A que ve això? Us direu. Doncs a què penso que per més entusiasmats que estiguem en la nostra batalla particular, parlo del dret a decidir, esclar, hem d’intentar anar més enllà del nostre cas personal, de la nostra perspectiva aïllada, i ser conscients dels vents, alguns obertament tempestuosos, que corren pel món. Per arreu del món. I que la formació, possible formació, d’un nou estat —ja sabeu que sempre dic que cal distingir entre país, nació i estat—, no es fa ni en un moment massa fàcil. Ni tampoc el món està pendent de nosaltres, com sembla que alguns amb responsabilitat pensen.
I si no es para compte a això, i també segons sigui qui controli i dirigeixi el possible procés, podem fer un pa com unes hòsties. I no em refereixo pas al problema Espanya, per més que la seva força és evident, ni als partits que d’una o altra manera s’oposen —uns frontalment, altres amb excuses de mal pagador—, sinó que al context general en el que ens trobem. A la pregona crisi, potser que sense sortida, del model socio-polític que en diem capitalisme. I alguns també en diem democràcia burgesa, de la que el capitalisme és una expressió.
On som?
I ara, per començar, anem fins el 1989. Aquell any, segon centenari de la presa de la Bastilla, data simbòlica de l’inici de la caiguda dels règims senyorials i de l’ascensió ara ja indeturable de les burgesies —en el seu moment una classe progressista i revolucionària—, es va donar altra caiguda no menys simbòlica, i no menys efectiva. Parlo de la del mur de Berlín, el qual va arrossegar amb ell tot un model de capitalisme d’estat que s’havia demostrat especialment inútil. I del tot incapaç de donar satisfacció als seus ciutadans. O sigui, incapaç de ser el motor de cap canvi. Ni d’època, ni econòmic, ni social.
Passada la sorpresa —perquè va ser una sorpresa per tothom, començant per la CIA i el Pentàgon—, el capitalisme seriós, el de debò, al crit de maricó l’últim! (perdoneu, però així era com ho pelàvem al meu barri, el Poblenou, allà a la meva tendra infantesa), es va treure la careta de societat igualitarista i equilibrada, de defensora del benestar col·lectiu, va deixar de dir al ciutadà amb simpàtic i cordial somrís: on tu no hi arribis, arribem nosaltres a través de l’estat, que és el de tots… Per a què seguir, oi?
Es va deixar de cançons i romançoc, Va ser l’hora dels Soros i dels Greenspan. Dels Rato i dels Botín. Dels Goldman Sachs i dels UBS. De tota la patuleia de Davos i Bilderberg. De Lehman Brothers i de tota el tinglado creat al voltant de Bankia. De muntar bombolles econòmiques de ràpid i sucós benefici al voltant de productes sense possibilitat de consum continuat i a costa de l’economia productiva. Dels capitals depredadors viatjant amunt i avall en inversions sols creadores que de més capital.
Va ser l’hora de l’espoliació de les arques públiques sense haver de prendre massa precaucions. L’hora dels dels Correa, Millet, Pallerols o Bàrcenas. I també de l’espoliació de la petita gent. La negra història de les subprimes, als EUA. De les participacions preferents i de les hipoteques de complexes i enrevessades condicions de contracte, aquí. De la inconcebible, però ben certa, estafa ordida entre Lehman Brothers, Paribas, el Deutsche Bank i el govern grec. De la multiplicació de paradisos on Adam fa de banquer, Eva d’hostessa amable i la serp de fidel guardiana de capitals de propietari innominat.
I també la d’explicar als ciutadans, esdevinguts lenta però efectivament en súbdits, que l’estat de benestar no sols ha esdevingut impossible de suportar per l’economia, sinó que en la línia de l’escola de Milton Friedman i epígons —per aquí corren alguns— a més és creador d’una colla d’aprofitats que sense fotre un brot volen viure, portar els nens a col·legi i curar-se les malalties causades per la mala vida que porten, a costa de la gent honesta que treballa, porta els fills a un col·legi privat i es paga els metges i les medicines.
Va ser l’hora de deslocalitzar empreses a estranys països que costa de localitzar al mapa. I d’esdevenir admiradors del model econòmic, i molt especialment del laboral, xinès. Sota la sàvia direcció del Partit Comunista, al que la flor i nata del capitalisme va començar a admirar i aplaudir. Ai, amigues i amics! Si aquell abnegats “promaoistes” dels anys seixanta i setanta, imprimint amb una “vietnamita”, que els deixava plens de tinta les mans, octavetes que després repartien amb gran risc de la seva integritat física i llibertat personal, ho haguessin sabut…
I gràcies a aquestes coses, i altres més, l’economia de diversos països membres de l’UE s’ha ensorrat, la dels EUA no s’enlaira i la dels famosos emergents s’estanca. Els salaris baixen i els pensionistes perden poder adquisitiu. Els llocs de feina es precaritzen. Es formen creixent bosses d’atur i s’incrementa la taxa de pobresa. En compensació, però, es creen alguns milionaris nous. Tots no han de ser desgràcies.
