Comentava a la carta anterior, que diverses iniciatives legislatives del govern del PP, directament nascudes en aquest think tank de la reacció que és la Faes, son filles directes del nacionalcatolicisme que va dominar Espanya durant quaranta anys. Però no ens podem quedar en aquest únic aspecte, sinó en com de manera absolutament espontània, estan aflorant tics i maneres que més que feixistes –en el sentit estricte i històric del terme–, són fills d’una visió fins i tot anterior. al feixisme històric.
Que venen de massa membres del PP –i també alguns del PSOE, també– que enyoren els temps de senyors i serfs, sentint-se ells senyors, esclar. O els gloriosos temps de l’Espanya Imperial, per més que els terços de Flandes que imposaven la seva llei arreu, es van fer fonedissos ja fa més de quatre segles, i que Espanya és avui un modest país de tercera categoria en el context internacional. Fixeu-vos ara mateix, que en les converses sobre Síria no ha estat ni convidada, malgrat presumir de ser “una potència mediterrània”. Tan de tercera, que fins i tot va haver de modificar la seva sacrosanta Constitució, abans que el Banc Central Europeu i la senyora Merkel s’emprenyessin massa.
I, tornant a allò dels tics. Un, el menyspreu cap a la plebs, cap els inferiors, el podríem exemplaritzar amb l’exabrupte que de manera espontània, gairebé instintiva, va llançar la filla d’un delinqüent –i cal dir-ho així, perquè ha estat condemnat per la justícia–, la diputada del PP Andrea Fabra, que en plena sessió de les Corts Espanyoles, en el moment en el que Rajoy anunciava una retallada a les prestacions d’atur, va llançar aquell joiós crit de: “Que se jodan! ”. Imprecació que recull tot el menyspreu que sobre la gent que es guanya el pa treballant hi havia en el reaccionari ja en el seu temps Francisco de Quevedo –tan admirat per la intel·lectualitat franquista, i també per gent d’esquerres que pel que sembla no han perdut el seu temps llegint-lo.
I també trobem aquell esperit en l’afer dels immigrants ofegats a la platja del Tarajal, a Ceuta. Amb les intervencions amenaçant represàlies contra ONG i periodistes, del director general de la Guàrdia Civil, i les justificadores del ministre d’Interior, que fins i tot parlen d’haver actuat en “defensa d’Europa”.
I no parlem ja de les actituds que hi ha sobre “el cas català”, actituds que haurien de fer reflexionar a tots aquells il·lusos que es creuen els manipuladors que clamen perquè dialoguem amb gent que no està en absolut disposada a dialogar. Amb gent que és descendent i hereva, uns en esperit, altres de manera directa, amb noms i cognoms, d’aquells que el 18 de juliol de 1936 van iniciar una terrible carnisseria en nom de la marca Espanya, de la sagrada marca Espanya. Contra tots els que ells consideraven l’anti Espanya. I que ho van fer beneïts per pràcticament tota l’Església espanyola. I també el mateix Sant Pare.
I és per això que, penso, cal fer una mica d’història –la que ha estat amagada per aquests hereus de la victòria d’aquell passat–, perquè possiblement ens pot ajudar a entendre una miqueta el nostre present.
Una mica d’història
Em demanava a la carta anterior, si en el període que va des del 18 de juliol de 1936 –esclat de la revolta d’una part de l’exèrcit espanyol–, fins el 31 d’octubre de 1978 –aprovació per les Corts de la Constitució–, a Espanya hi va haver un estat veritablement feixista, d’acord amb els paràmetres d’aquell moment.
A la qual cosa afegeixo ara: o si en realitat el que hi va haver va ser una brutal i cruel dictadura militar. Beneïda, utilitzada i manipulada per l’Església catòlica en el seu conjunt, la qual al llarg de quaranta anys va esdevenir un element central i bàsic en la legislació i el control social, moral i cultural. Creant-se així una societat que en realitat ben poc responia a l’ordine nuovo del feixisme italià, ni tampoc al pseudopaganisme de l’Alemanya nazi, sinó més aviat a un desig de regressió als moviments antiliberals del segle XIX. Al pamflet de Fèlix Sardà i Salvany, El liberalismo es pecado, o al Syllabus de Pius IX. El que després seria batejat com nacionalcatolicisme.
I a qui pensi que m’estic passant amb aquest tema, vull recordar que una de les causes per les que des del primer moment s’afusellava, era per ser ateu –sin Dios era la fórmula– i proclamar-lo obertament. I que al sector de l’ensenyament, van ser milers els mestres i professors afusellats sota l’acusació d’haver enretirat Crist de les aules. Val la pena recordar-ho.
També val la pensa recordar que és ben cert que els militars rebels van rebre ajut directe, i ample, dels dos estats feixistes aleshores existents, Itàlia i Alemanya… però no és menys cert, que també van rebre l’ajut indirecte de les grans potències democràtiques a traves de la política de no intervenció. Proposada per França i acceptada per la Gran Bretanya i molts altres països. Una no intervenció que no va fer res per impedir que els EUA proporcionessin petroli amb abundor als rebels. O sigui, no va ser un moviment amb exclusiu suport del feixisme oficialment existent.
