, el poder que la República ja havia erosionat, I que ara podia acabar en què la religió quedés reduïda a l’espai d’una convicció estrictament personal.
I això era possible, perquè contra el que ara es creu, la victòria del Front Popular havia estat força justeta, i sols una llei electoral que primava les majories havia format unes Corts més escorades a l’esquerra del que en realitat estava el país.
El cop d’estat militar
La nit del 17 de juliol de 1936, una part de les guarnicions militars es van revoltar. El seu objectiu-programa era prendre el poder amb la màxima brutalitat possible. Ofegar en sang no solament tota resistència més o menys organitzada –a molts llocs, socialistes i anarquistes estaven armats i a l’aguait d’uns moviments militars que eren prou coneguts per tothom… excepte pel govern–, sinó que també tots aquells que poguessin ser no ben bé enemics, sinó que contraris al seu moviment. O simplement neutrals. Primer que res, companys militars dels que se sabia que, per conviccions o simplement per un sentit de l’honor, eren fidels a la República que havien jurat pel seu honor defensar.
Vet aquí dues directives, força expressives, del veritable organitzador del cop d’estat, el general Mola. Qui impartia instruccions sota el pseudònim d’El Director.
En la instrucció reservada núm. 1, del 25 de maig, es deia: “Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego, serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas”. I el 19 de juliol, o sigui, al dia següent d’haver-se iniciat el cop, deia altre instrucció no fos cas que algú des revoltats tingués dubtes o càrrecs de consciència: “Hay que sembrar el terror (…). Hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”.
En cap moment, els militars revoltats tenien un projecte de societat per l’endemà del triomf, excepte eliminar ràpida i dràsticament el més gran nombre possible d’enemics… començant pels militars, companys d’armes i fins i tot familiars, que sabien que tenien plantejaments democràtics, i que a banda de les seves conviccions polítiques, socials o religioses, no estaven, cal insistir, disposats a trair el jurament que havien fet a la bandera i de respectar la legalitat de la República.
El cosí de Franco, una història exemplar
Fent el servei militar a Ceuta, i havent-me fet col·laborador, crítica musical, del diari local, El Faro de Ceuta, vaig poder accedir a la seva hemeroteca i llegir els números de l’esclat de la revolta. Al del 18 de juliol de 1936, es publicaven a la primera pàgina els noms dels sindicalistes, polítics i militars afusellats aquella mateixa nit. I així va seguir dia rere dia, durant setmanes. S’estava establint el terror seguint les instruccions del sanguinari Mola. I això es va repetir allà on va triomfar el cop d’estat. Sevilla, Àvila, Salamanca…
I, tornant a Ceuta, un fet veritablement escruixidor. Prop hi havia una base de l’aviació militar, dit Samia Ramel. En ella es va fer fort el comandant Ricardo de la Puente Bahamonde, home de sòlides conviccions republicanes. Cosí germà de Franco, tots dos del Ferrol i que havien crescut i jugat junts.
Atacat pels revoltats, va haver de rendir-se i en paròdia de consell de guerra sumaríssim, va ser condemnat a mort. El seu cosí, que havia arribat a Tetuan el dia 19 es va desentendre de la qüestió, va deixar no sols que l’afusellessin, un més al capdavall, sinó que va fer que en el llistat d’executats figurés com Baamonde. De manera que no es barregés amb el seu propi segon cognom. Cal dir, que en un exèrcit tan endogàmic com era l’espanyol, casos com aquest va ser força més corrents del que pot semblar.
El misericordiós mossèn Torrent
Això sí en el afusellaments sempre hi havia un capellà que donava els “consols espirituals”. Uns capellans que com en els sacrificis humans dits dits autos de fe, estaven d’acord en que no importa sacrificar el cos del pecador, amb tal d’intentar salvar la seva ànima. I fixem-nos en el que ja acabada la guerra va escriure Martin Torrent Garcia, capellà, capità de requetès, nomenat el 1939 canonge de la catedral de Barcelona i capellà a la Presó Model. La d’aquells primers anys d’afusellaments continuats. Primer quasi que cada dia i després un o dos cops per setmana, com certifica Solé i Sabaté a La repressió franquista a Catalunya.
Doncs bé, Martí Torrent al seu llibre Que me dice usted de la prisiones?, publicat el 1942, escriu que ningú és més feliç que un condemnat a mort: “porque este sabe cuando va a morir mejor que el resto de los mortales, que pueden llegar a su final en pecado mortal, y por lo tanto ir al infierno”.
I no segueixo amb la brutalitat dels carnatges comesos als pobles d’Andalusia, Extremadura o Castella, sobre els qui el cop els va agafar desprevinguts, no van tenir temps de fugir o si va enfrontar amb el colpistes. Hi ha fotografies de desenes d’afusellats a places i carrers de Badajoz o Salamanca. I bans, com el que es fa a Valladolid en el que a la gent de bons sentiments, però addictes a la causa nacional, se’ls demana que no vagin massivament –fins i tot amb nens!–, a veure els afusellaments periòdics que es fan als enfores de la ciutat. I si ho fan, que deixin d’insultar als condemnats…
Bé. no és tracta de fer un repàs als grans crims comesos per la Santa Cruzada, davant dels quals les reaccions que provocaven en el bàndol republicà, reaccions que parlant amb rigor, no van ser comparables. Però sí que cal recordar que sobre ells segueix estès un gran llençol silenci. Tant per banda del PP com també del PSOE.
El que ha motivat aquesta sèrie de cartes, de la que aquesta és la penúltima, no és això, sinó la societat que va seguir al triomf de “los nacionales”, “Vencieron los nacionals / perdimos los españoles”, deia una antiga cançó. Una societat que convencionalment es diu que va durar quaranta anys, però que no és cert. En massa aspectes ha arribat fins els nostres dies. No sols no es dilueix en el temps, sinó que s’ha recomposat, ja que els mateixos que van guanyar la guerra i van estar legislant a partir de la seva victòria, van imposar una Constitució a la seva mida. I ara tornen a legislar d’acord amb alguns dels ideals d’aquella revolta, d’acord amb els elements d’aquella revolta presents en aquesta Constitució, i d’acord amb la revifada que estan tenint arreu les idees i formes ultradretanes i neo feixistes.
Però això ho deixaré per la propera setmana. Així que, amigues i amics, rebeu com sempre un cordial salut.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!