Cartes per a qui les vulgui llegir

Amics i amigues, finalment he arribat al final d’aquesta sèrie de cartes. Hi això passa quan, com era de preveure, els partits partidaris d’una consulta, estan embolicant la troca sobre si una pregunta amb sis respostes, o sis preguntes sense cap resposta. Davant la qual cosa, penso que la veritable alternativa és passar d’ells i convidar la ciutadania, ara mateix, a construir el nou estat. De manera pública i oberta. De manera que deixem de ser objecte polític, pes esdevenir subjecte.

Amics i amigues:
    arribem al final de la sèrie. He volgut carregar-me tant de raons en un procés en el que no es pot ignorar l’emotivitat, que he necessitat nou cartes, nou!, per dir allò que volia dir des del primer dia. I és que, encara es vàlid allò que va escriure el meu estimat Brecht: “quins temps aquests, en els que cal demostrar allò que és evident!”. El problema està, podria ser també evident, si amb totes aquestes nou cartes, he estat capaç de demostrar alguna cosa.
    Hi ha una, però, que qui l’ha demostrat no he estat pas jo, sinó que la punyetera realitat. Finalment estan passant coses que des del primer moment he dit que hi havia el perill que passessin. La principal, deixeu-me dir que més miserable: que la gent, els centenars de milers de ciutadans que van ser els grans i veritables intèrprets de la Via per la Independència, ja han estat marginats. Que aquells milers d’organitzadors, voluntaris i participants que van manifestar pública i alegrement el seu desig d’exercir el dret, el seu dret, d’expressar què és el que volen ser. De ser subjectes i no objectes d’un possible canvi, ja han estat marginats del procés. Així de clar.
    Uns partits incapaços de convocar una dècima part dels assistents, incapaços d’entendre perquè la gent havia sortit al carrer, incapaços no ja d’escoltar, sinó que de sentir el que aquella gent clamava, ara debaten molt seriosament quina, i de quina manera, ha de ser la pregunta. Sí ha de ser una o tres o quatre. I també l’abast d’aquesta. I com ja es veia venir, es plantegen molt seriosament que ha de ser consensuada. Consensuada? Amb qui? Amb els qui ni tan sols van donar suport a la Via i volen fer una mena de macroenquesta de simple opinió? ¿Li ha passat pel cap a algú dels presents al Parlament —dels qui estan a favor de la consulta o plebiscit, que no és la mateixa cosa—, consensuar les seves propostes també amb els qui es van mobilitzar? Si més no amb els qui es van inscriure, donant les seves dades, per participar en la Via? Aquests estan a l’abast sols que amb una ordre a l’ordinador. I atenció, molt me temo que una idea, una acció com aquesta, ni se l’ha acudit ni a la CUP.

El bonic joc del parlamentarisme
    I amb això arribem a la mare dels ous de la qüestió. Al bonic joc de misterioses regles que en diuen parlamentarisme, basat en equilibris desequilibradors. Amb majories i minories parlamentàries que en el món de la dura realitat no representen ningú, perquè unes paperetes de vots no són pas una patent de cors, ni tan sols un vot de confiança abstracta. I segons com es facin les coses, el final de l’aventura pot dur a un desencís que se sumarà als molts altres ja existents respecte de la política i els polítics, els parlaments i els partits. Desencís, amigues i amics, molt perillós en aquests moments en els que a massa llocs d’Europa, i més enllà, el que creix no és pas la idea d’avançar cap a formes més democràtiques, sinó que és tot el contrari. I és aquí on veig el nus del problema.
    Fixem-nos en la solució que intenta donar CiU. Si no hi ha possibilitats d’un consulta legal, eleccions plebiscitàries. Ja ha la 185a carta, cinquena d’aquest culebrot, ho comentava. Torno a fer-ho, perquè partint de la realitat real, cal desemmascarar el que sembla una fugida endavant —que per a mi és el que està fent Mas des de l’11 de Setembre de 2012, quan el carrer la gent, la ciutadania, el va desbordar. I així ho vaig escriure aleshores.
    Una fugida cap endavant, perquè, per començar, què vol dir això d’unes eleccions plebiscitàries? Que tots el partits que són favorables a la independència, faran una candidatura unitària, i amb un punt programàtic idèntic? I la resta del programa, però? No sols això. Hi hauria coincidències a l’hora d’explicar l’abast d’aquest punt entre la CUP i CiU o PSC? entre CDC i UDC? I no parlem dels federalistes, PSC i ICV, que no aclaren com pensen bastir un estat federal a partit d’una nova Constitució, que hauran de decidir els mateixos que es van carregar l’Estatut al Parlament Espanyol. Com a broma, més aviat és macabra.