Com també és ben cert que entre els qui el juliol de 1936 hi van participar en el cop d’estat, hi va haver escamots de Falange Española y de les JONS, però aquesta organització no va ser promotora, sinó que simple auxiliar dels promotors. I encara amb fortes reticències de José Antonio Primo de Rivera, i de Ramiro Ledesma Ramos, aleshpres ja separat de les JONS. Els quals veien en els plans dels militars no un moviment que anava cap a la revolució nacionalsindicalista, antiburgesa –si més no teòricament– en la seva base, sinó que un moviment corporativista militar. Més proper als cops de caserna del segle anterior –a l’estil de com va ser la sanjurjada–, que no un moviment semblant al feixisme italià o el nacionalsocialisme alemany.
Què era Falange Española y de las JONS?
El 1933 José Antonio Primo de Rivera –pertanyent a les elits andaluses dirigents– fundava Falange Española. Aquesta refusava la identificació amb el feixisme –de fet ja existien les JONS, que si que es definien com a tals–, per més que utilitzava bona part dels seus elements. Organització basada en les jerarquies, oposició a les formes democràtiques, al parlamentarisme burgès, als polítics i la política, negació radical de la lluita de classes i posició obertament antimarxista, antianarquista i antibolxevic. També coincidia en el culte a la violència: la “dialèctica del puño y las pistolas”. El seu objectiu polític era la creació d’un estat “d’ordre”, com havia estat el del seu pare, o eren el de Pilsudski a Polònia o el de Horty a Hongria. Dictatorial, però no estrictament totalitari.
A l’any següent, Falange i les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, les JONS, s’unificaven. Aquestes havien estat fundades el 1931 a partir de dos grupúsculs creats per dos admiradors directes i confessos dels feixismes italià i alemany. Un era les Juntas Castellanas de Actuación Hispánica, liderades per Onésimo Redondo, i l’altre un nucli que s’havia format al voltant del setmanari La conquista del Estado, creat per Ramiro Ledesma Ramos, i al que va posar un títol copiat literalment de La conquesta dello estato, de l’aleshores teòric del feixisme Curzio Malaparte. A través d’ella, Ledesma Ramos propugnava una política, social obrerista, semblant a la del nacionalsocialisme alemany. I en aquest cas sí que un estat totalitari.
Tenien un fort component d’ultranacionalisme espanyol, exaltant els valors d’un gloriós imperi que ells creien calia reivindicar i recuperar –van ser les creadores del símbol del jou i les fletxes, dels gritos de ritual: ”¡España Una, Grande y Libre!” y “¡Arriba los valores hispánicos!” que ja unificats amb Falange esdevingué “¡Arriba España!“–, i a través de Ledesma Ramos, gran admirador de Hitler, van voler trobar un equivalent al culte als valors de la raça ària en el culte als valors racials hispànics, i també els del catolicisme. Presentant com enemics d’aquests valors qualsevol altra forme de cristianisme, l’ateisme, l’ensenyament laic, etcètera. També tenien un fort component antimarxista, negaven la lluita de classes i, paradoxalment, van crear la seva bandera nacionalsindicalista basada en la bandera de l’anarcosindicalisme. La confusió mental era total.
Amb la Falange, coincidien en un culte a la violència, un nacionalisme espanyol quasi que malaltís, i un odi absolut envers els nacionalismes perifèrics, incloent l’andalús de Blas Infante, per més moderats que fossin. No parlem ja dels “dialectos regionales”.
Poc després de la unificació, Ledesma Ramos, radical en el sentit doctrinal, va abandonar la nova formació perquè segons ell, els senyorets de Falange havien situat les JONS en la línia del reformisme burgès i no en el de la revolució proletària nacionalsindicalista. La nova formació, ja no era veritablement feixista.
Ara bé, en totes dues formacions unificades, que lluïen com uniforme la camisa blava dels treballadors mecànics, i que es presentaven com defensores de l’obrer davant del burgès explotador i del bolxevisme emmetzinador, hi havia una contradicció irresoluble. Bona part dels seus dirigents i afiliats eren d’uns territoris bàsicament agraris, o sigui sense grans nuclis obrers, però sí que amb uns pocs grans terratinents, una base de propietaris mitjos benestants, i molts jornalers sense terra. Mentre que ells, els revolucionaris nacionalsindicalistes, eren universitaris castellans, extremenys o andalusos. No havien vist un obrer, obrer de fàbrica, en la seva vida, però sí molts jornalers analfabets, amb vestits esparracats i somiant per que arribés l’hora “del reparto”. O sigu, veritables enemics naturals.
Ells, els nacionalsindicalistes de camisa blava, havien admirat els feliços obrers del Triomf de la voluntat, el documental, gran documental, de Leni Riefensthal. Desfilant virilment, amb els pics i les pales a l’espatlla com noves armes per la construcció d’un nou país i una nova realitat. Construint un esplendent campament amb l’alegria dels triomfadors… I, evidentment, els pocs obrers i molts jornalers que tenien al seu voltant, en res no s’assemblaven a aquells superhomes. Més aviat eren subhumans. Que calia eliminar pel bé de la pàtria. I aquesta eliminació va començar el mateix 18 de juliol allà on va triomfar el cop militar. I va seguir al llarg de tres anys. El Que se jodan!, d’Andrea Fabra, beneficiària de l’espoliació de diners públics fet pel seu pare, és un reflex del Vamos a joderos! d’aquell temps. Així de senzill.
I prou per avui, amigues i amics, que ja seguiré la setmana vinent comentant com va començar el cop d’estat.
Fins aleshores, rebeu una cordial salutació.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!