Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics:
    com que ara estem en plenes festes Nadal-Cap d’Any, descansarem una mica de la política i l’economia, per més que ni l’una ni l’altre mai no descansen de nosaltres –massa sovint fent-nos la guitza–, i si em permeteu, us explicaré alguns records d’infantesa.
    No, no us explicaré com eren els meus nadals allà els anys quaranta, a un barri amb molts vençuts i pocs vencedors, i per tant amb molts silencis. Tants, que cal dir que la més gran part dels  nanos d’aleshores varem adonar-nos d’aquella realitat anys després. Fixeu-vos com era d’absurda –vista amb ulls d’ara– la situació, que nosaltres trobàvem normal que estant dinant o sopant a taula, que era temps i espai de converses familiars, el pare o la mare digués: “l’Arcos, o el Segarra, ja ha tornat de la presó”. Un “tornat” dit amb naturalitat, com si n’hagués “anat” voluntàriament. Quasi que de vacances. “I què contenta que estarà la Carme”. O, que també passava: “I què farà la Carme ara…?”. I després se seguia parlant de qualsevol altra cosa.
    Si us diré, però, que per a nosaltres, els nanos, eren unes festes alegres. Fins i tot amb un cert consum, a escala d’època i de temps. Sense arbres de Nadal, que encara no s’havien importat, però amb l’esplandit regal d’un parell de mitjons o una bufanda –qui per Nadal res no estrena, res no val–, i amb, neules, torrons fins i tot xampany, com es deia aleshores. Però sense, al menys al meu barri, l’estúpid sentimentalisme místico-supersticiós de cap misteri transcendental. Se celebraven i prou. Seguint més o menys el vell ritus pagà. L’antiga festa egípcia de la resurrecció del déu Aton –déu del Sol– portat a Roma  pel sincretisme religiós romà, i cristianitzat el segle IV. Com tantes altres festes i coses paganes, incloent santuaris com Montserrat o Núria.
    No, no parlaré d’això, que suposo que ja és prou conegut pels qui s’interessen per aquestes coses, sinó que dels aventis. Que res no tenen a veure amb els ritus del Nadal, ni de cap altra festa més o menys cristianitzada.

I què eren els aventis?
    Els més joves de seixanta anys i escaig, potser que us demanareu què eren això dels aventis. Per començar, no cerqueu aquesta paraula ni a internet, ni a cap diccionari, ni tan sols a la Gran Enciclopèdia Catalana. És una paraula, un mot, ja moribund que en la pràctica desapareixerà amb els qui els explicaven, narraven o inventaven ara ja ja tants anys.
    I també us demanareu a què ve parlar-ne aquests dies, quan ja he dit que res no tenen a veure amb aquestes festes. Ni amb cap altre, afegeixo. Doncs en parlo, perquè aquests dies s’està representant al Teatre Lliure una obra, Adios a la infancia, confegida amb fragments de textos de Juan Marsé, la qual du una mena de subtítol: una aventi de marsé. Així, en femení, mentre que nosaltres, els nanos del Poble Nou, ho dèiem en masculí “un aventi”.
    I què era un aventi. Doncs una mena d’història que ens empescaven de manera col·lectiva, mai individual –en aquest cas era una història a seques–, per la qual cosa aquesta preposició, de, atorga al suposat aventi de Marsé, una autoria individual que em permeto dir que és una gran traïció al que els aventis eren. I és que aquests no eren de ningú, sinó que eren una acció col·lectiva. Rigorosament interactiva, que es diria ara. De tants autors com nanos “ens l’explicaven”. I la diguem-ne convocatòria era tot dient: “nem a explicar aventis”. I el nem no és pas un error. 
    I encara tenien altra característica singular. Eren no menys rigorosament plurilingües. Cosa que, de ben segur que dut pel seu conegut, i declarat, repelús davant les coses catalanes, disfressat d’antiburgesisme esquerranós, Marsé omet, o amaga, quan menciona els aventis a la novel·la Si te dicen que caí.

El cinema i nosaltres
    Perquè ho entengueu els qui no sou d’aquelles generacions, us diré que en certa manera molts de la meva vam ser destetats amb cinema. Als barris que ara en diuen modestos, era costum de les famílies anar al cinema un cop per setmana. Al Poble Nou en teníem cinc: el Triomf, més conegut com la Barraqueta, el Catalunya, l’Aliança Vella, l’Aliança Nova i l’Ideal, o Rellisquín, als qui després s’afegiria el California. S’anava normalment sempre al mateix, normalment el mateix dia de la setmana –en el meu cas els divendres–, fessin les pel·lícules que fessin. Sempre dues. I evidentment es portaven els nens a partir dels quatre anys, si fa no fa. Que ho vèiem tot sense distincions. Fossin tolerades o no.
    Recordo que una vegada vaig veure una pel·lícula amb un home que era com una mena d’animal fer, i que em va fer molta por. Anys després, vaig veure a un cine-club La bella i la bèstia, de Jean Cocteau. Hòstia! vaig cridar quasi que emocionat. Era la pel·lícula que havia vist de petit al Catalunya! També recordo que altra vegada, en el moment en que el protagonista iniciava l’acció de donar un petó a ella, algú va cridar: Toca-l’hi un pit, que és sorda! I també que en una pel·lícula espanyola molt patriòtica, Los últimos de Filipinas, en un moment en el que un soldat es disposa a fer una acció d’allò més heroica, i diu altiu “Soy de Madrid!, hi va haver una xiulada general. I també recordo la gent aixecant-se quan començava el No-Do, marxant al bar a prendre una cervesa. En certa manera, aquells cinemes de barri, també eren una mica escola de vida
    Segueixo. Amb set o vuit anys, molts diumenges els nanos anàvem al cinema en colla. A casa ens donaven una pesseta, o dues, no ho recordo bé. Uns cèntims eren per cacaus, xufles i tramussos i la resta per l’entrada. El nostre cinema preferit era l’Aliança Vella, la Nova era la dels rics. Dues pel·lícules més. Així que, amb quatre pel·lícules a la setmana, teníem una base cinematòfila força contundent. La qual s’afegia, en alguns casos, a la lectura de novel·les: La Sombra, Doc Savage, Bill Barnes, i per damunt de tot l’excels El Coyote. Que caldria reivindicar. Feta aquesta presentació, anem pels aventis.    