La punyetera realitat política
    Però no acaba aquí la cosa. Perquè cal dir, un cop més, que els grans partits no representen tant els seus votants, o els seus militants de base, com grups de pressió. No cal insistir que en les decisions polítiques i legislatives que han dut, i duen a cap PP, PSOE i la federació de CiU, la capacitat de participació dels seus votants i militants de base, és de magnitud propera al zero. Mentre que determinades trucades, o trobades a segons quins cercles i llocs, sí que poden ser absolutament determinants. I de vegades ni tan sols fa falta cap trucada ni cap trobada, perquè els dirigents dels partits, la seva ideologia, les seves conviccions i els seus interessos, són part activa de la seva acció parlamentària. Això ho sabem tots, per més que no sempre ens n’adonem quan l’acció queda una mica perduda dins del fotiment de notícies que ens colpegen dia rere dia.
    En parlaré, però de tres votacions al Parlament espanyol que han afectat, i molt, als catalans. I l’actitud de CiU en elles. Una va ser la reforma de l’article 135 de la Constitució, per la qual ha quedat com de prioritat absoluta —i constitucional!— el pagament del deute públic i dels seus interessos. Punt de partida, ara constitucional, de les retallades. CiU ni va votar en contra ni en favor. Ni tan sols va abstenir-se. Els seus diputats es van quedar quietets. Purs estaquirots. D’aquells que ni saben ni opinen.
    Altra va ser la Llei de Reforma Laboral, al servei bàsicament de la gran i mitja patronal, gràcies a la qual s’ha incrementat brutalment el nombre d’acomiadaments. Amb les conseqüències indirectes, o directes, del tancament de botigues i petits tallers. Amb més acomiadaments. Aquí CiU va votar favorablement, fent-la seva.
    I finalment, i ja al bell mig de l’actual campanya contra Catalunya i els catalans. Altra votació de CiU favorable a una Llei de Costes, del nostre vell amic Arias Cañete i que té per objectiu legalitzar totes les barbaritats comeses il·legalment, i possibilitar que es puguin cometre de noves. Ara legalment, esclar.
    I aquí, permeteu-me que em tregui una petita espina que duc fa temps. Segons un treball de Greenpace, la segona comunitat amb més costa destruïda es Catalunya. No sé si recordeu un programa de TV3 que se’n deia Catalunya des del mar, en el que es mostrava orgullosament quilòmetres i quilòmetres de costa no malmesa, sinó que destruïda per sempre més. Era una bona mostra de la ideologia constructivísticament destructiva dominant. Doncs bé. Aquesta gran destrucció no ha estat per obra del franquisme, de la dictadura, sinó que ja en democràcia i amb governs de CiU.
    Recordeu les batalles contra CiU per salvar els Aiguamolls de l’Empordà?. Altra vegada amenaçats. O les de la Platja del Castell, a Palamós? 
    I el que ja és la gran paradoxa. Sabeu que si la platja de Pals es va mantenir fora de les urpes de les constructores destructores va ser gràcies… a Radio Liberty! Que si el Montgrí també s’ha salvat de la construcció salvatge, ha estat gràcies a la també nord-americana Base Loran, i unes instal·lacions militars de l’exèrcit espanyol? Exactament igual que el Pení, al damunt de Roses? Que ara CiU hagí donat suport aquesta llei porta, no a pensar, sinó que a afirmar, que pensa que malgrat la situació econòmica, encara queden costa i platges per destruir.
    Recordo això, com podria recordar moltes altres coses a càrrec de la nostra bona classe dirigent, per la qual cosa em demano, ja anant una mica més enllà del tema del plebiscit ¿algú pensa seriosament que és aquesta la classe que pot dur-nos envers la llibertat nacional? I en el cas que així fos ¿quin model de nació, d’estat, de societat bastirien? El dels qui van sortir al carrer a expressar el que volien, o el dels qui es van quedar a casa a veure com acabava la cosa?

