Amigues i amics, l’acord signat per sis formacions polítiques que han decidit impulsar no ja el dret a decidir en abstracte, sinó que el dia d’exercir-lo i les preguntes a fer, presenta un element important. Va des de la dreta-dreta d’UDC fins el radicalismo esquerranos de la CUP. Això representa la realitat d’una societat normal i democràtica, que mai no és monolítica ni tan sols homogènia, sinó que diversa. I fins i tot contradictòria
Amigues i amics:
cal dir del que va succeir el dijous 12 de desembre –preguntes i data–, que la jugada ha estat mestra. Tant, que ha deixat descol·locada pràcticament tota la secció federalístico-unitarista de l’espectre polític hispànico-espanyol. Dit això, i com que a partir de la primera setmana de setembre vaig fer un llarg seguit de cartes sobre aquesta qüestió, permeteu-me ara fer algunes reflexions. En part a partir d’algunes coses que ja vaig dir, i en part a partir de la nova situació que s’ha creat.
I respecte d’això darrer, és evident que l’actuació dels sis partits, o formacions, signats de l’acord, i dic sis perquè EUiA, també és una formació política, ha estat força intel·ligent. Conscients de tota la fauna carronyera que estava a l’aguait, predient mil i una incapacitats d’arribar a un acord més o menys equilibrat, la resposta ha estat reunions discretes, d’aquelles d’anar per feina. El resultat de les quals ha agafat tots els altres amb els pixats al ventre.
Que a més, l’acord final vagi des d’una dreta dreta –democràtica, però– no massa amiga d’aventures independentistes, com és UDC, fins els radicals esquerranosos de les CUP, amoli ventall al qui pot afegir-se la posició favorable a la consulta de dues organitzacions socio-polítiques com són CC.OO i UGT, fa que aquest acord prefiguri, o expressi, un país, una nació, normal. Dins dels paràmetres normals del món occidental en el que hi som.
I també expressa que els qui s’han quedat fora siguin una mica, o un molt, outsiders. Automarginats de la realitat del país com ho demostra no el seu desacord basat en arguments racionals, sinó que les seves excessivament histèriques reaccions.
La qüestió de la/les preguntes Ara bé, això no vol dir que jo no tingui les meves opinions, en alguns casos discordants amb alguns aspectes d’aquest acord. Vet aquí algunes.
Aquelles cartes del mes de setembre i octubre tenen un títol general: davant d’un plebiscit. Era un títol volgudament ambigu ja que, semànticament, podem considerar que plebiscit és una mica més que consulta, però menys que referèndum. Doncs bé, finalment la definició que es va utilitzar en la presentació de l’acord va ser la més suau de consulta. Ara bé. Era el que tocava en aquell moment, i per tant tampoc no fem massa cas.
Respecte de la doble pregunta, podem tenir les nostres reticències, però tampoc no fem un drama. La situació objectiva és la que és, i ja hi ha prou enemics fora per començar a ser massa primmirats amb els resultats de l’acord. Un acord evidentment condicionat per alguns que l’han signat, i que per tant són part d’ell. I en aquest punt sols cal fixar-se en la paradoxa que UDC i ICV-EUiA, prou separats en les seves alternatives socials i polítiques, en aquest cas concret coincideixen en la possibilitat d’establir alguna mena de connexió més o menys federalitzant amb això que en diuen pobles d’Espanya.
Fet, o paradoxa, que expressa alguns dels esculls que ha calgut superar, i que tampoc fa cas fer un drama respecte de la doble pregunta en si mateixa, perquè si a l’hora de la veritat guanyés el no a la primera pregunta, el debat que podem fer ara hauria estat del tot endebades. I si guanya el sí de llarg, l’efecte de veritable referèndum podria ser demolidor.
Altra cosa és la possible comptabilització dels resultats. Fixem-nos. Majoria del
no a la primera pregunta: no hi ha qüestió a debatre i caldria dir allò de bona nit i tapa’t, que ja en parlarem altra vegada passat uns anys. Penso, però, que objectivament és una possibilitat més que remota –i d’aquí la histèrica oposició a la consulta de tot el federalisme-unitarista i unitarisme a seques, propi o aliè. Donant per suposat que els
sí de la primera pregunta superen els
no, que considero més que factible si es treballa amb intel·ligència, el problema, està en el recompte dels
si, i dels
no de la segona. Més o menys això ja ho vaig comentar en una d’aquelles anteriors cartes.