La creació col·lectiva d’un aventi
    Per explicar-nos un aventi, per que els aventis ens els explicàvem, ens reuníem en algun portal d’escala obert –carrer Pallars entre Catalunya i Independència (oficialment Granada i Badajoz) en el nostre cas– a fi d’explicar-nos, i fixeu-vos en el plural, aventis. Els quals eren sempre de gàngsters o de vaqueros (pronunciïs vaquerus), mai comèdies ni històries d’amor. I estaven construïts, com és lògic, a partir de les dotzenes de pel·lícules que havíem vist. I vèiem.  
    Eren unes històries de les qual nosaltres érem narradors i protagonistes alhora. I la cosa estava tan estructurada, que fins i tot teníem nom fixe. Encara recordo que Jo era Frank Morgan. I aquí venen les particularitats que trobo més interessants encara avui dia. Quasi dignes d’una assaig sociològic. Primer la diferenciació entre la llengua de la narració i la llengua dels diàlegs. La narració era en català: “tu estàs amagat darrera un cotxe vigilant el banc”, “ell arriba al poble damunt del cavall”… però els diàlegs eren en castellà: “Donde està el vigilante?”, “Párate ahí forastero”. i és que la narració estava feta amb la nostra llengua natural, mentre que els diàlegs eren trets del cinema. Per això he parlat de bilingüisme.
    Però hi havia altra fet que, vist a distància, considero força interessant. La interacció, que en diríem ara.
    Per començar no hi havia cap narrador fixe ni principal, i tots fèiem de tot. De narrador i de personatge alhora. Anàvem creant la història, improvisant constantment. I ens interrompíem, fins i tot ens rectificàvem. Permeteu-me un intent de recuperació.
    Un qualsevol iniciava l’aventi, i deia:
    –Tu, –i em senyala a mi–, arribes al poble muntant a cavall, i tu –assenyala altre nano– li dius: “Donde vas, forastero”
    Aleshores jo contesto: “Estoy buscando al John“.
    Un tercer intervé. “No lo verás, que ha muerto“
    Però altra, rectifica: No, no és mort. Perquè està perseguint els apatxes.
    I jo segueixo. I jo em baixo del cavall i me’n vaig al saloon (pronunciïs amb dues o)
    I un altre nano: Pero el sheriff t’atura i et diu: ”Tu eres el que busca a Cliff”.
    I un altre em senyala a mi i diu: I tu li dius: “Sí, busco a Cliff, el que está persiguiendo a los apaches…”
    I així es podia seguir més d’una hora construint una història amb milers de matisos i canvis. Cosa que nosaltres no sabíem. Una història que a distància podríem definir com pregonament democràtica ja que no sols no ens enfadàvem amb les rectificacions, sinó que les assumíem i incorporaven a l’aventi amb tota normalitat. Cosa que tampoc sabíem.   
    Com podeu veure, era una cosa rica. Creativa. Que donava capacitat expressiva. I també que expressava una realitat lingüística: la de la llengua del cinema, castellà, i la nostra llengua normal, la de debò. Cosa que molt temo no recull Marsé ara, com ja no ho havia fet a la novel·la. I cal dir que el Poble Nou de ben segur que era aleshores un barri molt més obrer que no el Guinardó i el Carmel…
    Fins aquí els records que m’ha desvetllat el subtítol d’aquesta obra de teatre basada en textos de Juan Marsé. Altra dia, us parlaré dels diversos jocs: cavall fort, dola, el potet… al que jugaven. Variats, amb regles i reglaments no escrits, però que respectàvem. I que possiblement ens preparaven per entrar al món dels adults amb unes certes defenses. Un món al que entràvem com molt tard als catorze anys. Alguns abans.
    I prou per avui, amics i amigues. Tingueu una bona entrada d’any us desitjo cordialment, i fins a la setmana vinent, que tornarem a parlar de coses no menys serioses. Amicalment
                                                                                  Francesc Font

PD. No sé si us heu adonat el que està passant a Turquia. Davant del govern cada cop més autoritari d’Erdogan, s’han alçat jutges i fiscals, i amb una rapidesa –comparable a la de la velocitat de la llum si comparem amb el que passa a Espanya– han dut a la presó fills de ministres, i han fet dimitir tres ministres… per causa de la corrupció.
    Qualsevol semblança amb el que passa a Espanya, deixa el sistema judicial espanyol a l’alçada d’una monarquia bananera. Rei inclòs, esclar.