Final, o inici d’alguna cosa?
No, no vull presentar una visió catastrofista de la realitat, sinó que simplement la realitat. I aquí arriba la pregunta, ¿ha arribat no pas la lluita final, però sí la crisi final d’allò que va començar a Holanda a inicis del segle XVII, va prendre forma seixanta anys després a Anglaterra —decapitant de pas un rei, per cert— i va esclatar definitivament a França, de manera força sagnant i radical, a finals del XVIII?
Montesquieu ja va observar, i després ho van confirmar els dos barbuts, Karl i Friedrich, que els grans imperis i les grans formes de producció mai no havien estat anorreades “des de fora”, sinó que la seva caiguda, el seu anorreament, havia estat originada, causada, des de dins. Per la seva pròpia incapacitat de respondre a les necessitats objectives que una nova època creava. Aleshores, i partint d’aquesta idea. ¿on està ara el capitalisme? Té capacitat de resposta als problemes per ell mateix creats, o bé les seves classes dominants, que no ja ben bé dirigents, han perdut la capacitat de trobar solucions i estan immerses en una simple acció d’anar posant pedaços?
Estan simplement tapant forats? Forats, a què? I com? Perquè amigues i amics, davant aquesta situació, greu, i que ningú no amagui el cap sota l’ala, la resposta no surt des de l’esquerra, que hauria de ser el portaveu de les víctimes, sinó que des de la dreta més reaccionària, quan no simplement ultra. Davant la situació cada cop més catastròfica de França, és el Front Nacional qui s’alça en defensor de les regions empobrides, dels treballadors de les empreses desmantellades, dels aturats sense futur.
I ara mateix, el Front Nacional, de Le Pen, tercera força al Parlament Francès, ja ha anunciat una unitat estratègica amb el neonazi Partit Popular per la Llibertat holandès, i ha estès la mà al Partit del Poble Danès, la Lliga Nord Italiana, el Partit del Poble Danès, el Vlaams Belang flamenc i l’Independent Party britànic. Alhora que als EUA, Obama, i els seus projectes socials estan sent assetjats, i objectivament derrotats, per l’ultraconservador moviment tea party.
I la gent? La gran massa silenciosa que de moment aguanta com pot, resignadament, tot el que li està caient al damunt? S’està creant una tempesta perfecta? Una massa crítica que un dia qualsevol pot esclatar en qualsevol racó, i escampar-se? Vull recordar que un nano absolutament desconegut, humil venedor de carrer, un matí es va suïcidar a Tunis, i ja veieu com s’ha escampat la revolta. I esclar, després els analistes que no havien previst res, han analitzat els mil i un elements i signes que ja anunciaven l’esclat. Podria passar igual a Europa, amigues i amics?
I és en aquests context en el que s’està esdevenint la nostra batalla particular respecte d’una possible independència. I em preocupa que en els debats —entre els que cal incloure la banalitat de les argumentacions de Pere Navarro i la seva colla—, res d’això no estigui present.
I havent arribat aquí, i acomiadant-me cordialment com sempre de vosaltres, fins a la setmana vinent.
Francesc Font
PD. I parlant sobre capitals viatgers… i depredadors. Ara, de sobte, tothom sembla d’allò més feliç perquè estan arribant capitals. Mostra de confiança en el present d’Espanya! criden uns. Mostra de confiança en el futur de Catalunya! criden altres. Però, aquests capitals, inverteixen en la creació d’indústria productiva que crea llocs de feina, o simplement compren a preu de saldo les maules que està deixant la crisi, la bombolla i els desnonaments, en espera de poder vendre amb bons guanys i marxar a la recerca d’altres oportunitats semblants?
I per acabar. L’Ajuntament barceloní està d’allò més cofoi per la quantitat d’hotels que s’estan creant. Tindrem indefinidament tants visitants com habitacions d’hotel? Altra bombolla a la vista?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Seguretats a costa de la por? No, cap ni una!; quan la vida batega, el bombeig de la sang no es fixa en la por, sinó que en la llibertat de seguir bategant ininterrompudament. I això és el que vull, i ho vull perquè accepto el risc que significa el SÍ més immens i potent que puc i vull cridar en ple bombeig on m’hi aboco per no cansar-me! Quan em vaig casar vaig fer el mateix; el meu SÍ era en blanc i pel què calgui, sense pors ni espantaocells!
Salut!
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!