I és que per més que es digui que els
sí i els
no de la primera pregunta marquen la majoria i la minoria, la cosa no és així. I la doble pregunta, per més que es digui que són dues preguntes encadenades, introdueix un element d’ambigüitat, de possible interpretació. De manera que
un sí a la independència superior als
no de la primera pregunta,
però inferior als no
de la primera pregunta sumats als no
de la segona, donaria peu a interpretacions més o menys retorçades. Ja penso com s’abonaria aquest gran catedràtic de sofistica constitucional que és Francesc de Carreras.
A banda de totes aquestes consideracions, torno al que deia abans. El grup de partits que s’han expressat, ara ja
de iure, pel dret a decidir dels ciutadans de Catalunya no són un bloc homogeni, com molt bé veure’m en el debat de pressupostos. Fet que cal considerar com altament positiu, ja que les societats actuals no són homogènies. La qual cosa permet parlar dels sis signants de l’acord com un posseïdors d’una representativitat social veritablement ample. I també permet dir que fora del grup sols queda que la dreta vergonyant del PSC-PSOE i les dretes de caràcter autoritari del PP i Ciudadanos. És un detall al que parar compte. I cal dir que titllar el PSC-PSOE de dreta vergonyant no és fruit de les circumstàncies actuals. Ja el 2007, en el moment dolç de la primera legislatura de Zapatero, vaig escriure que en massa aspectes PSOE i PP eren dues cares de la mateixa moneda.
I per acabar, avui. El cert en aquest moment és que s’ha creat una nova situació. Nova relativament, ja que posar damunt de la taula una pregunta, o preguntes, ja definides, i una data, no deixa de ser el pas lògic, necessari i imprescindible dins d’un procés com aquest. Que és el que s’ha fet-
Hi ha però, altre element important en aquest pas. Deia a aquelles cartes que hi havia el perill que un cop que la ciutadania havia interpretat el seu paper –al llarg de tres actes, o accions, i de manera esplèndida, cal recordar-ho– es corria el perill que els polítics que es presenten com seriosos, com els de veritat, la marginessin. La deixessin de banda perquè ara era l’hora de fer política seriosa, de debò. I això ja es va dir la mateixa nit de la cadena per seriosos analistes, que incapaços de distingir entre la perillosa crispació dels populismes, i l’alegre expressió d’un desig col·lectiu dels participants, tots, de la cadena, tenen por davant una massa, encara que no sigui massificada com és en aquest cas, en marxa.
És veritat que aquest acord ha estat fet entre partits, i també que ho és que ha estat fet amb més que discreció. Ben cert. Ara bé, amics i amigues, tot just l’ample espectre, no sols parlamentari sinó que també social, fa que pràcticament tots els qui érem aquell dia a carrers i carreteres hi trobem algun element, alguna alternativa amb la que ens puguem sentir més o menys identificats, més o menys representats. I això és el punt bo d’aquest acord. Penso que la gent, la ciutadania que per tres vegades ha sortit al carrer, i cada vegada amb major nombre, de ben segur que no se sent defraudada ni decepcionada..
Altra cosa és quin projecte no sols de Catalunya, sinó que de societat, és té. Ja ho comentava també a aquelles cartes, però com que avui tocava una visió positiva i optimista –que el catastrofisme ja està a càrrec del trio Navarro-Sánchez Camacho-Rivera–, deixeu-m’ho aquí, que la setmana vinent ja en parlarem d’aquest altre tema. Que al capdavall, és fonamental.
Així que, amigues i amics, rebeu, com sempre una fort i cordial salutació.
Francesc Font
PD. No he parlat de les reaccions de l’Espanya eterna, des de l’edat de les cavernes, perquè encara no han reaccionat. I és que seguir escudada darrera una porta tancada amb pany, clau i forrellat, no és pas cap reacció. Poden, però? I dic això, perquè per reaccionar s’ha de tenir alguna cosa més que un simple manual d’instruccions d’us en cas d’avaria. D’això també en parlaré la setmana vinent, però deixeu-me dir que la versió de què Rajoy s’escuda darrere d’una silenciosa prudència quan no diu res, és un greu, terrible error. Quasi que un insult a la prudència.
Perquè quan a les celebracions fúnebres (ja sé que sembla un oxímoron, però va ser així), per Mandela va dir allò del campionat de futbol i de la victòria de la “roja”, una imbecil·litat que fins i tot supera aquelles de “los hilillos de plastilina que se deshacen en el agua”, o “no estoy para lios ni chirigotas”, va confirmar que gaudeix d’una esfereïdora, i perillosa, buidor mental.
Esclar, que després de tota la hipocresia d’Obama, Cameron i companyia…