Parlant des de l’optimisme
    I que es tingui clar. Tot això no ho dic pas des del pessimisme. Ni des de l’escepticisme. Dues actituds ben lluny del meu esperit malgrat les patacades que m’ha donat la vida. No, ho dic des de l’optimisme. Des de la confiança en la gent, malgrat que no sempre semblen merèixer-la. Amb la ferma convicció de marxista no ortodox, però sí coherent, que la història sempre avança cap endavant, per més que de vegades sigui lícit dubtar-ne. I ara hem tingut, tenim aquí a casa, un moviment important, massiu en el sentit més positiu i democràtic del terme. Alegre i gens crispat. Més d’esperança que no de frustració. Amb molta gent jove, però no pas simplement juvenil.
    I aquí està la qüestió. ¿S’ha de deixar segrestar aquest moviment pels qui ara estan debatent en la foscor, quantes i com han de ser les preguntes? Sense semblar importar-les-hi gens ni mica que el que cal és dir a la gent, a la massa no massificada, que havent-se posat en marxa, el que no poden fer és tornar-se a casa. Que estan davant una situació, en un moment, en el que tothom és imprescindible.
    En el que masses no massificades han començat a prendre la paraula, o a retrobar-la. I a les que el que no es pot fer, és oferir-les-hi que és mantenir-se dins les coordenades i les convencions d’uns models d’organització política que no sols ja no funciona aquí, sinó que fan aigües a molts països. També de l’Unió Europea. Aleshores, i permeteu-me que sigui ambiciós, ¿perquè una proposta d’independència —que no serà atorgada per cap acció de bona voluntat, que ningú s’enganyi— no hauria de servir també, tot just en la feina de crear els elements bàsics de l’estat: constitució, legislació, institucions públiques, etcètera? Per trencar aquest model d’estat-nació que està fent aigües? Per obrir nous camins, noves vies, de participació popular? Perquè no ser ambiciós en el sentit més noble d’aquest mot?

Qui ha de bastir les institucions del nou estat?   
    Podem estar d’acord en que la nació ja existeix, però no pas l’estat —cal distingir entre estat, nació i país, conceptes que no són sinònims con algunes creuen. Arribat el moment, ¿el construirem a imitació de cap altre dels ja existents, sense pensar que és possible que haguem entrat en un temps nou? Això seria el clàssic posar el carro davant dels bous. Hàbil operació que en aquest país hem fet força, massa, sovint. Encara menys partint d’unes estructures d’estat, organització administrativa i formes institucionals que siguin una continuació, quan no simple traducció, de les de l’estat espanyol. Com són les que ara tenim, no ens enganyem.
    I qui ha de bastir tot això. Uns experts tancadets en algun espai emblemàtic? Mentre, com intenta el govern espanyol, la gent es cansa, no veu avenços i el suflé va baixant, com ja he comentat en cartes anteriors. Perquè, doncs, no ser ambiciosos, alhora que pràctics? Perquè no implicar, ara mateix, el més gran nombre de ciutadans possible en la construcció del nou estat?
    La batalla, doncs, contra uns i, si se’m permet, altres. La batalla que d’una manera, penso jo, pot evitar això i que pot, alhora, plantejar una manera nova, o quasi nova per ser sincers, el problema de constituir un nou estat. I dic estat, i no pas nació, seria donar la paraula a la gent, als ciutadans. Si caldrà fer una constitució, no esperar que una comissió de savis es reuneixi a ves a saber quin lloc més o menys emblemàtic, però aïllat, la vagi fent entre debats i equilibris, sinó que convocar els ciutadans ja ara mateix. De manera oberta. Començant pels qui es van inscriure per la Via. I aquí faig una crida explícita a Òmnium i l’ANC
    Convocar-los no simplement a que cadascú “digui la seva”, sinó que a treballar. A ser part activa del procés. A que hi hagi un gruix de ciutadans activament. Temes: constitució, paper dels partits, del parlament, llei electoral, divisió territorial… Temes tractats amb rigor, dirigits però no manipulats per experts honestos.
    I anant fent públic els avenços i acords que es vagin prenent en els diferents àmbits. Amb un desafiament als partits i polítics a assumir allò que es vagi acordant de manera oberta i democràtica. És a dir, que els ciutadans de Catalunya deixem de ser objecte polític per esdevenir subjecte. Actiu. Per més difícil que es posi la situació, això no ho pot prohibir ningú, i és així com es pot formar una massa crítica ben difícil d’aturar.
    I fins aquí les reflexions que he anat fent al llarg de nou cartes, de nou setmanes. No sé si he deixat clar el meu pensament, o si m’he embolicat d’allò més. Excessivament. Que ja podria ser. Però és que el problema al que ens enfrontem, no és que sigui complex, sinó que pot fer història… o ser una gran decepció. Parlem clarament.
    Cordialment, com sempre, fins a la setmana vinent.
                                                                        Francesc Font